Emili Díaz
Cine impactant i radical, imatges i sons fascinants i hipnòtics que et deixen penjat.
En una entrevista feta a Oliver Laxe, sobre Sirât, reflexiona sobre la idea de l’argument del film, i expressa que en la construcció del guió es planteja «Com escriure sobre la mort? Entenen que la mort no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per sentir amb més força la vida”.
Oliver Laxe, guanyador del premi del Jurado en Cannes diu també que: “porta deprimit des dels sis anys i això m’ha dut a fer cinema”.
Pertorben les calamitats que van succeint en el camí, i enganxa l’atmosfera que es viu, des del principi fins al desenllaç final del film.
Com qualificar aquesta pel·lícula?: Cine antisistema? Cine autodestructiu nihilista? Relat iniciàtic, com a camí cap a una nova resurrecció de renovada fe religiosa? En cert aspecte es pot considerar cine disruptiu i distòpic?
També posseeix a estones el to d’una pel·lícula d’aventures; tanmateix,, acabi tenint conseqüències terribles.
Després de O que arde i As bestas, el director gallec es consagra en el festival de Cannes amb Sirāt, un viatge espiritual travessat pel techno, la mort i la fe.
Segons una vella tradició àrab, Sirât és un pont sobre l’infern que tots hem de creuar en el dia de la resurrecció. Els infidels condemnats no podran travessar-lo i cauran al foc etern. És una idea que resumeix molt bé el que és l’extraordinària quarta pel·lícula del director gallec Oliver Laxe, per la qual va tornar del festival de Cannes, com hem dit, amb un merescudíssim Premi del Jurat.
En aquest relat, en certa forma molt coral, assistim a un repte, una prova de fe, que superen molt pocs dels seus personatges protagonistes; i els que ho aconsegueixen, queden tan malparats física i, per damunt de tot, psíquicament, que no tenen massa que envejar als caiguts.
Però, el desert com a paisatge agafa una força i un protagonisme extraordinari, que ens porta com espectadors a un sentiment de certa fatalitat que ens albira algun fet inesperat i que plasma i representa amb una força inaudita i al·lucinant (el director de fotografia Mauro Herce, que sota la meva opinió hauria d’emportar-se un bon nombre de premis pel seu treball, igualment i, tanmateix, que l’estupenda banda sonora electrònica de Kangding Ray), un no pot enfadar-se amb quelcom tan bonic i al mateix temps tan desolador.
També sembla inevitable que l’atmosfera que traspua aquest relat filmat es pugui veure com un remake lliure, traslladat al segle XXI i a la subcultura rave, d’El salario del miedo (1953), l’obra mestra de Henri-Georges Clouzot i, més encara, del meravellós remake de 1977 Carga maldita (Sorcerer), de William Friedkin, amb la qual comparteix la seva naturalesa de road movie amb camions pel desert. Em fa recordar també que la presència aclaparadora del desert, tal vegada l’emparenta amb el western místic d’Alejandro Jodorowsky El topo (1970).
En algunes entrevistes, Laxe també s’ha referit a la saga Mad Max, de George Miller, amb admiració i, potser, tanmateix, alguna cosa hi ha en Sirât de la seva poesia del metall i la gasolina. Si no fos també una experiència visual i sonora tan transcendent, seria fàcil qualificar-la frívolament de sàdica.
El director i el seu coguionista, l’argenti Santiago Fillol, integren totes aquestes influències en una trama metafòrica tan senzilla com fatídica.
Tot sentna pel·lícula força coral, en la que els protagonistes principals són: el paisatge del desert, els intèrprets, el so, la música, la posadaa en escena, les festes rave, el ball com a religió quasi mística i iniciàtica; el gran Sergi López dona vida a un pare decidit a trobar a la seva filla, i és un dels pocs actors professionals del repartiment, que interpreta a Luis, un espanyol que, acompanyat pelu fill petit, està al Marroc cercant a la seva filla gran, la qual va desaparèixer fa bastant de temps enrere, sense deixar cap rastre.
Com un pot sospitar des del principi, aquest viatge no acaba gens bé. Sirât és una pel·lícula que no triga massa a convertir-se en una experiència demolidora i angoixant. ¿Però quins seran els salvats i quins els condemnats? Per poder saber-ho i treure les teves pròpies conclusions hauràs de veure la que és, sens dubte, una de les dues o tres millors pel·lícules espanyoles d’aquest primer quart de segle.
I m’atreveixo a dir que potser no només espanyoles.
Deixa un comentari