Tres mirades diferents sobre qüestions al voltant del feminisme van protagonitzar l’activitat paral·lela a l’exposició Les dones a l’Anarquisme espanyol que es pot veure a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental i Arxiu Històric de Terrassa, al Carrer de Baldrich 268
L’Arxiu Històric de Terrassa es va omplir per escoltar la taula rodona Anarquisme i feminisme, avui
La taula rodona Anarquisme i feminisme, avui va tancar ahir la segona activitat programada al voltant de l’exposició Les dones a l’Anarquisme espanyol que organitza la CGT de Terrassa. La primera activitat va ser la conferència Història en femení: dones anarquistes (1870-1980), que va anar a càrrec de la historiadora Laura Vicente.
La xerrada estava moderada per Àngels Font (SAD-CGT de Terrassa), i va comptar amb les ponents Rosalia Molina, membre de Dones Llibertàries; Montse Sánchez, secretària de Gènere de la CGT de Catalunya i Maria Cardona, en representació del col·lectiu feminista de Terrassa Rudes Rebels. Totes elles tenen una trajectòria activista dins de la lluita feminista però cadascuna des d’una perspectiva que troba punts en comú i visions diferents amb les altres.
Aquesta diversitat va facilitar un debat al voltant de quatre eixos estructurats per Àngels Font, on cada ponent exposava la seva opinió i anàlisi ordenadament, enriquint el debat amb matisos, perspectives diverses i argumentacions. Com que la conferència de Laura Vicente girà entorn de les dones anarquistes de finals del segle XIX fins als anys 80 del segle passat, el primer eix va girar entorn dels avenços, existents o no existents, en matèria dels drets de les dones i on cada ponent va afegir-hi la seva experiència. A continuació, es van tractar els objectius del feminisme llibertari i a partir d’aquí es va passar al nou concepte de sororitat com a característica intrínseca del feminisme i la seva definició, per acabar així definint oportunitats i dificultats que es donen en el moment actual.
Amb la taula rodona es va fer palès el moment que s’està vivint actualment a escala política, tant en l’àmbit espanyol com arreu del món, i que té els col·lectius feministes en alerta. La intenció de restaurar la Consejería de la Familia y Natalidad i de canviar la Llei de violència de gènere per una Llei contra la violència intrafamiliar, ha estat aquesta setmana objecte de rebuig, protesta i suport dels col·lectius feministes d’arreu del país cap a Andalusia. En les concentracions es va mostrar la inquietud i la rebel·lió del col·lectiu feminista a escala mundial i les ganes de lluitar.
Sobre els avenços en la comparació temporal, tot i que les tres ponents estaven d’acord en línies generals amb l’afirmació que hi havia hagut progressos, les valoracions d’elles mateixes tenien algunes diferències. Rosalia Molina, amb l’experiència donada per l’edat, comparava al franquisme amb els seus controls i rols imposats amb els drets existents avui en dia, com el dret a divorciar-se, a l’educació o a la participació política i en feia una valoració positiva fins a l’actualitat, on les pretensions de l’extrema dreta s’exposen en un decàleg que fa que “retrocedim a l’època franquista on s’acusava només a les dones d’adulteri i se les obligava a acceptar la superioritat de gènere dels homes”. Per la seva banda, Maria Cardona, veu de l’opinió consensuada pel seu col·lectiu, recolzà aquests avenços des de la perspectiva de les seves mares i àvies. Però, com a mirada més jove, la sensació de Rudes Rebels és que les millores són insuficients i fràgils, la qual cosa facilita tornar enrere i evidencia la necessitat de continuar la lluita feminista, argument recolzat per Montse Sánchez, que afegia que “els avenços han estat mínims si es considera que s’han aconseguit durant un període de temps molt llarg”. Una mostra d’això és la contínua lluita que s’ha d’anar fent per no fer un pas enrere en cap àmbit, perquè “quan sembla que fem un pas endavant, la realitat ens demostra que mai s’aconsegueix el 100% de l’objectiu i, per tant, la lluita no es pot abandonar”. Queden molts avenços per fer en matèria de discriminació salarial, rols de la gestió de la casa, les cures o també en matèria de no discriminació cap la resta de dones.
Des del col·lectiu de Rudes Rebels es van afegir altres fites per aconseguir: acabar amb el sistema econòmic capitalista, arrel del problema. En aquest sentit, Maria Cardona va parafrasejar a Sílvia Federici amb la següent frase: “el capitalisme necessita retrocedir per continuar avançant”. Des del col·lectiu també es va fer èmfasi en conceptes i valors sobre l’heteronormativitat i l’herosexualitat que no deixen espai a altres formes de sentir i des ser, i que són vistes com una desviació. Altres temes que van plantejar varen ser les noves formes afectives que disten de la monogàmia des de la diversitat afectiva, les noves formes econòmiques que facin prevaldre els drets de les persones per damunt dels interessos econòmics, la necessitat de repartir les cures entre tothom i el respecte a la vida en totes les seves formes, anant més enllà de l’antropocentrisme de l’ideari patriarcal.
Pel que fa als objectius del feminisme llibertari, les tres ponents es postularen sobre els punts en comú amb el feminisme general, parlant sobre els conceptes d’apoderament, de prendre consciència dels rols patriarcals imposats i d’obtenir eines per enfrontar-se a l’opressió d’aquests. A més a més, també cal sororitat i crear una xarxa entre dones per recolzar-se i ajudar-se, tal i com afirma la Rosalia Molina. En aquest sentit, Rudes Rebels va fer una defensa de la igualtat sota l’ideari llibertari, on la igualtat no són quotes on el comportament de les dones segueixi paràmetres patriarcals com ara ser directores dèspotes a la feina o que segueixin amb l’explotació laboral de les seves companyes i companys de feina propis d’un sistema capitalista. Recolzant aquesta idea, Montse Sánchez va matisar la lluita contra els prejudicis que el sistema patriarcal imposa per desarmar el que naturalment hauria de ser un dret intrínsec a totes les persones pel fet de ser-ho: el dret de decidir lliurement.
El terme sororitat, anunciat per Rosalia Molina, va traslladar la conversa cap a la capacitat de les dones d’ajudar-se les unes a les altres per tirar endavant i repartir els esforços perquè totes arribin a tot arreu on necessitin. Tal i com assenyalà Rosalia Molina, aquesta és “una acció que les dones històricament porten fent des de temps enllà” i que, tal i com afegí Montse Sánchez, aquest vincle emocional de suport i complicitat s’està estenent a molts nivells, creant una xarxa de dones per estar informades del que els passa a la resta de “germanes” (d’aquí el terme sororitat). Maria Cardona matisà, però, el punt de Rudes Rebels enfocant-lo cap a la diferència entre feminismes i remarcant que, per elles el feminisme de classe busca la sororitat entre un sindicalisme més de base i una lluita feminista menys institucional.
Sobre les oportunitats i les dificultats que tenen les lluites feministes, Rosalia Molina i Maria Cardona van estar d’acord en què hi ha oportunitats davant aquesta “moda feminista”, com ara que la societat és més conscient de la qüestió, segons la membre de Dones Llibertàries, o la certa normalització dels conceptes de gènere com l’heternormativitat o les persones transgènere. Alhora, però, també detecten les dificultats que hi ha com ara l’ús del terme pejoratiu “feminazi” o el paper de l’Església que continua persistint en la imposició dels rols de les dones, segons afirmava Rosalia Molina. És en aquesta “moda feminista” on Rudes Rebels pensa que “es poden diluir els conceptes de lluita com l’antiracisme, l’anticolonialisme o l’anticapitalisme”, reclamats des de les ideologies feministes llibertàries. Montse Sánchez explicava que pesaven més les dificultats, perquè cada petita lluita i cada objectiu necessiten tota l’energia i col·laboració dels col·lectius per poder anar endavant i que en aquest camí s’han de deixar de banda altres objectius igualment prioritaris.
Davant d’aquest panorama, la contínua crida a la lluita perquè les dones aconsegueixin ser lliures va ser la consigna principal de l’acte, que va finalitzar amb un torn de preguntes de les assistents, que va enfocar el debat en tres punts: el paper dels companys de les mateixes organitzacions que les ponent, el feminisme institucional i la representació del col·lectiu jove d’entre 15 i 18 anys. Sobre els companys de les mateixes organitzacions, les tres ponents van afirmar que existeixen micromasclismes latents i que fins i tot hi ha agressions dins les organitzacions afins que són validades pels mateixos companys i que és per això que es fa palesa la necessitat d’educació i treball en aquest sentit. D’altra banda, pel que fa al feminisme institucional, es va fer una crítica en contra de les accions que es duien a terme i que, segons el parer de totes tres, invisibilitzen altres feminismes.
Com a resposta a aquest punt, una de les assistents a l’acte, Rosa Maria Fernández, primera regidora de polítiques de gènere de l’Ajuntament de Terrassa, va donar la seva visió personal respecte aquest tema defensant el paper mediador de l’Ajuntament entre els valors dels col·lectius feministes i la resta de dones que no tenen tanta consciència de la situació existent. Va afegir que no es pot generalitzar, ja que hi ha moltes institucions, persones i partits que hi estan treballant. A tall d’autocrítica, va fer referència al fet de sortir al carrer després de que passin les coses (reacció) i la falta de pro activitat davant dels objectius fixats. Per acabar, una altra assistent jove va qüestionar-se el perquè dins de l’acte no hi havia més representació del seu grup d’edat. Totes tres ponents hi van estar d’acord i van afirmar que les generacions joves són les que hauran de donar relleu a les lluites. En aquest sentit, van afegir que el moviment estudiantil de dones s’està organitzant molt bé.
En resum, terminologia, punts de vista diferents, reflexions, objeccions i visions diverses que no van deixar indiferent a cap persona del públic assistent. La taula de debat es va allargar més enllà de l’hora prevista, debatent el moment actual i vital que estan vivint els feminismes i les seves lluites.
Ana Belén Mesa
Deixa un comentari