Director: Adam Elliot
Guió: Adam Elliot
Muntatge: Bill Murphy
Animació: Gerald Thompson
Veus, (V.O): Sarah Snook; Kodi Smit-McPhee; Eric Bana; i Magda Szubanski
País: Austràlia (2024)
Una joia de la “stop-motion”.
El cinema d’animació stop-motion, art de la plastilina i el temps (o la paciència; calen anys per concloure un llargmetratge), en aquest cas el film ha tingut un procés de realització que ha durat vuit anys.
Estem davant una joia, una delicatessen artesanal inexcusable, competint en la cursa dels propers Oscars: “Memòries d’un cargol”, el nou treball de l’australià Adam Elliot, un mestre de l’especialitat, un animador singular que desafia els corrents dominants del gènere. Elliot treballa des dels marges, ja es pot veure seguint la línia explorada a “Harvie Krumpet”, el seu oscaritzat curt del 2003, i “Mary and Max”, el seu primer llarg, estrenat el 2009, torna a plantejar temes durs i sovint tràgics (el desemparament, la solitud, la malaltia, el fracàs, la mort d’éssers estimats, el buit existencial… la vida, en fi, en tota la seva amplitud) embellint-los, via poètica, amb el tractament visual i narratiu.
La protagonista és la dona més trista que hem vist en una pantalla en les últimes dècades.
Ella mateixa relata la seva vida, plena de penes i calamitats, a un dels seus estimats caragols, i Elliot la il·lustra amb una tècnica minuciosa, depurada al mil·límetre, pletòrica en detalls (cada racó dels plans conté informació, com les comèdies de Jacques Tati), dissenyada amb sublim imaginació, salpebrada amb notes d’humor negre (la camioneta que s’emporta el germà bessó a una nova llar porta el rètol de Bringing people together) i curull d’idees brillants: la patata fregida amb forma d’Elvis, la torradora reciclada en bústia…
Adam Elliot no cau mai en el buit existencial, ni en el nihilisme. No hi ha esperança, però si un fort sentiment de compassió cap a tots els personatges que poblen la seva història. Tots ells són éssers desgraciats, però a pesar de tot, sempre estan cercant la seva dignitat, el seu petit racó en el món. El director els adora, i no dubta a redimir-los, cercant quelcom que els dignifiqui, i que permet que aquesta meravellosa faula cruel en format stop motion finalitzi sent una forma de cant d’allò que queda de la vida.
El guió de la pel·lícula està meravellosament tramat, la història commou i, a pesar de tot, els supervivents del relat troben la dignitat perduda.
El treball de so, és una qüestió a part que dona un alt valor artesanal de la vivència grisa d’unes figures animades d’argila o plastilina.
Copsar tota la riquesa de les seves imatges requeriria almenys tres visionats de la pel·lícula.
A l’espectador el sorprendrà la breu visita a Barcelona i la referència a Els Quatre Gats.
La millor descoberta és el personatge secundari de l’amiga anciana, un prodigi de caracterització amb les ulleres d’Elton John i el pur havà d’Ernest Lubitsch, dotat d’una vitalitat i un sentit pràctic de la vida abracadabrants.
Emili Diaz, 3 de febrer del 2025
Deixa un comentari