[Susana Vázquez] Escriure la nostra història

EPIGRAMA

Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara, com puc fer-la callar?

(Versió i traducció de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)
El poema EPIGRAMA, escrit al 1960, és d’Anna Akhmàtova,
i el varen traduir del rus la Monika Zgustová i la Maria Mercè Marçal.
Anna Akhmàtova, Rèquiem i altres poemes, Barcelona: Edicions 62, 1990.

Susana Vázquez Badia

És un fet objectiu i evident que arreu del món, les dones ensopeguem dia rere dia amb obstacles que dificulten la nostra autorealització i, molt sovint, la nostra supervivència.

Tan bon punt provem de sortir de l’àmbit reproductiu per contribuir dins l’espai públic— allà on és possible convertir-nos en altaveu, on puguem dialogar i hi projectem futur—, moltes veus ens diuen sense cap mena de mirament: «el teu lloc és a casa, gestant i parint, torna-hi», «si t’hi quedes, aquí, a més, no t’ho posarem fàcil». Al Parlament afganès, per exemple, quan intervenen les dones, els homes silencien els micròfons automàticament. El partit que governa al Japó, el Partit Liberal Democràtic, fa pocs dies, ha anunciat que permetrà l’entrada de cinc dones a les reunions amb la condició que només observin i s’abstinguin d’intervenir-hi. En totes dues situacions, el silenci es fa servir com una forma més d’abús de qui exhibeix el poder i la voluntat del qual és fer callar la resta de la població.

«El teu silenci no et protegirà», afirmava Audre Lorde; poeta feminista afroamericana i activista pels drets civils. En l’àmbit literari, a més, una activitat on s’emplaça a gaudir d’un temps prolongat de soledat, d’isolament, tampoc no és prou comptar amb una habitació pròpia com Virginia Woolf va reivindicar sempre, sinó, anar més enllà: visibilitzar-nos perquè si no ho fem, no existim. Si callem i no escrivim, qui escriurà les nostres històries? Quin llegat quedarà de nosaltres? Com podrem permetre que allò universal esdevingui femení?

Rebecca Solnit: el silenci com a forma de violència cap a les dones

Rebecca Solnit (Connecticut, EUA,1961), escriptora i historiadora que compta amb més de 20 assajos publicats, és una de les veus actuals de l’activisme nord-americà. Als seus textos tracta temes com el feminisme, el medi ambient, la política o l’art. A La mare de totes les preguntes (Angle Editorial, 2018, traducció de Marina Espasa)—recull d’assajos feministes— Solnit analitza com es silencia les dones una vegada i una altra. L’autora subratlla: «La història del silenci és central a la història de les dones». Aquest silenci és la condició universal històrica per a l’opressió. És l’enemic de la presència i del testimoni. El silenci vulnera els drets humans ja que defineix a qui s’escolta i a qui no. Per contra, la veu permet que es creïn espais per al debat, i així es pugui facilitar el compliment del «dret a la participació, a consentir o dissentir, a viure, a interpretar i a explicar», assenyala l’escriptora.

Si callem i no escrivim, qui escriurà les nostres històries? Quin llegat quedarà de nosaltres? Com podrem permetre que allò universal esdevingui femení?

Solnit creu que és essencial denunciar la violència oculta i les humiliacions quotidianes, així com fer audibles i creïbles les veus de les persones que la pateixen. A més, el silenci condemna a l’ostracisme i a la impotència. El fet de no comptar amb un espai per explicar la nostra història és una mort en vida, i de vegades, en el sentit literal. «Les històries et salven la vida. Les històries són la teva vida. Som les nostres històries», precisa Solnit.
De la mateixa manera que alçar la veu és important, també és fer-ho en col·lectivitat: solidaritat, recolzament i consell. Les cures i la protecció van de la mà i són imprescindibles per poder convertir-nos en altaveu.

Joanna Rus: com fer callar les escriptores

Joanna Rus (New York, 1937-Tucson, 2011) fou una escriptora i assagista especialitzada en ciència ficció. Feminista i de les primeres autores que va declarar la seva homosexualitat obertament.

A l’assaig How to suppress women’s writing (1983), traduït al castellà per Gloria Fortún com a Cómo acabar con la escritura de las mujeres, publicat per l’editorial Dos Bigotes l’any 2018, Russ analitza les estratègies que s’empren per excloure les dones de l’àmbit literari. Comença per les prohibicions: des de la manca d’accés als materials o a la formació, fins a la prohibició moral.

Una altra manera d’aïllar les escriptores era negar l’autoria d’un llibre pel fet que l’hagués escrit una dona. Heus aquí tota una colla d’inversemblants i recaragolades accions com ara acusar la dona d’haver contractat un home per haver escrit la seva obra, o assegurar que “l’home que duia dins va ser qui en veritat la va escriure”. Russ recorda el cas d’Emily Brönte i la novel·la Cims borrascosos, publicada en anglès l’any 1847. Aquest clàssic de la literatura universal occidental es va editar com a obra anònima. Els crítics literaris la van considerar excepcional, i van pressuposar que rere l’obra s’amagava l’enginy d’un autor— home i molt prometedor—. El 1850, la segona edició va revelar-ne l’autoria Emily Brönte i la crítica va fer un gir rotund: d’ “obra poderosa” i “realisme brutal” es va passar a considerar com a “novel·la d’amor esguerrada ”.

Per acabar, Russ inclou la mala fe com a pràctica habitual. Existeix una conspiració del tot conscient. La ignorància no és mala voluntat per ella mateixa, però obstinar-s’hi, sí que ho és; assegura Russ. Ens trobem aquí amb el menyspreu de l’obra o de l’autora: “Així que l’ha escrit, però ho hauria d’haver fet?”. Té a veure amb la idea que quan les dones creen, fan el ridícul, són indecents, anormals, neuròtiques o desagradables. A partir del segle XX apareixen els insults físics, morals i sexuals. També s’exclou l’obra de la tradició a la qual pertany i s’etiqueta com a “estranya”.

Audre Lorde assegurava que trencar el silenci és un acte de valentia i creació. Què podem fer amb el poder que ens regala la paraula? Camila Sosa Villada (La Falda, 1982), Premi Sor Juana Inés de la Cruz 2020 per la seva obra Las Malas (Editorial Tusquets, 2020) reivindica com n’és, d’important, donar veu a les dones que l’han acompanyada pel camí. Escriure des de la memòria, com un acte de reconeixement, també polític i d’amor.

Cal trencar els silencis, apropiar-nos de nou del temps i dels espais perduts o ignorats per aquells qui ostenten el poder. Recuperar l’herència del passat , escriure el nostre present, i construir nous camins amb pas ferm.

Joanna Rus i Rebecca Solnit, a dalt i a sota, amb portades dels seus llibres Cómo acabar con la escritura de las mujeres (editorial Barrett i Dos Bigotes), i La mare de totes les preguntes (Angle Editorial), respectivament.