Intervenció d’en Domènec Martínez a la Taula de debat sobre la pervivència d’honors i distincions (nomenaments, medalles, plaques i espais commemoratius…) a persones o fets relacionats amb la dictadura franquista, realitzada el passat 24 de novembre a l’Arxiu Comarcal
Algunes consideracions sobre la Llei 20/2022 Llei de Memòria Democràtica.
És cert que arribem tard, 44 anys des de l’aprovació de la Constitució de 1978. Però ara cal treballar per la seva implementació i per tal que la norma vigent s’apliqui. Desenvolupant-la i dotant-la econòmicament com han demanat les entitats memorialistes. És evident que s’obre un gran ventall de possibilitats.
Aquesta Llei s’articula en cinc títols. A més a més del Preàmbul.
El Títol preliminar, es refereix als principis generals de la llei, la defensa dels valors democràtics de concòrdia, convivència, pluralisme polític, i dels drets humans, la cultura de pau i igualtat. El reconeixement a les persones perseguides pel cop d’Estat del 18 de juliol de 1936, la Guerra d’Espanya i la Dictadura franquista per raons polítiques, ideològiques, de pensament u opinió, consciència o creença religiosa. La llei es fonamenta en els principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició. “Totes les lleis, inclosa la Llei Amnistia 1977, s’hauran d’interpretar d’acord amb el Dret Internacional Humanitari, segons el qual, els crims de guerra, de lesa humanitat, genocidi i tortura tenen la consideració d’imprescriptibles i no amnistiables”.
El Títol I, fa referència a les víctimes, declarant la il·legitimitat i il·legalitat dels tribunals i el caràcter il·legal i radicalment nul de totes les condemnes i sancions. Una llarga llista de la consideració de víctimes. Entre elles la guerrilla antifranquista. Unión Militar Democrática. Es consideren també víctimes les llengües i cultures basca, catalana i gallega, que van ser perseguides, (art. 4). Aspecte negatiu: aquest reconeixement i reparació personal “no produirà un reconeixement de responsabilitat patrimonial de l’Estat, administracions públiques o de particulars”. En relació a las persones desaparegudes correspondrà a l’Administració General de l’Estat la seva recerca, en col·laboració amb les altres administracions. També amb el mapa de localització, la creació del Banc Estatal de ADN, el Centre Documental de la Memòria Històrica i el Dret d’accés als arxius.
El Títol II, fa es ment a les polítiques integrals de memòria democràtica, destacant el reconeixement de la memòria democràtica de les dones. S’estableix un Pla de Memòria democràtica, amb un conjunt d’actuacions quadriennals i anuals. El dret a la Veritat, el dret a la Justícia. Es crea la figura del Fiscal de Sala (article 28). El dret a la Reparació, auditoria de bens espoliats, restitució de bens incautats, el reconeixement a la nacionalitat fills i filles de l’exili. El dret i deure de memòria democràtica com a garantia de no repetició.
En aquest títol trobem diferents capítols que fan referència a les mesures sobre símbols i actes públics (articles 35, 36, 37, 38). Declarant la incompatibilitat amb l’exaltació del cop militar o de la dictadura, i l’apologia dels crims contra la humanitat. També s’articula la resignificació dels llocs de memòria democràtica. (Vull recordar que diumenge passat més de 170 entitats memorialistes ens van plantar davant de Via Laietana 43 de Barcelona per exigir la seva resignificació con a Centre d’Interpretació de la repressió i la tortura). Igualment cal fer esment als articles 43, 44, 45, 46, 47 i 48, Coneixement, recerca i divulgació. Matèria educativa i de formació del professorat. Els plans de formació, i tot el component pedagògic en matèria educativa per al foment de les polítiques de memòria democràtica.
El Títol III fa esment al reconeixement del moviment i associacions memorialistes. El Consell i el Centre de la Memòria Democràtica. El Títol IV fa referència al règim sancionador i les disposicions addicionals.
Tornem als temes que avui ens ocupen. L’article 35 diu taxativament “es consideraran elements contraris a la memòria democràtica les edificacions, construccions, escuts, insígnies, plaques i altres elements adossats a edificis públics o situats a la via pública, d’exaltació, personal o col·lectiva del Cop militar i de la Dictadura i/o de les potencies que van col·laborar amb el règim franquista”.
També tindran aquesta consideració les referències als topònims del nomenclàtor i la denominació dels centres públics.
Les distincions , condecoracions i altres reconeixements s’aborden a l’article 40. Revisió de reconeixements, honors i distincions. “Les administracions públiques adoptaran les mesures oportunes per revisar d’ofici i retirar la concessió de reconeixements, honors i distincions que resultin manifestament incompatibles amb els valors democràtics (…) i que comportin exaltació o enaltiment del cop militar, la Guerra o la Dictadura”. L’article 41, tracta de la supressió de títols nobiliaris concedits entre 1948 i 1978. Jo tinc un especial satisfacció per la retirada del Marquesado de Saliquet (Andrés Saliquet, un africanista nascut a Barcelona, Presidente del Tribunal de la Represión de la Masonería y el Comunismo), considerat el Franco de Almeria i amb casa, propietats, i fins fa pocs anys símbols monumentals a Fiñana, el poble del meu avi Crotato, que va morir en una presó de Valladolid per defensar la República.
L’article 42 preveu el procediment per la revisió i revocació de condecoracions i recompenses. “Aquestes podran revisar-se quan s’acrediti que el beneficiari, abans o després de la concessió, i amb motiu d’haver format part de l’aparell de repressió de la dictadura franquista, hagués realitzat actes manifestament incompatibles amb els valors democràtics.
L’article 49 també ens afecta. Fa referència als llocs de memòria democràtica (espais, paratges o patrimoni cultural de singular rellevància per la seva significació històrica i simbòlica) que facin referència a la Guerra, l’exili i la lluita per la recuperació i aprofundiment dels valors democràtics.
En aquest cas crec que és pertinent procedir a l’estudi per part de les administracions més properes, a la declaració, inventari, i protecció de llocs com la finca Salvans de la Barata lloc de residència de Manuel Azaña President de la II República, i a on es van celebrar reunions significatives amb figures com Juan Negrín, Lluís Companys o Julian Besteiro.
L’article 53 es refereix a la Difusió, interpretació i promoció ciutadana. “Els llocs de memòria democràtica tenen una funció commemorativa, d’homenatge, didàctica i reparadora”. Tot i que aquest articulat es refereix a llocs significatius incorporats a l’inventari, caldria tenir em compte el seu esperit i avançar en el nostre propi catàleg, web i mapa, que ens ajudin a identificar els itineraris de les lluites socials i per les llibertats democràtiques durant la dictadura. Hem iniciat un camí de petites petjades “les plaques de la memòria”, però encara hi ha resistències, incompatibles amb els valors democràtics, i poca estructuració i ambició a l’àmbit didàctic i divulgatiu. Les llambordes dels deportats als camps nazis conformen ja un museu al carrer de senyals de memòria que cal completar i cultivar, any rera any, particularment per l’alumnat de les nostres escoles i instituts. Però cal més itineraris de memòria local, que ens ajudin a explicar millor, a les persones nouvingudes i a les noves generacions el que va significar la Terrassa dels anys 50, 60 i 70. Particularment aquelles accions i moviments de resistència i combat contra la Dictadura, i pels drets socials, emfatitzant les accions de solidaritat, de cooperació i de fraternitat entre les persones. La lluita per la convivència democràtica, la defensa dels drets humans, la llibertat i la igualtat, com a valors permanents.
Finalment, tenim una Llei que ens permet avançar, però com ja sabem per experiència, no ho farem sense una veritable voluntat i compromís polític per part de les institucions de Govern, amb la col·laboració dels espais memorialistes i els instruments com el CEHT i L’Arxiu Municipal.
Molta gent no recorda que l’any 1991, sense tenir cap Llei de memòria democràtica a les mans, es va treure del centre de la ciutat un dels monuments d’exaltació feixista més importants a Espanya, el Monument als caiguts de la Plaça del Dr. Robert. Hi va haver sensibilitat democràtica i iniciativa política. (Veure Viquipèdia. Monuments als Caiguts. Terrassa. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/01/el-monuments-als-caiguts.html).
Domènec Martínez, Espai de Memòria i dels Valors democràtics de Terrassa
Deixa un comentari