«El món necessita una sotragada», així comença «Caliban i la bruixa» de Silvia Federici, una obra clau alhora d’entendre la relació entre patriarcat i capitalisme i alhora d’entendre també la urgència i contundència amb la que el moviment feminista s’està organitzant, en els darrers anys, a escala global.
És en aquesta sotragada que tot ho ha de capgirar que emergeix una idea: la de la vaga general. Però no una vaga general qualsevol, sinó una vaga feminista. Una vaga general sobre la que planegen, entre moltes altres, dues amenaces principals: la por a esdevenir un mer ritual simbòlic un cop a l’any, i la pròpia inèrcia d’una eina política que, en cas de no ser reformulada urgentment, pot acabar esdevenint poc útil al canvi radical que volem.
La solució a ambdues qüestions rau en el mateix punt: les particularitats polítiques de la vaga feminista faran que, més enllà de ser una data ja esperada i predictible, es treballin una sèrie de demandes concretes i materials que l’allunyaran d’un plànol merament simbòlic.
El moviment feminista d’arrel popular no nega quina ha estat la importància i la utilitat de la vaga general tradicional en moments claus de la història però tampoc nega les seves febleses. Si ens aferrem a les paraules de la pròpia Rosa de Luxemburg, «la vaga de masses és una palanca formidable per alliberar l’energia de la classe treballadora en el seu conjunt», i el seu conjunt no pot deixar enrere a companyes migrades, treballadores sense contracte i a totes les dones que porten a terme les tasques de reproducció de la vida en la intimitat de les seves llars, sense remuneració econòmica i sense reconeixement a la seva feina. Si la vaga general ens ha de donar forces, com deia la pensadora polonesa, per a oposar-nos a qualsevol política conciliadora amb la burgesia liberal, és necessari doncs, una reformulació d’aquesta eina política.
Adaptació del material original de la campanya “Wages for Housework” (The New York Committee 1972 – 1977)
I aquesta reformulació, que és la que ha forçat el feminisme, passa necessàriament per preguntar-nos quins cossos queden exclosos del concepte tradicional de vaga -i per tant, automàticament, quins cossos haurien de ser subjectes polítics protagonistes en una vaga feminista-.
Per entomar aquesta reformulació incòmoda i evitar que la vaga feminista sigui una opció a l’abast només de dones privilegiades -és a dir, l’opció del feminisme blanc i eurocèntric- cal posar l’accent en la naturalesa plàstica, canviant i continua de la vaga. Les feministes hem d’entendre l’aturada general del vuit de març com a un dia on parem per rendir comptes però sobre tot per celebrar que la lluita continua. La vaga general, si vol desbordar els que han estat històricament els seus límits tradicionals, ha de pensar-se com una jornada d’empenta col·lectiva en un procés molt més llarg i continu que va més enllà dels piquets -igualment necessaris- de vint-i-quatre hores.
Només la vaga general en clau feminista ha posat èmfasi i ha dedicat díptics, manifestos, proclames i espai polític a les tasques de cures i de reproducció de la vida.
Si volem evitar que la vaga feminista sigui injustament titllada de simple divertiment de i pels feminismes burgesos hem de posar l’accent en tot allò que per primer cop aquesta eina política posa sobre el mapa polític. Una vaga que interpel·la a estudiants de totes les edats està forçant a la societat sencera a tenir una conversa intergeneracional. Una vaga on dones migrades poden organitzar-se, visibilitzar-se i ocupar el lloc que els pertany a l’espai públic, a l’esfera política i dins del feminisme està forçant també un debat necessari sobre fronteres i sobre el dret a la lliure circulació de les persones. Només la vaga general en clau feminista ha posat èmfasi i ha dedicat díptics, manifestos, proclames i espai polític a les tasques de cures i de reproducció de la vida. Això ha forçat la visibilització de xarxes de suport mutu, ancestrals i feminitzades, que han permès la supervivència de generacions de dones -i a través d’elles, de comunitats i cultures senceres-. Només una vaga general en clau feminista, organitzada i liderada per dones, ha pogut irrompre en l’imaginari col·lectiu polític com un huracà, desmuntant el vell mite de l’enemistat i l’antagonisme entre dones. Només la vaga general feminista, amb els seus nous paràmetres i la seva vocació d’ampliar horitzons, és veritablement revolucionària. Tot allò que divergeix d’una vaga tradicional ens força -si, també a les feministes blanques, eurocentristes i burgeses- a ampliar la mirada i posar èmfasi en la violència dels processos migratoris, en les violències que pateixen els cossos no normatius, en la privatització de recursos necessaris per la vida i en la mercantilització dels nostres afectes, les nostres relacions i, en definitiva, les nostres vides.
I si, sabem que el feminisme, reapropiant-se d’una eina lluita política tradicionalment masculinitzada, afeblirà i deteriorarà els sindicats tradicionals. Fins i tot els sindicats de base que, a priori, ens semblen propers, notaran aquesta sotragada. Però, citant novament a Rosa de Luxemburg, passades les primeres batalles, la nostra acció remourà noves capes del proletariat. És per això necessària una vaga feminista que apel·li a l’idealisme i a la força sempre inesgotable de la classe treballadora. Una vaga feminista que, defugint de tota homogeneïtzació en la seva praxi, ens mostri que altres mons són possibles.
Maria Cardona
Deixa un comentari