Film: La Portuguesa (2018)
Directora: Rita Azevedo Gomes
Comentari
El lloc d’origen o procedència dels autors cinematogràfics, és fonamental perquè els aficionats al cinema comprenguin com és el món imaginari i les derives dels directors i directores de cinema. Rita Azevedo Gomes, no és una excepció, com a directora de “culte” que al meu entendre és!
La directora començà la seva carrera en el cinema, treballant al costat de Manoel de Oliveira (el gran mestre del cine portuguès i mundial), en el film Amor de perdiçao (1979), i va continuar com a programadora de la Cineteca Nacional de Portugal. Tot i la seva curta i dispersa cinematografia, és filla de l’eclosió de la modernitat en el cinema portuguès. El seu cinema es caracteritza per una profunda sobreexposició de caràcter ficcional: posada en escena molt teatralitzada, diàlegs ostentosos i relats enigmàtics.
La portuguesa és l’adaptació d’un conte del llibre “Tres dones”, de l’escriptor austríac Robert Musil.
Aquesta pel·lícula explica la història d’una jove portuguesa que es casa amb el noble austríac Von Ketten. El noble ha de marxar a la guerra, això és el punt de partida i l’inici del relat, que té una durada temporal de 12 anys, fins que torna el marit. Aquesta absència temporal del marit, és l’eix transversal del transcurs de tot el film, el qual lliga i explica les inquietuds, records, nostàlgies i desitjos en aquest procés d’espera per part de la protagonista del film.
Allò que interessa a la directora explicar, no és la idea becketiana de l’espera de quelcom que mai es produeix, sinó el sentiment de nostàlgia cap a allò que no ha pogut ser viscut. L’estat d’ànim de la protagonista està marcat per un sentiment d’evocació d’allò que s’ha escapat i que trigarà 12 anys a tornar.
Rita Azevedo parteix d’un clar exercici de distanciament plàstic-visual, que fa sorgir quelcom, o sigui una altra cosa que el cinema contemporani ha perdut, no és una pel·lícula minimalista. Rita Azevedo filma des de la perplexitat escènica, des de la cerca d’una bellesa perduda. Aquests procediments provoquen la sensació d’una estranya resurrecció, és com si una forma antiga de fer cinema s’instal·lés en el cor del present per certificar la vigència d’aquest model. En aquesta manera de fer cine, hi ha una clara valentia, un desig irreductible de fidelitat cap a si mateixa i el seu lloc d’origen.
La portuguesa és un exercici de cinema valent i sense complexos, alhora que és un cine contemplatiu i relaxat. Tot un gaudi per a la vista.
Emili Diaz
Deixa un comentari