Foto: Manel Márquez
Pep Valenzuela
«Atención, mucho ojo con los comunistas que han devuelto al PSUC hacia el fascismo moscovita. La lógica de su catecismo totalitario vaticiana actuaciones desestabilizadoras y hasta violentas. El Estado debe estar preparado para reprimir implacablamente sus primeros excesos, en el caso de que se produzcan».
Aquest no és un text dels anys 30 ni una broma ni tampoc cap cita d’una obra de ficció. És l’últim paràgraf de l’editorial del Diario 16 del 7 de gener de 1981. El diari madrileny afirma també que «un grupo de comunistas clásicos, a los que no les ha faltado el descarado apoyo de la Embajada soviètica en Madrid», hauria sumat per a portar a la victòria de les tesis marxista-leninistes al V Congrés del PSUC, una «pequeña catástrofe para la democracia».
Què és això??!! La sorpresa, incomprensió o incredulitat de les lectores d’avui, 17 d’abril de 2023, deu de ser majúscula davant de textos com aquests, a 40 anys llum i quan les sigles PSUC i PCC (nascut aquest de la divisió del primer) segurament són un llunyà record per a moltes, mentre deuen dir ben poc per a moltes altres i no tenir cap significat per a les més joves.
Però, sí, aquest era el to del que publicava la premsa aquells dies. L’editorial de La Vanguardia del dia 7 de gener afirmava: «No dudamos de que los comunistas de siempre, después de abandonar su anterior estrategia, aspiren a hacer la revolución, pero tampoco dudamos de que la sociedad tiene derecho a defenderse sin contemplaciones» (…) «Lo que está claro es que el panorama político se ha transformado completamente. ¿Qué pasará?».
L’editorial d’El País, del mateix dia, alerta de la «resurrección de los fantasmas del pasado». Tanmateix, es permet dubtar, esperançat sens dubte: «¿Será capaz la corriente prosoviética de afianzar su victoria congresual en la vida cotidiana y organizativa de su partido?». En aquesta mateixa línia, El Periódico afirmava que «los afganos ya están en la calle de la Ciutat» (seu del PSUC a Barcelona).
En la presentació del llibre La samarreta vermella. Documents i testimonis sobre la formació del PCC 1981-1983, el passat 11 d’abril, al centre cívic Pt. Francesc Macià, Joan Tafalla afirmava que ens trobem davant d’«una història anòmala, la del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), silenciada durant dècades». Silenciada o, quan se n’ha parlat, «mal explicada», afegia qui va ser membre del primer comitè central i del comitè executiu d’aquest partit, així com director del seu setmanari Avant!.
Motius més que suficients per posar-s’hi mans a l’obra, i així ho ha fet l’Arxiu Josep Serradell, començant per la publicació de documents i textos de les protagonistes, també el partit, «intel·lectual col·lectiu», d’acord amb el concepte gramscià. Membres del comitè central del PSUC i altres que van crear el PCC escriuen des de la distància, no només temporal, ja que aquests partits no existeixen, i bona part de les veus ja no formen part tampoc de les organitzacions que han sorgit d’aquelles (Comunistes de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa).
No ens trobem, però, ni de cap manera, davant d’un exercici de nostàlgia, encara que també, perquè són centenars i milers les persones que van dedicar temps i vida, tot donant continuïtat o començant en aquests primers anys 1980, a la lluita contra el franquisme sense Franco, per la República (la tercera), anticapitalista, internacionalista, ecologista, feminista (tot i ser molts més homes qui integrava les files del partit), pels drets de la joventut amb l’organització dels Col·lectius de Joves Comunistes (CJC).
Que no es tracta de nostàlgia ho palesa molt clarament el to dels editorials citats a l’inici («el Estado debe estar preparado para reprimir implacablamente sus primeros excesos»). El PSUC era el partit més important del país i millor organitzat abans de la divisió. Després, tant el que retingué el nom com el nou PCC continuaven sent grans partits. En el VI Congrés del PCC (congrés fundacional, però donant continuïtat als congressos del PSUC, del qual es reclamava continuador, argumentant, a més a més, haver guanyat el V congrés), l’organització comptava amb més de 7.000 militants o persones afiliades, així com una presència molt activa i nombrosa en el moviment pacifista i anti-OTAN, el moviment veïnal i el sindical, així com en el juvenil i estudiantil.
«Vaig entrar al PCC perquè defensava allò perquè jo havia lluitat a l’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja), perquè feia la crítica a l’eurocomunisme que havia estat línia del PSUC, a la constitució monàrquica, als pactes de la Moncloa, l’autodeterminació dels pobles», declarà la Mercè Gómez, feminista i militant del partit des d’inici dels anys 1980, en la presentació del llibre.
Mercè Gómez, Joan Tafalla i Joan Pallisé. Foto: PV
També ingressà perquè al partit hi havia dones referents de la lluita antifranquista, com la Neus Català, la Isabel Vicente, i específicament de la lluita feminista, com l’Aurora Gómez i la Manola Rodríguez, entre altres. Tot plegat, eren poques entre molts homes, recordà la Mercè Gómez (avui portaveu del Casal de la Dona); reflex, en tot cas, d’una societat patriarcal i especialment masclista (el Código Civil de 1958, vigent fins al 1975, establia que “el marido debe proteger a la mujer y ésta obedecer al marido”).
«El pitjor de l’eurocomunisme», afirmà en Joan Pallisé, qui havia estat membre de la direcció de la Joventut Comunista de Catalunya (organització juvenil del PSUC) i membre del primer comitè central del PCC, «va ser allò de vendre’ns com a avenços cap al socialisme tot el que s’havia pactat o deixat passar durant la dita Transició de la dictadura a la democràcia». Recordà com el trencament de l’organització va ser especialment dura a Terrassa, i aconsellà llegir el llibre, del qual el seu escrit és el més llarg, perquè «calia explicar bé com vam viure a la ciutat tot aquell procés».
Abundà en la crítica al PSUC eurocomunista en Felip Rull, jove membre de la direcció del PSUC i també membre del primer comitè central del PCC: «Un gran problema en el PSUC va ser que a la classe obrera ens tenien com a servents de la direcció».
Ferides que encara couen, a tenor de les intervencions, també d’alguns dels més de 40 assistents a la presentació d’aquest La samarreta vermella, i que són encara marca viva d’una lluita que va ser fonamental en la lluita antifranquista i posterior, així com part del moviment comunista i anticapitalista europeu, dintre del qual cal situar, igualment, els debats i desenvolupaments d’aquells moments i els posteriors fins als nostres dies.
La samarreta vermella inicia així un treball historiogràfic necessari que animarà, segur, altres investigacions i recerques que permetran entendre més i millor el nostre passat recent, així com interpretar el present, quan no pocs nous personatges de l’escena política i de les lluites socials, amb bona voluntat, sens dubte, es creuen inventors de la sopa d’all i fins i tot de la roda.
Deixa un comentari