El grup osonenc va representar l’obra El trobador, al Premi Ciutat de Terrassa, basada en una obra de Pitarra.
Eloi Falguera
El grup Pierrot Teatre de Centelles és un vell conegut del Premi Ciutat de Terrassa de teatre. Sempre que el grup osonenc ha participat al concurs ha deixat un bon regust. Sense anar més lluny, fa un parell d’edicions, van guanyar-lo amb l’obra l’Inspector de Gógol, amb unes bones interpretacions.
Diumenge passat, amb la comèdia El trobador, el grup no va defraudar i va tornar a deixar el llistó ben alt. I això que aquesta vegada la proposta era arriscada. El trobador és un muntatge basat en l’obra de Serafí Pitarra Lo cantador, una sàtira o gatada cavalleresca que el pare del teatre català modern va escriure el 1864. Atrevir-se a fer un Pitarra avui dia i, a més, a reinterpretar-lo és ja de per si digne d’admiració.
L’obra comença en un teatre on s’ha de representar l’òpera Il trovatore, de Verdi. Però en alçar-se el teló descobrim que… res no és a punt! Es veu que “un virus desconegut” ha obligat a confinar cantants, orquestra i part de l’equip tècnic. Per tant, el director es veu obligat a sortir a escena i a anunciar al públic que, sentint-ho molt, la representació s’ha de suspendre. En contrapartida, els oferirà una conferència sobre l’òpera en qüestió, tot recalcant que el llibret es basa en un text castellà anomenat El trovador i que el nostre autor Pitarra, al seu dia, en va fer una paròdia anomenada Lo cantador.
Però de cop i volta, part del públic, es revolta. No volen discursos i ja que ha esmentat l’obra de Pitarra, estan disposats a representar-la ells mateixos, ja que se saben bona part del text. Ben decidits pugen dalt l’escenari i, amb l’ajut d’alguns tècnics que no han resultat afectats pel virus, plantegen al director representar la sàtira pitarresca. El director no pot fer altra cosa que acceptar la proposta, amb els pocs elements de què disposa.
A partir d’aquí, assistim a la representació de bona part de la comèdia que va escriure Pitarra. A la representació de les escenes cabdals. Ara bé, com us podeu imaginar, es tractarà d’una versió o reinterpretació de l’obra. Ja que si bé es respectarà la recitació en vers, el català de l’època i la trama original, tot el que afecta a l’escenografia, el vestuari i gran part de l’utillatge seran una combinació entre antic i modern. Així, per exemple, el grup de criats de l’obra original serà interpretat per “l’equip tècnic” d’aquest suposat grup (una maquilladora, un tramoia, una sastressa o una netejadora) que aniran vestits de tècnics (amb un cinturó per a les eines, una bata o un pot de laca). En canvi, el paper de la gitana (interpretat per Àngels Aregall) s’acostarà més a la creació original. Un gran encert aquesta barreja que intenta connectar passat i present, per part de la direcció, a càrrec Ramon Vila.
L’argument de l’obra de Pitarra és senzill: Ambientada a l’edat mitjana, es tracta d’una paròdia d’un drama romàntic, tant de moda a mitjans del segle XIX. Resulta que el comte Don Nunyo (Josep Sobrevias) vol casar-se amb Donya Leonor (Ester Roca), la qual no té intenció de correspondre’l perquè està enamorada de Don Manric “el Cantador” (Nil Sobrevias). Aquest triangle amorós acabarà, com és de suposar, en un conflicte entre Don Nunyo i Don Manric. Al “drama” s’hi afegirà la mare de Don Manric, la gitana Magdalena (Àngels Aregall), que es dedica a robar gats i que guarda un secret esfereïdor.
Evidentment, Pitarra ja va escriure l’obra ironitzant i satiritzant el romanticisme de la seva època. Un romanticisme tràgic que feia morir a escena, com diu la dita, fins l’apuntador. Pitarra se’n reia de tot plegat. Així, en comtes de jardins plens de flors, a l’escena “romàntica” hi trobem cebes, naps i cols. I en comptes d’un cantador que sap rimar i refila, hi trobem un poeta pèssim que desafina.
El grup Pierrot Teatre ha sabut envoltar-se d’aquest esperit gamberro i satíric de Pitarra. Però no s’ha limitat, com deia, a la simple representació del text original, sinó que ha sabut transportar-lo fins a avui dia. L’escenografia, com apuntava, combina elements conceptuals moderns. Per exemple, amb una escala i un marc en tenen prou per representar-nos unes finestres dalt d’un castell. Quant al vestuari, una carcassa d’un focus bé pot transformar-se en un barret o una escombra en una espasa. I no tenen cap mania en fer sortir un personatge amb sabatilles esportives o a plantar-nos una cervesa moderna en una escena que passa en una presó de l’època. Repeteixo, tot un encert, perquè representa recollir l’esperit transgressor de l’autor. Pitarra n’estaria orgullós, segur.
Les interpretacions, com ens tenen acostumats aquests osonencs, no van decebre. Una menció especial per a l’Àngels Aregall, en el potent personatge de la gitana; per al Nil Sobrevias, en el paper del Cantador que desafina, i a també per a “l’equip tècnic” que representa els papers dels criats (Joan Miquel Viñolas, Jusi Ruiz, Sílvia Roca i Dolors Morera). Tot plegat, amanit amb la música en directe d’acordió i guitarra, a càrrec d’Èrica López. Instruments, per cert, populars, com reivindicava a les seves obres Pitarra.
Gràcies per aquest atreviment que, a la vegada, reivindica un dels grans dramaturgs del nostre teatre. Diumenge que ve un musical: Jana, a càrrec del grup Filagarsa de Molins de Rei.
Deixa un comentari