Títol: Un asunto de familia (“Manbiki Kazoku”)
Nacionalitat: Japó, 2018
Direcció i guió: Hirokazu Kore-eda
Fotografia: Ryûto Kondô, en color
Música: Haruomi Hosono
Kore-eda, director d’aquesta pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or a Cannes, ens mostra tota la capacitat de denunciar i fer crítica d’una societat i un sistema, el del Japó actual, que no protegeix els més desvalguts, i especialment, en ensenya la desprotecció de la infància.
Aquesta faula social està impregnada d’un realisme gens afalagador i amb un tractament argumental molt proper a la narrativa de denúncia cinematogràfica del britànic Ken Loach, amb uns enquadres i imatges de primers plànols i càmera arran de terra, amb breus salts temporals (el·lipsis), a l’estil intimista i minimalista del gran mestre de la quotidianitat, en Yasujirô Ozu, a qui Kore-eda ret homenatge en aquest film.
Un Asunto de família s’assembla bastant a un altre film del mateix director, de títol Nadie sabe (2004), perquè igual que en aquesta, també explora en el si de nuclis familiars castigats per la pobresa, que apareixen regularment en les notícies locals del Japó, país que ven i dóna una imatge de què tot està prou ben organitzat i endreçat. Però que la realitat que ens explica el realitzador de forma serena però crua, no és ni de bon tros el que sembla.
Kore-eda filma amb deliberada calidesa i exquisida sensibilitat les escenes centrades en les manifestacions d’afecte de la família protagonista de la història i la nena petita adoptada, abandonada i trobada al carrer.
L’aparent senzillesa de la planificació d’Un Asunto de família, pot resultar enganyosa (de la mateixa manera que, coherentment, resulta ambigua, segons des de quin punt de vista es miri, la “bondat” o la “maldat” dels protagonistes adults), tenint en compte la gran inventiva i imaginació de què fa gala la posada en escena.
Una història de vincles familiars d’un grup que sobreviu a dures penes en els marges de la societat entre feines alienants i petits furts en botigues, els protagonistes són personatges fora de la llei, marginals, desclassats. Individus que no tenen lloc en les fèrries estructures socials japoneses, i només troben refugi en la seva condició grupal com a clan i nucli familiar.
La societat exterior que viu d’esquena a aquesta família, que planteja si la família ha de ser biològica o pot ser també por altres orígens (afectius, o altres interessos), com passava també en l’altre film esmentat, és un element desestabilitzador que amenaça de trencar la unitat del grup. Així doncs, quan apareixen els serveis socials i la policia, aquests instruments de l’estat són vistos pel realitzador sota un prisma deshumanitzador.
Sota l’enganyosa façana de transparència i senzillesa, les diverses ramificacions li donen a aquest film un discurs quasi inesgotable. Un Asunto de família comença com un relat de lladres d’estar per casa, i acaba quasi com un thriller. Però el que realment ressona en cada un dels seus plans és el drama íntim d’una pel·lícula plena de matisos, i (com sempre en la filmografia de Kore-eda) amb la sorprenent capacitat de valdre’s de les eines fílmiques més elementals –i essencials- per traduir en imatges tota la profunditat humana que respira aquest film.
Emili Diaz
Deixa un comentari