Racó del cinèfil: El Viajante

Film: EL VIAJANTE (Forushande)

Nacionalitat: Irán, França (2016)

Direcció i Guió: Asghar Farhadi

Fotografia: Hossein Jafarian

Muntatge: Hayedeh Safiyari

Música: Sattar Oraki

Comentari

Divendres dia 3 de març al vespre, no era precisament una nit que convidés massa a sortir de casa, la climatologia amb fred, pluja i vent no era diguem la més apropiada.

Un cop presa la decisió d’anar a veure aquesta pel·lícula, el sentiment que tinc és que ha valgut la pena, ja que he gaudit d’un film molt intens, estructurat a partir d’un guió que és un prodigi d’arquitectura dramàtica. En forma d’una sort de McGuffin, el cineasta iranià complementa les dues parts d’una història en aparent desequilibri –el conflicte del drama que viu la parella protagonista i la paral·lela de la representació teatral-, que és una adaptació de l’obra d’Arthur Miller “Mort d’un Viatjant” en què també hi participen els protagonistes, tot plegat per mostrar-nos que realitat i ficció són vasos comunicants.

La precisió tant del guió com de la direcció del film, ens porta a recordar la seva anterior pel·lícula “Nader y Simin, una separación” (2011), que també està en la mateixa línia de teixir de forma artesanal i amb mestratge una mena de composició musical.

En el “Viajante” aquesta composició és una mena d’adagio construït en un continu crescendo, que guanya en intensitat, tensió i desassossec, però que sorprèn al mateix temps pel seu tempo reposat. Sense pressa, fins a dibuixar un últim moviment sublim que finalitza per certificar una defunció. En definitiva un autèntic thriller costumista o film de suspens.

A la no fàcil solució als dilemes plantejats, s’afegeix la mirada crítica cap a Irán –precarietat immobiliària, lectures prohibides, fragilitat laboral– i també la situació de desemparament i exclusió social i cultural que per tradició i normes rígides pateixen les dones, que en el tram final de la pel·lícula ocupen sempre un segon pla de l’enquadrament, i sempre estan com un complement de les seves parelles, situació que fa que acabin sempre sent les víctimes.

Com a conseqüència d’aquesta situació; conceptes com l’honor, l’honestedat, la violència o la justícia es tornen volubles i les contradiccions ètiques a què s’enfronten els personatges fan surar comportaments obscurs.

Emili Díaz