“Hem vingut per advertir-vos
que les coses no van bé.
Sou a temps de penedir-vos
i llançar-vos al carrer”
Així parlava na Joana de Torrelles, companya d’en Joan Serrallonga, en la seva estada, l’any passat, a Terrassa. Explica l’Artur Moncal, un minyó amant i cultivador de la cultura popular i tradicional a la ciutat, que assegura conèixer bé el cas, que aquest és un bandoler molt conegut al país, vivia a les muntanyes, i venia de tant en tant a visitar el seu amic i també bandoler en Capablanca, dedicat als afers locals i comarcals, i per ampliar les files de la rebel·lia.
Joana, Bordet i en Serrallonga. Foto: Serrallonga
Aquesta és ja una trobada tradicional. En Serrallonga es mou més per Les Guilleries, Osona, el Collsacabra; quan s’hi atansa fins aquí, en Capablanca baixa de Sant Llorenç. Analitzen la conjuntura local i nacional, es fan un cop de mà en allò que poden, tot celebrant i fent festa.
L’escamot actual va començar el 2002, amb una colla de gent il·lusionada amb la cultura popular. Noms prou coneguts en aquests ambients, en Miqui, la Suri, el Marc Galí, el Lluís Puig, entre d’altres.
El personatge, diuen, no és exactament una persona determinada, sinó més aviat quelcom com el clam de justícia d’un poble que vol ser lliure i sobirà. L’Artur, de qui es sospita que hauria pogut ser-hi, només admet, segons li han dit, tenir una certa retirada amb el Serrallonga. Altra cosa és que, com a bon bandoler, això sí que afirma ser-ho, sempre ha fet un cop de mà.
De fet, en Serrallonga, en Capablanca i d’altres, tot i el pas del temps, no perden força; sempre més gent més bandolers i bandoleres. A Terrassa hi ha notícies, fins i tot fotos, d’un ball de Serrallonga de principis del segle XX.
Era semblant, explica l’Artur, “però més clàssic, no hi havia bandoleres, i els versots que expliquen la vida del Serrallonga i els seus bandolers, es limitaven a fer una recreació mítica del personatge”.
Els nous temps demanaven, però, un nou programa d’acció. Quan en Serrallonga ve a Terrassa i amb en Capablanca recluta nous bandolers, volen gent que “digui el que sap” i que parli clar dels temes d’actualitat.
Així ho fan totes. Vida i problemes actuals i no només els records de les velles glòries. Ho fan, assegura aquest assessor de l’escamot, “donant-li un to crític i satíric”.
Tres novetats, fins aquí: la incorporació dels bandolers locals, la de bandoleres i l’anàlisi crític de la realitat. Quan fan alguna sortida a d’altres localitats sempre col·laboren amb bandolers d’allà. Lletraferits que en són una mica o molt totes, “nosaltres agafem les historietes aquelles i li posem mètrica”.
La quadrilla està formada per 25 “bandolers reals”. Però, sempre obert, cada any fan un càsting davant l’Ajuntament per escollir de nous. Qui supera millor les proves és elegit i convidat a integrar-se a la quadrilla. Altres bandolers i bandoleres entren per mèrits propis, durant l’any.
El càsting consta de 3 proves eliminatòries: una baralla de pinyols d’oliva, per llençar-los el més lluny possible, “n’hi ha de veritables experts”, assegura l’Artur. La següent és menjar-se una síndria el més ràpid possible. I per fi, per parelles, un joc d’equilibri amb una barra, per fer fora l’altra d’una rotllana. Aquest és el perfil: molta habilitat i molt bon humor.
Com a grup, aquesta quadrilla és “molt assembleària, de manera natural ens repartim la feina”, sempre hi ha encarregat d’armes, de balls, de versos, de la teatralització, de la lluita d’espases. O sigui, de les accions i atemptats que perpetra l’escamot, per exemple un assalt en un balcó, un segrestat i la posterior subhasta del personatge, interactuar amb la gent. El plat final i que li dóna un toc més personal és la posada en escena dels versots.
Els versots crítics els fan bàsicament la gent del grup, cada any amb les novetats de l’agenda social, política i cultural. Sembla ser que hi col·labora puntualment en aquestes accions un reconegut entès i especialista en el tema, Jaume Aulet, animador junt amb en Francesc Muntada dels ja famosos #garrotuits (versos en forma de tuit). Altres escamots que opten per interpretar només els textos clàssics.
L’acció més important de la quadrilla és la presentació a la Festa Major de Terrassa. Hi participa sempre també a la commemoració del dia de la flama de la Torre del Palau, el 7 de Setembre (normalment en silenci, escenificant la resistència a la invasió borbònica).
Altres moments importants són les presentacions als Correllengua i els d’intercanvi amb altres quadrilles, especialment la trobada anual a Sant Hilari de Sacalm, bressol de Serrallonga, a finals de setembre o principis d’octubre.
En aquesta trobada comparteixen normalment 3 o 4 grups, dels 7 o 8 que hi ha als PPCC. Sempre hi són, també, els de Vilafranca i els de Vilanova i la Geltrú.
A banda aquestes cites inexcusables, fan també accions per escoles o entitats. Amb el Centre Excursionista, per exemple, amb motiu del seu centenari, van participar en el disseny i realització d’un itinerari, camí dels nyerros (Serrallonga ho era de nyerro), on realitzaren un assalt a la font de la Tartana a Matadepera.
L’Artur explica que la feina on la quadrilla es troba més en la seva salsa, és la dels Correllengua, amb un públic “més aviat de gent jove, classes populars que no tenen ni un duro i que ho fan per amor a l’art; si ens paguen la benzina i una mica la pólvora ja està”.
El manteniment, assegura, és costós. Cal tenir un vestuari d’època i algunes peces s’han de fer a propòsit, sobretot per als personatges principals. D’altra banda, les armes, munició i permisos.
I els músics, clar! La sort és que els Ministrils del Raval, pel que sembla, són també col·laboradors, d’aquells que s’apunten a la rebel·lió, els bombardejos i el que calgui. De fet, el Carles Llongueres i el Miqui són membres de la quadrilla, i garanteixen gralla, flabiol i tamborí. No sempre coincideixen les agendes, però, i compten de vegades amb altres grups de gralles.
Mentre preparen la seva 14na actuació a la Festa Major d’enguany, miren el futur amb molta tranquil·litat. “Potser en algun moment han faltat bandolers”, recorda l’Artur, “però bandolers homes”, matisa; “hi ha hagut uns anys que entraven bandoleres només”. Ara, però, torna a estar més equilibrat, fins i tot ara hi ha més homes. “Potser les dones són més aguerrides per a la lluita”, reflexiona.
L’estructura del ball, declara, “té un ganxo i un encant especial. Com el bandoler, sempre té novel·la, té una narració, és atractiu, emocionant, amb els dispars, els balls i les accions al carrer, així com, per últim, els versots crítics i satírics”. Defensa l’Artur que, com tots els grups de cultura popular, “té alguna cosa que el fa funcionar, sinó ja hauria desaparegut”.
Creu també que “els bandolers continuen sent necessaris, tenen un paper a jugar; i les armes també, clar que les armes de la crítica, positives, festives, però amb esperit crític”.
Aquest pensament guanya rellevància avui, amb la perspectiva inèdita de recuperar o establir nova sobirania al país. “Ens hem implicat sempre de ple, té lògica, optem per valorar, cuidar i defensar els valors del país, la llengua, la terra i la cultura en general, surt de manera natural, estem per un país lliure”.
Aquesta situació els ha portat més feina i dificultats, sobretot a l’hora dels versos. “Al 2007”, relata l’Artur, “podíem preparar els versots amb dies i setmanes d’antelació, ara hi ha tant de bullici, cada setmana hi ha coses, alguna vegada hem hagut de preparar els versos d’un dia per l’altre, has d’estar al dia”. Aquest any mateix, és ple de novetats i motius ben recents i encara hi poden haver-hi més.
Bruixes i bandoleres del Vallès
Els personatges més significatius del nostre Ball són en Serrallonga, la Joana i el Joanet (“el Bordet”, el Nen) que són els tres personatges principals i essencials de tot Ball de Serrallonga.
Tampoc no hi pot faltar en Perot Rocaguinarda. I, sobretot, a la nostra colla, hi destaca en Capablanca, un bandoler que atemoria els pobles dels voltants de la Serra de l’Obac i Sant Llorenç del Munt. Sembla que parava la seva capa blanca enmig del camí i la gent havia de desposseir-se de tot el que portava i deixar-ho damunt la capa si no volia perdre la vida…
Darrerament hem incorporat en Mitja Galta, bandoler de Vacarisses, que s’afaitava mitja barba per no ser reconegut.
També cal remarcar que al Ball de Serrallonga de Terrassa hi tenim bandoleres, i que vesteixen de dones (en les altres colles de Catalunya van vestides igualment d’homes bandolers).
Com que no hi ha gaire documentació de noms de bandoleres vam aprofitar per fer un homenatge a un nombrós grup de bruixes terrassenques i vallesanes que moriren penjades a Terrassa a l’octubre de 1619. Sembla que van ser torturades al Castell de Terrassa (del qual avui només en queda la Torre del Palau) i foren penjades a un lloc que es deia la Pedra Blanca, a les Aimerigues, prop d’on ara hi ha la via.
Per això les nostres bandoleres tenen noms de bruixes de Terrassa i comarca: la Miramunda (Guillema Font), Miquela Casanovas (l’Esclopera), Marcona, Joana Toy, Margarida Tafanera…
(Text extret de la pàgina: http://serrallongaterrassa.cat/?p=500)
Pep Valenzuela
Deixa un comentari