Redacció
L’Aníbal Garzón, investigador i militant internacional i internacionalista terrassenc, ha publicat fa poc, amb l’editorial Akal, un llibre sobre l’aliança econòmica i política dels països més grans i poblats del món que, també ho són de l’anomenat Sud Global, els dits BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-àfrica; als quals s’han afegit recentment alguns països més, i molts d’altres han demanat l’ingrés), titulat «BRICS. La transición hacia un nuevo orden mundial alternativo». La seva presentació no només valia la pena, era necessària.
Així també ho va creure el Manel Márquez, més encara en aquests moments en què el retorn a la presidència de l’Imperi EUA de Donald Trump està reactivant debats, fòrums i tota mena d’estudis i anàlisis davant el que s’apunta, com a mínim en el títol i segons anunciava el mateix Trump, com una nova era pel món, «daurada» per als Estats Units i, clar, la resta del món, «campi qui pugui!».
Davant d’aquesta conjunció, va mobilitzar forces i contactes per aconseguir una exposició-debat a l’altura de la importància del cas i el moment, i segurament no ho hauria pogut fer millor. A més de l’autor del llibre sobre els BRICS, participaran l’Helena Castellà, politòloga, l’Adrià Guevara, exdiputat al Parlament; Gerardo Pisarello, jurista i diputat al Congrés, i en Carles Riera, sociòleg i exdiputat al Parlament.
L’activitat tindrà lloc demà dijous 23 de gener, a Amics de les Arts, a les 19 hores.
Poc podien imaginar-se les triomfants i autodenominades «democràcies liberals», encapçalades pels EUA, que la victòria sobre el bloc soviètic i la fi de la «Guerra Freda», no era «la fi de la història», com va proposar, i titular la seva anàlisi de la conjuntura, amb un èxit aclaparador en Francis Fukuyama. En aquells mateixos temps, tingué molt d’èxit la proposta d’un altre analista dels Estats Units, la del «xoc de civilitzacions» de Samuel Huntington, xoc de civilitzacions que prendria el relleu del de la lluita contra el comunisme que hauria acabat.
Les apostes realitzades en un moment històric determinat es poden girar en contra de l’inversor. Aquesta podria ser una de les lliçons del cas de la conversió de la Xina postcolonial i república popular en un gegant econòmic, militar i en tots els sentits, avui segona potència mundial, molt pel davant de la Unió Europea, i trepitjant els talons dels EUA. I encara, orquestrant, entre altres accions pel món a fora, aquesta aliança dita BRICS.
Afirma Pascual Serrano en la presentació de l’edició del llibre: «Cuando en 2009 se juntaron cinco países para crear algo que llamaron BRICS, una denominación tan poco original que se limitaba a la primera letra del nombre de cada uno de los Estados, nadie imaginaba que pudieran terminar siendo un bloque geopolítico y económico con un PIB superior al G7 (las siete economías más poderosas del mundo), que liderasen la desdolarización mundial de la economía, que hicieran tambalear el poder del Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial y hasta que estén exigiendo en voz alta la reforma del Consejo de Seguridad de la ONU».
I subratlla el mateix Garzón un altre aspecte paradoxal: «la cuestión de ser de los BRICS ha sido justamente alimentada por la oposición de Occidente, con la hegemonía de EEUU, a cambiar las reglas del orden mundial. No querer dar un mayor empoderamiento a países del Sur global generando, por lo tanto, una reproducción de las relaciones coloniales del Norte-Sur».
Els BRICS són un bloc comercial i polític supranacional d’economies dites emergent. Nasqué oficialment el 2009, amb Brasil, Rússia, Índia i Xina. Un any més tard va unir-se Sud-àfrica. En 2024 s’han afegit 5 països més: Aràbia Saudita, Iran, Emirats Àrabs Units, Egipte i Etiòpia.
La funció principal que es plantegen és conformar un contrapoder a l’hegemonia dels EUA i els seus aliats d’Occident que ha intentat organitzar l’escenari internacional des de la fi de la Guerra Freda. Els BRICS funcionen, explica en Garzón, amb el que apareix com «un esquema híbrido y pragmático de plurales realidades nacionales que defienden el respeto mutuo, la no injerencia y la soberanía nacional. En definitiva la creación de un nuevo sistema internacional que reconfigure el escenario de las relaciones Norte-Sur/Occidente-Oriente vigente desde el final de la II Guerra Mundial».
I qüestiona l’autor: ¿Se quedará quieto EE.UU en la pérdida de su hegemonía amenazada por los BRICS?
Demà podem veure una mica més a l’exposició i debat als Amics.
Deixa un comentari