Direcció: Robert Guédiguian
Intèrprets: Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Gérard Meylan, Anaïs Demoustier
Guió: Robert Guédiguian i Serge Valleti
Gènere: Drama Social i familiar
Comentari
Rere un fons de tristesa, aquest film transmet un missatge lluminós, optimista, està construït amb un fil argumental de trama senzilla i molt didàctica, com ja ens te acostumats aquest realitzador amb la seva posada en escena habitual.
La Villa és un film que ens apropa al món de la família i també al de la tribu, segons la mirada d’Anton Chejov i també de Bertold Brecht, on es lliga un cert falç naturalisme de Chejov, amb la paràbola de Brecht. També un cinema ple de referències al cinema del gran mestre japonès Yasujiro Ozu, que ens aporta una certa mirada desencisada i amb una atmosfera de tristesa.
Cinema a totes llums de caire, podríem dir, mediterrani i meridional, en què ens trobem en un cercle d’un petit i reduït món, una sèrie de personatges que volen ser coherents amb si mateixos, que cerquen l’equilibri en uns temps actuals marcats per la globalització, i que ens mostren un sentit de la justícia social hereva de les velles fórmules d’una esquerra que s’emmarceix. Hi ha moments de molta tendresa i comprensió cap als personatges, amb resultats força poètics, i que cristal·litzen cap a una bondat podríem dir no cristiana, si no tot al contrari, profundament laica.
Aquesta, com l’última pel·lícula de l’autor, es converteix en un petit miracle que funciona com una història crepuscular al voltant, com hem dit, de la família i la casa paterna, en què tot el grup es resisteix, però tanmateix assumeix els reptes del futur amb moltes dificultats. Un film sincer, humà, rodat amb pocs mitjans, però amb un clar sentit de la veritat poètica que neix i mora amb els éssers humans.
“La Casa junto al Mar”, funciona molt bé com a reflexió sobre el camí fet al llarg d’una àmplia filmografia pel realitzador, però també com a mostra de les inquietuds d’un cineasta d’esquerres que s’ha d’enfrontar al present, i que sorgeix del dubte i de la dificultat. El cineasta també retorna al seu territori familiar amb l’objectiu de reexaminar-ho tot, rebutjant tota nostàlgia al voltant dels eterns paradisos perduts.
En un moment clau de la pel·lícula, la família protagonista haurà de fer front a la realitat social de la nova Europa del Segle XXI, arran de creuar-se amb un grup de nens que cerquen refugi. El fet ens porta a entendre que la Mediterrània no és només l’espai de les antigues tradicions perdudes, sinó també un pont marí entre diverses civilitzacions que fugen de l’horror de les guerres i la fam. El present polític arriba a totes parts; inclús aquest present, també ens demanda la implicació del nostre petit món acomodat, que no pot sostreure’s a interpel·lar-se a les contradiccions de la seva època.
En un dels moments més esplèndids del film, Guédiguian recupera una imatge de la seva juventud amb un excel·lent flashback de fa uns 32 anys, on tots els actors viuen en un altre temps, però estan en el mateix lloc. Aquestes imatges del passat, pertanyen a un record de quan eren feliços i escoltaven la cançó de Bob Dylan “I want you”. Són imatges extretes del seu tercer film “Ki lo sa?” (1985), en les quals Guédiguian i els seus personatges tornen a casa però amb la consciència de que ja no és possible regressar amb la innocència d’una altra època, donat que el temps tot ho erosiona.
Emili Díaz
Deixa un comentari