Pep Valenzuela
L’heu trobada, segur, a les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública, en la gran manifestació del 14 de gener i en totes les assemblees de la Plataforma i Marea Blanca (PDSP), cada dimecres a la tarda al casal cívic del Cementiri Vell. Es diu Maite Bayès Prat i va néixer a Terrassa, tan aviat com per saber i viure perquè la plaça de Ca n’Anglada era coneguda com la «plaça Roja». Va estar a la CNT, a la Lliga Comunista Revolucionària i, després a la CGT, comitè d’empresa de l’Hospital de Sant Llàtzer. Experiències de vida en comunitat, al camp, on aviat tornarà amb un grup de deu que han decidit compartir aquesta etapa d’envelliment el més bell i natural possible.
Dius que no és interessant o especial la teva vida, però els fets demostrarien el contrari.
No sé… he viscut. Jo era una mica hippy, vaig conèixer aquella època d’associacionisme cultural i polític a Ca n’Anglada, i vaig començar a treballar jove al sanatori de la ciutat, dit hospital del tòrax. Després, amb el company, vam anar a França, a visitar el seu pare que era refugiat, i jo vaig treballar un temps a l’oficina de refugiats i apàtrides a París, fent carnets pels espanyols. Hi havia la dictadura encara, i també, més tard, pels molts xilens que s’exiliaren amb el cop d’estat del 1973.
Vas tornar aviat, encara devien ressonar les consignes del maig del 68.
Vam estar tres anys a París, pas mal!, que diuen allà, però no teníem projecte i l’amor tampoc acompanyava massa, així que vam tornar. Aquí vaig compartir pis amb diferents grups, llavors en dèiem viure en comuna urbana. També una al camp, a prop de Tremp. Tot anava de pressa, o així em sembla ara. Estem ja en els anys 1980. Temps per trobar un nou company i decidir ser mare, era el 1985. A partir d’aquest punt el ritma vital sembla alentir-se. Havia deixat la CNT, enganxant treballs precaris, com a treballadora social, uns 10 anys, i després a l’Hospital de Terrassa.
Què destaques d’aquests anys posteriors?
La veritat, res d’espacial, fins al 15M del 2011, amb l’ocupació de les places a moltes ciutats del país, va ser també l’any de les primaveres àrabs i l’Occupy Wall Street! als EUA. Aires frescos i vius de canvi. Jo em vaig reactivar, estava al comitè d’empresa de l’hospital, com a representant de la CGT.
Aquest any nasqué la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa, no?
Cert. Amb la Núria Martí, que també treballava a la sanitat ens vam posar en marxa. Eren els temps de les dites retallades, justificades per la crisi financera-immobiliària que esclatà el 2008. Van ser retallades als serveis públics de les quals patim molt les conseqüències, de fet no ens hem recuperat encara. A la sanitat era tot desastrós, retallades de pressupostos, plantilles, tancament de plantes, llistes d’espera…
Dius que no s’ha recuperat el nivell de serveis anterior?
No, i és que les retallades no eren conjunturals, o sigui qüestió d’aquell moment. Crec que era un pla preparat per degradar la sanitat pública i afavorir la privada, que ha crescut moltíssim. Si les coses es fessin bé, el servei no s’encariria, al contrari; que et derivin a centres privats d’atenció encareix tot, i aquests centres privats van cobrant molt car per fer serveis públics que podria fer la seguretat social.
La resposta social i d’usuàries ha estat al nivell de l’agressió?
No. Això és el que sorprèn. La gent estem tragant, no s’està lluitant pel que és públic, que és el que ens iguala en drets; si no hi ha servei públic no hi haurà drets, només pels que tenen diners. I sense salut no podem fer res, no es pot fer vida sense dolor. Però ens quedem a casa i sense lluitar, això també és increïble, no es pot normalitzar aquesta situació!
Parles de situacions increïbles.
Tenim una companya que parla sempre de la Carta de drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l’atenció sanitària, i és que no es compleix res, tot s’està incomplint: els temps mínims per intervenció, per visita al CAP, i no passa res, ho estan incomplint tot amb la disculpa que falten metges i recursos, però a la privada no li falten; mentrestant, com que falten metges, haurien d’atendre les infermeres, i el personal administratiu fer infermeria… Parlen, a sobre, d’assistència amb màquines, intel·ligència artificial. Ens prenen el pèl?
Tanmateix, el 14 de gener passat van sortir molts milers de persones al carrer aquí a Terrassa en defensa de la sanitat pública.
Aquest va ser un moment molt important, és veritat. La mani la va convocar la Comissió d’entitats de la ciutat. La gran participació de més de 10.000 persones confirma que hi ha un gran malestar. Però aquesta resposta ciutadana no ha tingut continuïtat encara. L’1 de Maig teníem preparada una mobilització unitària a Terrassa, amb totes les entitats de gener. Però CCOO i UGT es van retirar.
Treballeu per tornar al carrer?
Volem convocar una altra, sí. Estem fent xerrades per barris i estem cridant a no deixar passar ni una, a què cada vegada que no ens donen hora en els terminis previstos o que no siguem ben ateses, posem denúncia.
“L’alcalde Ballart va anar a la mani del 14 de febrer, però els regidors de Tot per Terrassa van votar contra una moció de la Plataforma que demana la no renovació dels contractes amb Mútua”
I mentrestant què s’està fent?
Nosaltres hem fet acció directa, ens hem plantat a les oficines del CatSalut, hem estat a Mútua i als CAP per exigir el que estableix la norma, i hem aconseguit atenció algunes vegades. Amb la nostra lluita que no som molts, posem en evidència que el sistema no funciona, que hi ha casos molt greus, de gent que acaba a psiquiatria perquè ja no pot més amb el dolor. Ens trobem tots els dimecres a l’AV de Cementeri Vell, a les 18h, fem assemblees obertes i decidim. Estem reclamant el CUAP (centre d’urgències d’atenció primària), que Terrassa és la tercera ciutat en població del país i no en tenim cap, mentre que Rubí i Sant Cugat sí.
El govern local què diu de tot plegat?
L’Ajuntament té 4 dels 10 membres del Consell de govern del Consorci Sanitari de Terrassa (la Generalitat 6), o sigui que tenen algun pes. L’alcalde Ballart va anar a la mani del 14 de febrer per la sanitat pública, però els regidors de Tot per Terrassa van votar contra una moció de la Plataforma que demana la no renovació dels contractes amb Mútua i per crear serveis 100% públics. El conseller Balcells, de Sanitat de la Generalitat, va prometre la construcció del CUAP. Tu ho has vist? Nosaltres tampoc.
Així les coses, com veus el context general?
Trobo a faltar la joventut. Podries pensar, tal vegada, que el jovent no s’hi fixa massa en la sanitat, perquè la utilitzen menys, no sé… Però estem patint una mancança gravíssima d’habitatge, ja no dic ni tan sols digne. Ens hauríem d’estar menjant el món. Jo visc a can Tusell, últims pisos de
protecció social amb una mica de cara i ulls, penso que habitatge i salut són els pilars bàsics per a la vida de les persones, un mínim de dignitat. I el treball, no sé si pot ser més precari i mal pagat. Jo, quan estudiava, podia pagar la universitat, i amb una feina sense qualificació es podia anar pagant un pis. Això sembla cosa de ciència-ficció ara mateix. Em costa entendre que la joventut no lluiti més, trobo a faltar la gent jove al carrer.
Creus que hi ha un problema de bretxa generacional?
No sé què dir. No voldria dir que no hi són. Potser s’organitzen d’altres maneres o tenen altres prioritats, però trobo que falta gent a les assemblees de sanitat, que és problema que els afecta greument; també l’habitatge, la precarietat laboral. La trobo a faltar i a ells els afecta i afectarà més encara. Nosaltres, tot plegat, ja hem fet la carrera.
Heu parlat amb el jovent?
Ara farem xerrades als centres educatius, a la universitat també, sobre la situació dels serveis públics, que els paguem entre totes, potser molta gent ni s’ho planteja això. Ens va la vida, és així de senzill!
Deixa un comentari