Commemorem aquest Primer de maig amb una nova placa a la nostra ciutat, a la plaça de Ca n’Anglada. Tenim una història comuna i cal preservar-la. Molta gent jove desconeix el significat de Terrassa la Roja, tal com era coneguda els anys 60 i 70. Les vagues obreres i les manifestacions per millorar les condicions de vida de la gent treballadora, i un potent moviment veïnal, en molts casos articulats al voltant de les parròquies obreres, van marcar l’agenda política local, i també nacional, forçant nous espais de llibertat i d’unitat en el combat antifranquista.
El PSUC, la JCC, les incipients CCOO, i els grups cristians progressistes, entre d’altres protagonistes, com l’Associació de Mujeres Democráticas, o els capellans obrers, van pagar un preu alt en detencions, tortures, acomiadaments, com poden acreditar les cròniques i llibres del CEHT. La democràcia i els drets socials no van caure del cel.
I cal recordar-ho, fent divulgació, coneixement i re-coneixement a les persones que es van implicar amb totes les conseqüències. El poeta Marcos Ana, amb qui van conviure alguns veïns de Ca n’Anglada a la Presó de Burgos, deia el següent: “A todos aquellos que dicen que hay que pasar página yo les digo. Sí, pero primero vamos a leerla”.
És el que anomenem, pedagogia de la memòria. Des de l’Espai de Memòria i dels Valors Democràtics, hem volgut identificar un itinerari de memòria local que ens ajudi a interpretar la nostra identitat col·lectiva, la Terrassa actual.
La ciutat orgullosa del modernisme com a patrimoni cultural i social i la ciutat del Jazz, la de l’esport i la ciutat de la innovació i del coneixement, i la del parc audiovisual o la Riuada del 62. A totes elles hi trobareu un potent fil conductor, la importància i el protagonisme de les seves dones i dels seus homes a les lluites socials del segle passat. La del creixement econòmic i industrial i la seva expansió urbana, i el conflicte social i el combat pels drets de vaga, de reunió, per un salari digne i per les llibertats.
D’aquesta manera vam inaugurar el mes d’octubre de l’any 2017, una modesta placa al Parc dels Catalans, recordant la manifestació de les pedres de l’any 1967. “Contra los salarios de hambre y la carestía de la vida, por un seguro de paro, y por un sindicato, obrero, democrático y unitario”, es podia llegir als fulls volants de les convocatòries clandestines. La jornada es va tancar de matinada amb 65 persones detingudes. Moltes d’elles eren del barri de Ca N’Anglada.
L’any 2019 vam col·locar un altre placa a tocar de la Font de les Canyes, recordant que aquell era un indret de trobada de les Comissions Obreres, i fent esment a la manifestació del Primer de maig de l’any 1969, a on a les persones detingudes se’ls aplicava, en aquells temps, la jurisdicció militar. També hi havia gent de Ca n’Anglada.
Recentment, en temps de pandèmia vam recordar la gran vaga de l’AEG de 1970, que llueix al costat del carrer del Moviment Obrer, i a tocar de l’Escola Pública Nova Electra de Terrassa. La petjada de la gent de Ca n’Anglada, amb noms i cognoms, en aquesta vaga ocupa moltes pàgines de la nostra història recent.
En aquest itinerari, del que formen part altres plaques i petjades pedagògiques de la memòria, podem identificar el protagonisme dels treballadors i de les treballadores, en primer lloc, el moviment obrer va ser l’autèntic vertebrador de la lluita política i social del llarg combat contra la dictadura, més ampli i plural. Cipriano García, va ser un dels fundadors de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Una plaça a Sant Pere ho recorda, encara que ell va viure a Ca n’Anglada.
Enguany, amb aquesta nova petjada, honorem el coratge de la gent de Ca n’Anglada i d’altres barris que no es van resignar en el combat per una vida més digna. Tal com es diu a la placa “aquesta plaça a on es troba l’església de Sant Cristòfol va ser l’epicentre d’un activisme molt potent a Terrassa durant els anys 1960 i 1970. Confluïen comunistes, anarquistes, cristians de base, amb l’efervescència dels moviments veïnals i, sobretot, del moviment obrer”.
Els capellans progressistes facilitaven l’aixopluc i la protecció a les reunions de les CCOO o de Mujeres Democráticas, dels represaliats de la dictadura i de les persones en les lluites obreres, particularment durant la vaga de l’AEG. Durant molt de temps, la plaça va ser coneguda per aquest sobrenom de Plaça Roja, fins que el 1984, va ser nomenada Plaça de Ca n’Anglada.
Cal afegir que també era coneguda com la Plaza del Cura. En reconeixement al paper de l’Agustí Daura, el capellà obrer i cura rojo. Ell i Joaquim Garrit, els capellans obrers de la Parròquia de Sant Cristòfol a Ca n’Anglada, van patir la pressió de les forces vives de la ciutat i de l’arquebisbat reclamant la seva expulsió a finals dels anys 60. Amb ells es van solidaritzar els sacerdots obrers, la JOC i grups cristians de les comunitats dels barris de Terrassa. Manifestos de suport, tancaments a l’església, configuren una conducta inequívoca, el compromís militant en les lluites de la ciutat i de la classe obrera.
També cal fer esment al protagonisme de les dones agrupades al voltant de les Mujeres Democráticas de Terrassa. Ja s’ha dit que Ca n’Anglada, un barri en construcció, casa a casa, era un món de solidaritats creuades. La lluita de la gent per millorar les condicions de vida, la complicitat dels capellans obrers i comunitats cristianes, i les organitzacions clandestines contra la dictadura. Elles van ser, a la seva manera, pioneres en la defensa i recuperació dels drets i reivindicacions de les dones conquerits durant la II República i esborrats durant el franquisme. Els seus noms figuren en alguns dels nostres llibres d’història.
Els comunistes del PSUC van guanyar les primeres eleccions del 15J de 1977, i l’Agustí Daura va encapçalar la llista municipal de l’any 1979. De tot això han passat molts anys i moltes coses, però convé recordar-ho. Moltes de les persones que es manifesten cada setmana a les nostres places en defensa de la Sanitat i l’Escola pública, de les Pensions dignes per tothom, són filles i fills, i també netes i nets, d’aquella gent que mai es va doblegar.
Conscients que per lluitar contra la precarització de la vida, les desigualtats i la destrucció del Planeta, no valen les sortides individuals, ni els manuals de subsistència, ni tampoc lliurar-se a la revolució dels tuits a les xarxes socials. El que necessitem, és enfortir els sindicats de classe, les organitzacions socials i preservar la memòria per transferir-la, tot reivindicant la vigència del Primer de maig i el seu abast internacionalista. Com dèiem ahir “agrupem-nos tots, és la causa de la humanitat”.
Domènec Martínez, afiliat a CCOO i membre de l’Espai de Memòria i dels Valors Democràtics de Terrassa.
Deixa un comentari