Parada de la Revolta davant el mural a la part de l’esplai Ca n’Anglada, cantonada plaça de l’Església i carrer Sant Crispí.

Lluís Costa

Als antics pisos de la Vitasa, al nord del barri de Ca n’Anglada, hi viu bona part de la població que ha arribat a la ciutat en les darreres dècades, la majoria en són magrebins. «Podria semblar un poble marroquí», comenta la directora de l’institut escola Antoni Ubach. Mirat amb un poc de perspectiva de temps, res de nou, explica el Pepe Ruíz, del casal de gent gran del barri i molts anys president de l’associació veïnal. Nascut a Granada, ell arribà com a migrant al barri en els anys 50. «Com nosaltres, aquests anys han arribat famílies pobres buscant treball i habitatge, és el lloc que han trobat més barat».

Acompanyem una ruta pel barri, Revoltes, organitzada per Òmnium Cultural, com en altres més de 30 barris pel país, alguns d’aquells considerats o estigmatitzats com a «problemàtics» o «conflictius». Tots ells, en general, amb una història de lluites socials, culturals i polítiques que han estat clau per a la construcció de l’actual societat democràtica, amb tots els problemes. Molt clarament en aquest cas de ca n’Anglada.

«Estem diferents entitats del barri col·laborant, també l’Associació Cultural Musulmana, per millorar la cohesió i la convivència» presenta la ruta en Pepe, és un dels objectius de la Revolta convocada per Òmnium, aquesta vegada en la tercera edició.

«L’activitat va adreçada a la gent del barri i a la resta de la ciutat», informa en Manel Martí, membre de la junta local d’Òmnium Cultural, «per valorar l’activitat solidària que fan una colla d’entitats de voluntariat, 17 en aquesta ocasió, que treballen per millorar les condicions de la gent que viu al barri».

En Ruiz recorda que «l’avinguda Barcelona era tota un torrent i descampat, havíem d’anar a l’escola al Bisbat d’Ègara». Parla a la porta del centre cívic Montserrat Roig, on tenen local, entre altres entitats, el grup de dones, el club i el casal de gent gran; hi ha un centre de dia i bons serveis, diu en assenyalar que al barri hi ha més de 2.500 persones majors de 65 anys, moltes amb problemes, com ara la solitud no volguda.

Algunes d’aquestes persones es planyen d’inseguretat als carrers, explica, «volen passejar i senten por, hi ha aquesta impressió negativa», subratlla, «i cal solucionar això informant i fent cohesió, perquè no hi ha problema amb la gent nouvinguda, la majoria ja fa molts anys que viuen aquí, som el mateix barri».

Batucada a la plaça Roja de Ca n’Anglada, joves de Manantial de vida, de l’institut-escola Antoni Ubach i colles del cultura terrassenques. Foto: PV

El dirigent veïnal declara que s’ha parlat amb la policia. Aquesta mostra dades molt clares, els índexs de delinqüència i violència a Ca n’Anglada estan en la mitjana dels altres barris de la ciutat, i són baixos.

L’Eunice, membre del col·lectiu de Dones des de fa 25 anys i nascuda al barri, ha tingut una llibreria a l’avinguda: «Això ha canviat molt, ho he vist urbanitzar-se a poc a poc. Ha anat arribant gent amb necessitats, no sé com dir-t’ho, com és de sempre, als afores de la ciutat. La meva mare ja ho va viure, tenia un forn de pa aquí a prop, als anys 50, hi havia broques de vegades. La gent que va arribar ha anat pujant i ara està bé, i els que acaben d’arribar són els que tenen problemes, però no veig que no es pugui conviure. Al barri, la veritat, es viu prou bé».

La Loli, del grup de dones i també del col·lectiu Cuidem ca n’Anglada, assegura que «és més l’estigmatització que el que hi ha realment. La delinqüència és com qualsevol altre barri, però potser els mitjans posen massa èmfasi, sensacionalisme!». El col·lectiu parla amb tothom, busca informació, fan fotos pels carrers, «busquem informació de problemes de tota mena i tenim reunions amb l’administració, amb l’alcalde, policia, amb iniciatives particulars».

«Problemes hi ha, la gent té l’angoixa, se sent insegura, però els problemes són els de tots els barris», corrobora la Vanessa Solà, també d’aquest col·lectiu. «Crec que s’ha perdut una mica que la gent s’organitzi, per això també ens movem».

La Revolta fa una parada a la porta de la mesquita, on és rebuda per l’imam i un grup de dones joves. Van obrir-la el 1991 per garantir els oficis religiosos per la població creient del barri i la ciutat, però hi ha també comissions permanents d’acció social: per l’ensenyament d’àrab, per distribució d’aliments i ajudes a la gent més necessitada; també una comissió de joves i d’activitats culturals per les dones.

A la plaça Rosa Parks, fa molt pocs anys tot de pisos quasi amuntegats, el barri respira. Ha estat oberta amb l’operació d’esponjament per enderrocar les construccions més afectades. «Les criatures juguen a la pista de futbito, alguns veïns s’ho miren des de la terrassa del bar. Vanessa informa que aquell indret ja va ser la plaça del Pagès temps enrere. Ha costat una mica donar vida a la nova plaça, declara, «al principi, un espai gran i buit, donava un punt d’inseguretat, però es van fer accions amb l’ajuntament i es va donar suport a les demandes veïnals, entre les quals una proposta per votar un nom per a aquesta, i va guanyar el de Rosa Parks, pel seu caràcter antiracista».

Aquí és el nucli del que alguns han dit el «gueto de ca n’Anglada», continua explicant el Pepe quan el grup surt en direcció a l’escola Ramon Pont, a dos carrers de distància. Avui, la direcció no pot rebre la Revolta, que sí que troba la directora de l’institut escola Antoni Ubach, a dos carrers més de distància. «Va ser amb la lluita veïnal que es va construir l’escola, perquè no n’hi havia cap al barri», recorda també el Pepe.

Loli, grup de Dones: «És més l’estigmatització que el que hi ha realment. La delinqüència és com qualsevol altre barri, els mitjans posen massa èmfasi»

Pepe Ruíz: «No hi ha problema amb la gent nouvinguda, la majoria ja fa molts anys que viuen aquí, som el mateix barri»

La Montse Álvarez, directora del centre, hi treballa des del 2006, coneix bé la xarxa de serveis socials, d’entitats, els esplais, perquè hi col·laboren amb tothom. «A l’institut escola hi ha un alumnat molt exclòs, amb poques oportunitats, no poden pagar colònies, sortides o extraescolars, aquesta és la situació», explica. L’equip docent i de direcció ha de treballar per aconseguir ajuts socials, projectes i finançament per poder subvencionar activitats de tota mena. Al mateix temps, fan formació a les mares, des de fa més de 15 anys: català, hort, informàtica, habilitats parentals. Ara implementaran un model formatiu de comunitats d’aprenentatge. Compten amb el suport decisiu de dues mediadores i intèrprets de l’Ajuntament.

“Allò del barri conflictiu és un mite”

A la paret de la cantonada del carrer Sant Crispí amb la plaça Roja, un gran mural alegra la vista de vianants i, sobretot, veïnes. En Toni, de l’esplai, en actiu fa més de 60 anys al barri, i de la més nova Fundació Educativa, informa que l’expressió cultural que meravella el grup de la Revolta, fou una proposta de treball comunicatiu pels joves, perquè fessin seu l’espai, amb estudiants dels instituts de la zona educativa, cinc en total. «Ara, quan passen pel carrer o la plaça veuen quelcom fet per ells, no per a ells. Nosaltres creiem en el treball comunitari, al bell mig del barri, amb els agents de la zona tota i la comunitat», emfasitza.

L’esplai organitza colònies, casals de dissabte, i projectes socioeducatius, durant tota la setmana, amb acompanyament familiar, i comunicació permanent amb els serveis socials, biblioteques, escoles. Creada a la parròquia, l’entitat acumula una dilatada experiència, i els joves que la integren, com el Toni, que començà a participar-hi amb 4 anys i, ara, amb 34, continua com a dinamitzador, se senten orgullosos. Un orgull compartit amb la gent més nova. Actualment, quasi 400 infants i joves de tots els orígens que formen avui el barri de Ca n’Anglada, destaca en Toni.

«Allò del barri conflictiu», sentencia, «és un mite, cosa que perdura en el temps perquè hi ha gent que viu enquistada en el conflicte viscut a finals dels 90 i no vol que desaparegui, per motius de racisme o sentiment no sé de quina nació, mi Espanya!, he escoltat pel carrer». Això, però, no s’aguanta de cap manera, afegeix. Estan preparant amb algunes entitats de joves i col·laboració amb el Parc Audiovisual un documental per la desestigmatització del barri.

«És una resposta dels mateixos joves contra els missatges d’alguns mitjans i youtubers, concretament d’un d’italià que deia que ca n’Anglada era un dels barris més perillosos d’Espanya. La gran majoria, per no dir el 90%, dels joves que estan movent això són joves magrebins, són ells qui volen treure aquesta xacra que els ha caigut, perquè no és la realitat, se senten indignats».

A la plaça Roja es preparen grups musicals i una batucada, hi ha joves amb família de Colòmbia i Mali, entre altres; a la ciutat es parlen 98 llengües, informa la Lídia Minuesa, coordinadora de l’entitat Manantial de Vida, amb més de 25 anys de treball al barri en favor de les persones amb dificultats econòmiques i risc d’exclusió. Distribueixen aliments, dinamitzen el diàleg per la pau i la convivència i porten la música al barri, això des de fa 10 anys. «Traiem la música als carrers, donant classes als infants, posant pianos al carrer, de manera que la música no sigui una opció sinó un dret per tots els nens, siguin d’on siguin», declara entusiasta.

Nascuda al barri, defensa que «els problemes que hi ha no els ha de solucionar la policia, sinó les entitats com les nostres que treballen d’arrel per evitar els eventuals conflictes on hi ha bosses de pobresa, aquests són els problemes, gent amb moltes necessitats no cobertes i això, clar, crea tensions, com a tot al món»; i diu encara: «hi ha una alerta i aquesta alerta no la podem deixar passar per alt, s’ha d’actuar fent els deures, que és posar un piano al carrer, fent perquè els infants puguin estudiar música, alternatives culturals que formin el seu caràcter».