La nostra societat s’està preguntant aquests dies, on està la civilització i la humanitat?
La dignitat humana, si la recuperéssim, podria suportar les imatges i les notícies que ens arriben aquests dies de Gaza (Palestina), d’un dels 45 conflictes de guerra que hi ha actualment al món? Hi ha comprensió humana i estómac suficient , per a poder digerir i acceptar la mort impune de milers i milers de civils (només a Gaza ja porten prop de 4.000 infants..-)
El discurs de guerra ha envaït el món i ha fet desaparèixer el discurs de pau. Ho ha impregnat tot. Tots els estats i països estant molt preparats, i cada cop més, per fer la guerra. En canvi, cap ho està, perquè ningú inverteix per a construir la pau o fer front al canvi climàtic.
És per això que, si volem treballar la pau, de veritat, hem de començar per a parlar, de forma clara i amb la veu ben alta , de com “exterminar” el verí que, històricament, i des que existeix l’ésser humà, ens ha portat la violència i la guerra. I aquest verí, es diu: odi!!
L’odi, segons el diccionari, és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa o fenomen, així com el desig d’evitar, limitar o destruir el seu objecte.
L’odi es descriu amb freqüència com el contrari de l’amor o l’amistat.
També sol usar-se per a descriure sentiments d’odi o prejudicis cap a un determinat grup de gent, com el racisme, o per a prejudicis religiosos intensos.
L’odi és amb freqüència el preludi de la violència. Abans de la guerra, sol ser útil ensenyar a la població a odiar una altra nació o règim polític. La xenofòbia, el feixisme, les fòbies i els prejudicis tenen un component d’odi important.
Un altre terme que ara s’utilitza molt és el de “EL DISCURS D’ODI”. En l’àmbit europeu, s’ha definit el discurs d’odi com el: “… foment, promoció o instigació (…) de l’odi, la humiliació o el menyspreu d’una persona o grup de persones, així com l’assetjament, descrèdit, difusió d’estereotips negatius, estigmatització o amenaça pel que fa a aquesta persona o grup de persones i la justificació d’aquestes manifestacions per raons de “raça”, color, ascendència, origen nacional o ètnic, edat, discapacitat, llengua, religió o creences, sexe, gènere, identitat de gènere, orientació sexual i altres característiques o condicions personals.”
L’odi, actualment, cotitza a l’alça. L’odi està de moda. Fa anys que l’esport predilecte de molts, és odiar. Odiar és rendible, incitar a l’odi és baratíssim i proveeix la fama tan cobejada en xarxes socials.
Pot ser encobert i amagat o, obertament proclamat i sordament ignorat pels poders públics. Paradoxalment, mentre els poders públics es fan els sords, pel darrere han donat aixopluc i cobertura a les majors expressions d’odi que s’han manifestat en els darrers anys.
Mentre la política institucional s’ha anat tornant llefiscosa, irracional i distant, a la vegada, ha anat nodrint (bàsicament per ‘inacció’ i distanciament amb la gent, i sobretot per interessos particulars) , una gran diversitat d’odis: odis a l’esquerra, odis a la dreta, a l’adversari polític, odis a la religió A, odis a la religió B.
La nostra mentalitat ha acabat normalitzant aquesta dinàmica i aquestes actituds, fins a abraçar els petits odis de la nostra quotidianitat.
Segurament aquesta mena de petits odis han existit sempre, però ara formen part d’un odi més gran, més complex, més instrumentalitzat i més letal.
La guerra eterna entre àrabs i jueus torna a ser al capdavant de l’odi. Hi ha les víctimes directes de la guerra i després hi ha les víctimes col·laterals de la guerra. Tots són víctimes.
Si ens inoculen des dels poders polítics i mediàtics idees falses i interessades com que la guerra, és “necessària”, és “autodefensa”, és “per aconseguir la pau”, que hi ha “regles de guerra”, que “no tot són crims de guerra”… etc. Clar, al final, tots volem i acceptem la guerra (aquest crim execrable). Avui la guerra és l’odi per l’odi, fins a les darreres conseqüències!!. Una barbàrie!!
Només centrant-nos en el darrer segle, constatem un munt d’exemples de barbàrie que ens glacen. Exemples de brutalitat, crueltat, d’un odi portat al límit de la deshumanització, i una gran indiferència pel patiment humà. Les formes de violència s’agrupen en dos grans blocs: violència física, però també violència estructural (fam, salut, medi ambient…)
Si ens hem de despertar, ho hem de fer, també, tenint una mirada crítica cap als mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació de masses ,han jugat tradicionalment, un paper molt rellevant en la generació i difusió del discurs d’odi. Els mitjans com la premsa, la ràdio i la televisió també generen discurs d’odi , directament. És particularment rellevant la seva contribució a crear un clima social propici a aquest tipus de discursos, configurant l’agenda pública (què és notícia i que no ho és i quant?) i a vegades, normalitzant o reafirmant estereotips i prejudicis quan tracten la diversitat.
Fins quan, doncs, podrem resistir dominats per un sistema amb els valors humans capgirats? Amb aquest menyspreu i insensibilitat cap al valor suprem que és la vida?, amb aquesta indolència cap al sofriment aliè?
Som conscients que vivim en un planeta que manté a 21 milions de soldats en actiu, i 20 milions més a la reserva activa, però només tenim 13 milions de metges?
Sabem el que significa que, en aquests moments, per exemple, hi ha molts nens i nenes a Gaza ( Palestina), que podrien ser els nostres, que abans d’anar a dormir, els pares els hi escriuen el nom a les mans, ja que si hi ha un bombardeig i moren, els puguin identificar?
La gran filòsofa Judith Butler diu que la no-violència, consisteix a decidir ser no-violent en un estat de violència permanent. Per tant, a ser valents!
Però si realment volem canviar aquest discurs permanent de guerra, per un discurs de pau, no tenim altre remei que posant-se, tots i totes, de forma urgent! A educar per a la pau, des de les escoles i a la societat sencera.
La característica principal de l’educació per la pau és ensenyar a viure d’una manera no-violenta i pacífica. Afrontar els conflictes a partir d’uns valors indispensables com la justícia social, la igualtat, la cooperació, la solidaritat i el respecte.
Hi ha una sèrie de competències bàsiques que s’han de treballar a les escoles i arreu, per tal de transmetre els valors pacífics que ens dona l’educació per la pau:
-
Àmbit Social: respecte als drets humans, a la cohesió social, a la cooperació, al medi ambient i al desenvolupament sostenible.
-
Iniciativa personal: consisteix a adquirir habilitats personals com l’autoestima i l’autoconeixement i a l’autogestió dels conflictes. Això fomenta a tenir unes decisions constructives i pacífiques.
-
Comunicació lingüística: aprendre a viure amb pau , saber escoltar i saber dialogar, gràcies al respecte per totes aquelles cultures diferents de les seves.
-
Aprendre a aprendre: despertar l’esperit crític, ensenyar a pensar i a reflexionar sense utilitzar la violència.
-
Tractar amb conflictes: aprendre estratègies per al diàleg i la negociació per tal de saber resoldre els conflictes i així poder viure amb pau. També es traca d’aprendre a analitzar els diferents conflictes i quines són les metodologies més adients per solucionar-les en cada cas.
L’educació per a la pau, vol transmetre valors com, el respecte i la confiança cap a l’altra persona. És l’única forma possible de poder eliminar el verí de l’odi, al món
Què us sembla doncs?, posem les neurones en peu de pau?, ens fem humans? Deixem d’odiar?
Joan Tamayo Sala. Observatori dels Drets Socials, Plataforma Aturem les Guerres de Terrassa, Institut de Drets Humans de Catalunya
Deixa un comentari