Reportatge Mangrana cultura contemporània, revista i cooperativa*
Pep Valenzuela
Lleida podria ser la capital, node, connexió, gra de Mangrana cultural i artística dels Països Catalans, d’aquells territoris i espais físics i imaginats on soni, es vegi i se senti el català. Escriptores i artistes audiovisuals es cooperativitzen des de Ponent, perquè «no hi ha res més digne que poder-te dedicar a allò que vols i que la gent et valori».
«Fem una revista que costa molt i no deixa marge, som cooperativa sense ànim de lucre, no volem beneficis,» explica la Laia Pulido, directora de la capçalera Mangrana.
«Al món, tota la barbaritat és per l’excedent, l’excés, l’afany de lucre que, després, ens contamina tothom», reflexiona l’escriptora. «Si no generem lucre acabarem equilibrant-nos, tot és una qüestió de redistribució equitativa de les coses, les forces, l’economia».
Mangrana és un projecte que neix amb la vocació de promoure l’obra d’artistes, tant d’emergents com consolidats, una necessitat pròpia d’aquest grup ilerdenc de «crear i de poder ser d’una manera diferent», compartida arreu dels Països Catalans per tants altres que ja fan xarxa des de Mallorca, Tarragona, Girona i Barcelona.
Aquí la necessitat de fer pinya, mangrana pel cas, «perquè ens trobem moltes vegades, venint de la premsa o del sector audiovisual, que quan entres a la roda al final has d’acabar fent moltes concessions, tens una manera d’expressar-te i si no ho fas a la teva manera és complicat».
Art i cooperativisme es fusionen i fan cos gràcies a un premi a la millor iniciativa cooperativista, l’any 2021, la segona edició de l’OESST, Premi Ponent Coopera. «Estàvem organitzades d’una manera més informal. Amb això, o sigui 3.000 euros, se’ns va donar l’oportunitat de constituir-nos com a cooperativa de treball». Dos socis treballadors, en el règim general, dos socis col·laboradors i una xarxa de 14 col·laboradors més.
“Un projecte per promoure l’obra d’artistes, per crear i de poder ser d’una manera diferent, compartida i arreu dels Països Catalans.”
Miren enllà, clar, l’horitzó i la imaginació no tenen límits. Comencen amb la revista, però ara, per exemple, s’ha incorporat un noi del sector de l’audiovisual que fa videopodcast. Al mateix temps que es generen converses entre artistes. «És una manera molt complexa de funcionar», reconeix la Laia, «volem fer-ho de veritat col·laboratiu, i estem en aquesta fase tot mirant d’adaptar-nos».
El nom Mangrana neix d’això, de la possibilitat de formar alguna cosa nova i col·lectiva des de la singularitat de cadascú. En el número 1 es presentaven i presentaven els grans, les individualitats creatives, amb un poema de la Clara de Gispert a la contraportada.
Intentant no ser guanyats per la rutina i allò que, segurament de forma injusta, es diu prosaic, la vida corre entre trobades físiques, sempre que és possible, i reunions en línia; tothom treballa des de casa seva. Ara hi són unes vint persones, disperses pel territori.
Tot parlant de territori i prosa, hi ha la distribució, perquè la revista és un producte físic i de qualitat que ha d’arribar arreu. Van optar per crear una xarxa de llibreries, de moment amb recursos propis, o sigui maleta i porta a porta, també per telèfon, sempre mirant els Països Catalans, «allà on es parli català», subratlla Pulido. Amb la publicació del número 4, entraven a l’APEC (Associació de Publicacions en Català), i a través d’ells han arribat a Andorra i València. A Mallorca ja hi eren.
Per cert, una feina que s’ha anat desenvolupant enmig de la pandèmia, des del juny de 2021. «La pandèmia no ens va fer por, a mi em va encantar», comenta somrient l’escriptora, «la por la tinc després, quan reprenem el ritme. Vaig ser molt feliç, m’encanta la naturalitat de les coses, el moment, el silenci, i vaig tenir veïnatge amb les cigonyes. Ara, això s’ha perdut, molt ràpid, vivim en una societat que tot va molt accelerat. Penso que totes les coses màgiques surten del temps, del marge, quan deixem la ment en blanc; del buit surt el tot».
El primer número es presentà l’octubre de 2021, amb un espectacle sorpresa realitzat per l’escola de dansa Dance Skape, davant «només» unes 40 persones, diu la Laia. Però corre la veu. El segon es presentà al Museu de Lleida, també amb teatre i dansa, davant 100 persones, moltes altres es van haver de quedar al carrer.
«La pandèmia no ens va fer por, a mi em va encantar», comenta somrient l’escriptora, «la por la tinc després, quan reprenem el ritme».
La cooperativa Mangrana es constitueix el desembre del 2021, amb la Laia i en Josep Pulido, el Gerard Martínez i l’Alba Sapena, quatre generacions que es complementen a la perfecció, combinant mirades i perspectives diferents que aporten molt.
El finançament és «un tema!», s’esgarrifa la Lídia, tot i que l’inici va ser molt plàcid. Els diners del premi abans citat els va permetre començar sense haver de buscar més. Després, arribaren els espais publicitaris, de la Diputació i l’Ajuntament de Lleida.
La venda d’exemplars, mentrestant, forma part del problema. Els 1.500 impresos pel primer número es van verificar massa. Assajaren després amb 600 i, a la tercera, 300, només els números que es comprometen amb les llibreries i punts de la xarxa. Paral·lelament, desenvolupen un entorn digital, a estrenar-se a finals d’any. Ho han fet amb els recursos obtinguts amb una campanya de micromecenatge, 4.200 euros.
Acostumades i pensant a viure amb poc, garanteixen, des d’abril del 2022, les nòmines dels dos socis treballadors, per 30 (900 euros) i 20 hores (600), respectivament; i els textos dels 14 redactors, uns 1.500 o 1.600 euros al mes segons el número. Ara, ja volen contractar una persona més, però s’esperen el resultat de la posada en marxa del nou entorn digital i el nou pla subscripcions, una feina que fins ara no han treballat bé, reconeix la Laia.
La publicitat, per sort, està completament integrada amb els continguts de la revista, es felicita la directora de Mangrana: exposicions, museus, Institut d’Estudis Ilerdencs, obres d’art i cultura. El problema, i per això el «tema» d’abans, és que paguen tard. A més a més, les liquidacions de les llibreries també van amb ritme propi, que no sempre coincideix amb les necessitats quotidianes de Mangrana.
«Sempre has d’estar competint, ets cooperativa i tens altres valors; tanmateix, al final, per fer segons quines coses t’has de fer destacar».
Per sort, novament, han comptat amb un crèdit de Seira Impuls cooperatiu. Crèdit i acompanyament, «com si fossin socis nostres, marcant objectius, amb consultora darrere… estem molt agraïdes, la veritat».
Problemes? Escriptora amb formació en l’audiovisual, Pulido es plany: «sempre has d’estar competint, ets cooperativa i tens altres valors; tanmateix, al final, per fer segons quines coses t’has de fer destacar, voldries estar centrada en el contingut, però no i no!». Aquí, una relació complexa amb el món de les subvencions, assenyala. «No havia demanat cap subvenció a la vida, i en poc temps n’he hagut de fer 10, se’m posen els cabells de punta».
La venda costa molt, destaca, «però què fem, hem de viure!». D’altra banda, les subvencions solen ser per projectes, no estructurals, de manera que, s’autocritica, «aconsegueixes recursos que has de mantenir en el temps. Preguntem-nos si estan ben dirigits», alerta, «i si aquest sistema és eficaç».
Com a artista és una gran contradicció, afegeix, perquè «et demanen que presentis el projecte abans de fer-lo, mentre que l’artista ha de crear, les preguntes van sortint, hom va creant. Després, si vols conceptualitzar-lo o donar-li una línia més intel·lectual li dones. Però aquest pensament abans?! Perquè entengui qui dona la subvenció de què va el projecte? No hi ha confiança. Escolta l’obra! Mira-la! T’està parlant!», interpel·la Pulido.
Això, tanmateix, té una part positiva, reconeix, «en el nostre cas, ajuda a ordenar, si no no ho faries. Però demanen massa, has de dedicar massa temps i energies», es resisteix a acceptar des de la trinxera de l’art i la creació.
*Reportatge publicat originalment a la revista Cooperació catalana, núm. 471, gener 2023
Deixa un comentari