Xavier Lleonart (Metges de Catalunya), Pilar de Dios (Colectivo Sin Vivienda), Tiago Ferreira (la Pepeta) i Anna Martínez. Foto: PV
Metges de Catalunya: «Estem davant dels pitjors gestors i els pitjors polítics de la història d’aquest país, hi ha falles evidents i palpables en la gestió del sistema de salut».
«El gran nombre de professionals que s’està jubilant no s’estan reposant, perquè els nous professionals no volen treballar en aquestes condicions en el sistema de salut».
«El problema d’arrel és aquesta fórmula dita públic-privada, la sanitat concertada, els serveis contractats o externalitzats que són milions i milions cap a butxaques particulars i privades en detriment del servei».
«Que la gent no tingui llar o la tingui amb unes condicions lamentables i indignes, és un problema que afecta la salut; el fet que la gent tingui unes condicions educatives precàries és una cosa que afecta la salut; i el fet que hi hagi unes condicions laborals amb un grau de perillositat, horaris i precarietat salarial, que has de pagar més de pis que no pas el que cobres, és a dir, el salari mínim interprofessional, això afecta la salut. Segurament fins i tot més que les mancances del sistema sanitari».
«Les mancances del sistema afecten més i pitjor les persones i les famílies més vulnerables».
«Els centres per a criatures entre 0 i 6 anys del sistema públic admeten que estan desbordats i sense recursos, que han de donar altes quan els infants encara necessiten un suport intensiu».
«Viure al carrer o amb l’amenaça constant d’acabar allà, de perdre-ho tot, i no només un home o dona adults, que va! La majoria dels casos són famílies, hi ha criatures, que han de veure els policies armats com si fossin a la guerra que els treuen de casa i els deixen al carrer, sovint amb violència. El problema mental que poden patir i pateixen aquestes famílies… bé, és infinit, perquè perds casa teva, la teva vida, tot».
«Des del dia del desnonament el simple fet de veure la policia li produeix molt de malestar i nervis.»
«Arriba un punt que la gent ja no pot més, fins a arribar al suïcidi».
«Els factors socials i econòmics que fan les desigualtats i que determinen qui té i qui no té poder, tenen tot a veure amb la nostra classe social, el gènere, l’edat, l’ètnia i el territori o entorn residencial; i són causes principals dels problemes de salut».
«La diferència d’esperança de vida entre el barri de Barcelona amb més renda familiar i el més pobre, és d’onze (11) anys. I això no és casual».
«En una situació de desigualtats socials i, conseqüentment, en salut, aquesta mercantilització i privatització dificulten encara més l’accés, el que comporta l’augment exponencial de les llistes d’espera, i amb això, l’agreujament també exponencial de la situació de les persones més vulnerables i que pitjors indicadors de salut tenen».
Pep Valenzuela
“És hora d’acabar amb el mercantilisme a la sanitat: per una nova llei que permeti una sanitat 100% pública”. Aquest és el títol del manifest fet públic, el passat 12 de juny, al Parlament de Catalunya, per Marea Blanca, Sanitàries en lluita i una trentena d’organitzacions més arreu del país.
Es posa en marxa, per tant, una gran campanya de mobilització social que sigui capaç de transformar la reivindicació en llei, norma i realitat. Això, realitat!, perquè d’allò que en diuen «compromisos» i, fins i tot, lleis, ja se sap, tantes vegades ni surten del paper o s’obliden quan encara ressonen les paraules i els cops al pit.
Al casal cívic del terrassenc barri de Sant Pere Notes, tot avançant feina, la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública-Marea Blanca, celebrà el passat dia 5 de juny una conferència sobre factors socials i econòmics de la salut, com ho són el treball, l’habitatge, l’educació i les necessites econòmiques en general. Van parlar en Tiago Ferreira, membre de la Pepeta (Plataforma d’Associacions de Famílies d’Alumnat d’escoles de Terrassa); la Pilar de Dios i la Laila, del Colectivo Sin Vivienda); l’Anna Martínez, infermera i activista de la Marea Blanca; en Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya; i la Núria Martí, de Marea Blanca Terrassa.
La Plataforma per la sanitat pública de Terrassa, una de les pioneres
«Vam començar l’activitat com a Plataforma per la sanitat pública a Terrassa, fa uns 13 anys», recordava la Núria en presentar l’acte, «no sé si els més antics recordareu que vam començar donant voltes davant de la Mútua de Terrassa, que hem lluitat contra les llistes d’espera, per la priorització de l’atenció primària, i fins i tot, no fa tant, vam arribar a presentar al Parlament una noció perquè Mútua de Terrassa esdevingués pública».
Fent balanç de l’activitat d’aquest col·lectiu, que va ser part constituent de la Marea Blanca de Catalunya fa 10 anys, la Núria no va fer gala de cap complaença, afirmà: «Si hem de dir que hem anat gaire endavant en aquests 10 anys, es mentiria. Malgrat la presència al carrer i la lluita, clarament hem anat enrere, com tots sabeu. Sense anar més lluny, només un exemple: fa 10 anys era més fàcil accedir al teu metge de capçalera».
Sense complaença, però sense menystenir, perquè no és menys cert que l’ofensiva mercantilista i privatitzadora a la sanitat i en general és de dimensions gegantines. Com afirmen en un article publicat al número de juny d’Alternativas económicas l’Àngel Luis del Castillo i en Francisco Cantero, del col·lectiu ATTAC: El «sistema financiero globalizado se ha infiltrado en todos los ámbitos de la vida cotidiana. Desde la vivienda hasta la salud, desde la educación hasta el agua, la lógica de la rentabilidad ha colonizado espacios antes gestionados con criterios de servicio público».
Posar en marxa una mobilització en favor de la sanitat pública 100%
El dissabte passat 31 de maig, hi va haver una reunió general de Marea Blanca, informà la Núria, «cal reorganitzar-se i posar-se en marxa de nou amb visió i proposta general». Per què? Tot recordant alguns moments d’aquests anys d’activitat reivindicativa, la representant de la Plataforma va fer menció de la moció portada al Parlament de Catalunya demanant que els concerts de Mútua de Terrassa s’acabessin i que fos públic tot el servei. Només va tenir suport de Comuns i la CUP. No es van aconseguir prou suports llavors, però els motius són justos i vigents. Encara més si es tenen en compte dades i informacions que van apareixent.
Per exemple, és veritat i molt important el que ens diu en Xavi Lleonat sobre la mala gestió, «desastrosa», afirma ell, dels recursos públics, subratllà la Núria. «Estic d’acord, però hem de veure també que hi ha una estructura política i econòmica, la dita principal del capital: «maximitzar guanys i lucre», tan viciada que quan entres en aquesta competició, és impossible que en puguis sortir, no volen enriquir-se. El problema d’arrel és aquesta fórmula dita públic-privada, la sanitat concertada, els serveis contractats o externalitzats que són milions i milions cap a butxaques particulars i privades en detriment del servei».
Aquests acords dits públic-privats, aquesta connivència amb el capital privat fa de la medicina una interpretació en termes de medicalització, hospitalització, en lloc de prevenció i atenció primària, tal com aconsellen i proposen tots els estudis, informes i propostes serioses i «sense ànim de lucre». Però, recordà i destacà la Núria, «l’exigència que fins i tot el Parlament de Catalunya feia al Govern perquè aprovés un 25% del pressupost sanitari per a l’atenció primària resta paper mullat».
O sigui, no és només una «mala gestió», afirmà, «es pot entendre millor el que diu en Lleonart, si es té en compte que hi ha una gestió interessada que orienta les partides econòmiques cap a on són més interessants per al benefici privat del capital».
Ara, l’informe elaborat per iniciativa de la CUP mostra que tot un seguit de concerts i contractes del Govern amb això que en diuen «agents privats de la sanitat» estan en frau de llei, caducats fa anys, i altres a punt d’acabar. «Això porta a una situació», destacà la Núria, «en què ens podem plantejar de manera global que ja n’hi ha prou d’aquest model sanitari, que volem un sistema públic de provisió dels serveis i també de la propietat. Potser no podrà ser tot a la vegada, però com a mínim això ens planteja la possibilitat d’aquesta batalla. I això ho necessitem a tots. És a dir, tots els col·lectius hem de demanar que els diners públics s’utilitzin a la sanitat».
Repensar l’experiència, impulsar una nova onada de mobilitzacions
D’aquí la necessitat de repensar la lluita, afegí la representant de la Marea Blanca de Terrassa. «Aquest format de xerrada d’avui és diferent», explicà la Núria Martí, infermera jubilada, «perquè s’ha de veure que hi ha molts factors que determinen el grau de salut de la població», i subratllà: «Algunes no són dependents del sistema sanitari, sinó simplement, clarament, del sistema polític capitalista. És a dir, el fet que la gent no tingui llar o la tingui amb unes condicions lamentables i indignes, és un problema que afecta la salut; el fet que la gent tingui unes condicions educatives precàries és una cosa que afecta la salut; i el fet que hi hagi unes condicions laborals amb un grau de perillositat, horaris i precarietat salarial, que has de pagar més de pis que no pas el que cobres, és a dir, el salari mínim interprofessional, això afecta a la salut. Segurament fins i tot més que les mancances del sistema sanitari», emfasitzà.
Per tant, va proposar: «ens hem de preparar i ens hem d’organitzar, no podem esperar que altres comencin o continuïn, perquè una de les coses que ja vèiem clarament el 2011 és que les organitzacions polítiques i sindicals que hi havia vigents, clarament no donaven suport a aquestes reivindicacions. I avui podem dir que el blocatge dels mitjans de comunicació és molt més gran que el que era fa 10 anys. I davant d’això hem de reaccionar».
Escola i salut mental: «la xarxa actual no pot donar resposta adequada a la demanda existent»
Tiago Ferreira. Foto: PV
Tot saludant la proposta d’espai plural, per a la «convergència de diferents sectors en una aquesta lluita comuna, que és la de la defensa i la reivindicació dels serveis públics i, en definitiva, dels drets socials», en Tiago Ferreira presentà una anàlisi de la problemàtica de la salut, en concret la cura de la salut mental, infantil i juvenil, i l’escola, l’educació, tot «tirant d’hemeroteca, per situar-nos», i d’informes oficials, que el que ens diuen és que «la saturació de la xarxa de salut mental infantil juvenil comporta que no es pugui donar una resposta adequada a la demanda existent».
Per més que pugui semblar evident, cal tornar a dir-ho: «les mancances del sistema afecten més i pitjor les persones i les famílies més vulnerables», destacà en Tiago. Recordà, i començar tot citant dades que en un informe del Síndic de Greuges de Catalunya, de fa 15 anys, ja es denunciaven: «la xarxa d’atenció a salut mental infantil i juvenil estava col·lapsada». Des de llavors tenim un gran creixement de la demanda de visites de menors. I cinc anys després de la denúncia del Síndic, que ja alertava que posava en risc, sobretot, els col·lectius més vulnerables de la societat, «l’atenció no ha millorat gens». De fet, «els centres per a criatures entre 0 i 6 anys del sistema públic admeten que estan desbordats i sense recursos, que han de donar altes quan els infants encara necessiten un suport intensiu». Això assegurava el representant de la Pepeta tot mostrant una informació del 2021.
Una derivada d’aquesta situació és que «infants que haurien de tenir un recurs per a atenció a les seves necessitats educatives especials a l’escola ordinària, són empesos a marxar a escoles d’educació especial; de manera que hi ha la fallida del projecte d’inclusió educativa», que s’establia amb un decret aprovat el 2017. «És a dir», destacà en Tiago, «el 2021 feia 4 anys que hi havia un marc legal que defensava que qualsevol infant, independentment de les seves necessitats, hauria de ser escolaritzat amb tots els recursos disponibles i en condicions d’igualtat amb els altres».
Com es deia al principi, tants de projectes i propostes ni tan sols surten del paper. En el 2024, calien dos mesos i mig per a una primera visita amb un psicòleg infantil i juvenil, assegurà en Tiago en parlar de casos coneguts i denunciats per la Pepeta. En la primera infància, és a dir, de 0 a 6 anys, el temps d’espera és inferior, és de 40 dies per una primera visita. Però, en resum, «els terminis s’han duplicat en 15 anys, i el percentatge d’usuaris amb un nivell socioeconòmic més baix és superior. Aquestes són les últimes dades disponibles», reblà.
Coordinar les lluites
La Pepeta va fer una mobilització de base, portant el problema de les llistes d’espera al carrer i a reunions institucionals, amb la regidoria de Sanitat de l’Ajuntament de Terrassa, també amb la regidoria de Capacitats Diverses. Però, aquí, assegurà, «no hi ha prou transparència. És molt difícil accedir a dades. Les de les llistes d’espera, que ja de si són fetes amb criteris bastant qüestionables, ni tan sols estan disponibles». I explica: «Totes aquestes dades que heu vist, aquestes gràfiques, s’han accedit i han pogut arribar a la premsa mitjançant peticions a l’abric de la llei de transparència, perquè aquestes dades no estan disponibles. Falta profunditat amb les dades que es donen, però no és només donar dades, és analitzar-les correctament per entendre bé la problemàtica».
Entenen, des de la Pepeta, que «l’empoderament de les famílies afectades i dels usuaris de la sanitat en general és molt important; falta que entre totes siguem conscients, i això és una feina que la Plataforma per la sanitat fa molt bé, d’explicar com s’ha de reclamar i ser persistent en la reclamació», afirmà en Tiago, tot considerant que la coordinació entre el conjunt d’organitzacions i sectors afectats, és una condició bàsica per a l’èxit de la mobilització.
Desnonaments d’habitatge i de vida, traumes sense fi
Pilar de Dios. Foto: PV
L’estudi de les relacions entre condicions de vida i salut té un llarg recorregut i en l’obra de Friedrich Engels, La situació de la classe obrera a Anglaterra, publicada el 1845, una fita fundacional. La mortalitat per malalties entre els obrers, era més alta a les ciutats industrials que a les zones rurals. En ciutats com Manchester i Liverpool, la mortalitat per verola, xarampió, escarlatina i tos ferina era quatre voltes més elevada que en les àrees rurals de la rodalia, i la mortalitat per convulsions era deu voltes més alta que al camp.
Molt més a prop en el temps i l’espai, Terrassa, com tantes ciutats al país, ha conegut molt bé què vol dir barris de barraques i condicions de vida miserables. Però escenaris i fotografies de color sèpia com aquelles dels anys 60 i 70 es poden tornar a fer ara, a tot color i en moviment, això sí!, i amb els nous protagonistes, noves formes de barraquisme, pisos pastera, gent que viu al carrer. En el ràpid passatge de poques dècades tornen a aparèixer problemes que es creien superats, amb noves i, de vegades, més greus conseqüències. L’esclat de la bombolla immobiliària-financera mostrà els budells i la podridura del sistema. Les causes, per cert, no s’han tocat i aquí seguim.
«Nosaltres venim de la bombolla immobiliària que esclatà en el 2008», es presentà la Pilar de Dios, membre del Col·lectiu Sin Vivienda de Terrassa. «Després del 15M», recordà, «van sortir diferents ramificacions. Una lluita per l’habitatge, una altra per la sanitat, i així hem anat fent».
Han passat alguns anys, però el procés d’expropiació no ha parat, «les famílies continuen amb molts problemes, perquè han perdut el pis o la casa, i a més s’han quedat endeutades fins a les celles», subratllà amb indignació. Per entendre’ns, els estralls d’aquell esclat encara fan molt de mal, perquè les conseqüències en termes de deute a pagar es pot perllongar per dècades, i bloquegen qualsevol solució digna. A més a més, emfasitzà la Pilar, «perquè molts pisos van ser adquirits per fons voltor, que no volen fer res per mantenir la gent, només els volen desnonar. I ho intenten per tots els mitjans…».
Com es pot viure sota l’amenaça permanent de quedar-se al carrer, sense alternatives?
Aquesta és una situació «no només d’inseguretat, cal afegir que es tracta de viure amb l’amenaça constant de quedar-se al carrer, de perdre-ho tot, i no només un home o dona adults, que va! La majoria dels casos són famílies, hi ha criatures, que han de veure els policies armats com si fossin a la guerra que els treuen de casa i els deixen al carrer, sovint amb violència», explica la Pilar, que no pot recordar a quants desnonaments ha intentat resistir. «El problema mental que poden patir i pateixen aquestes famílies… bé, és infinit, perquè perds casa teva, la teva vida, tot. Et fan fora perquè ets vulnerable».
Després, explicà la membre del Colectivo Sin Vivienda, ve tot aquell pelegrinatge per oficines d’institucions, ajuntament, Generalitat, assistència social, bancs d’aliments… aquest cercle de la misèria i l’exclusió; i en aquestes condicions, com fas perquè les criatures vagin a escola i estudiïn amb normalitat? I treballar? Algunes famílies s’apropen al Colectivo o altres entitats socials o ciutadanes, cercant suport i solidaritat, o perquè han sentit a dir que ajuden la gent o perquè també creuen que la solució ha de passar per la solidaritat del col·lectiu i la lluita organitzada.
«Però el problema és que en molts casos la solució no arriba mai». A Terrassa, l’Ajuntament gestiona la dita Mesa d’Emergència, per donar solució a situacions de gran urgència. «Emergència?! Quina emergència!!», s’exclamà la Pilar. «El que sabem és que hi ha més de 1.000 casos aprovats i, per tant, famílies esperant pisos que, però, diuen que no tenen. Ni un pis, ni un, res…».
Les activistes del Colectivo pateixen també aquests problemes, perquè són famílies afectades. «Venen les famílies en estat de desesperació, destrossades, ens expliquen: el meu fill està així, no el puc portar enlloc, no li puc comprar res, no arribem a la fi del mes… i el banc o el fons voltor no paren de telefonar turmentant-nos», explicà la Pilar que té molt clar què passa: «L’únic que els passa, l’únic pecat que han comès és el de ser pobres», sentencia. I encara, afegeix, «traspassant un dels tants de límits que mai s’haurien de saltar, hi ha casos de famílies que han continuat pagant i pensant que se’n sortirien, però el que s’han trobat és l’ordre de desnonament. Llavors, ens trobem les criatures, les dones i els homes, aquí tothom pateix, nosaltres que els acompanyem patim igual, igual que qualsevol persona afectada».
Racisme: «No ens queden pisos»
Assistents a la xerrada. Foto: PV
Tot plegat, la vida es converteix en una mena de cercle viciós, les interaccions entre els factors negatius es reforcen mútuament. L’objectiu principal del moviment i col·lectius pel dret a l’habitatge és un parc públic d’habitatge, social, assequible. Mentrestant, de totes maneres, allò que veuen cada dia és com «la gent que ha caigut en la pobresa no en sortirà, perquè vols llogar i no pots, perquè, potser encara i que treballes, com que has estat desnonat no et lloguen, o si no tens nòmina o no hi ha un seguiment de vida laboral… Si no ets espanyol, fatal! Hem anat a totes les gestories amb companyes marroquines i els han dit que no tenen pisos, i després han anat persones d’aquí i els han dit que sí».
La Laila també forma part del Colectivo Sin Vivienda. Explica que des del dia del desnonament el simple fet de veure la policia li produeix molt de malestar i nervis. Aquell dia ella estava sola a casa, els nens a l’escola, explicà sense poder contenir el plor: «Van arribar quatre furgonetes dels Arro al carrer, davant de casa. Què ha passat?, demanava la gent. Vaig trucar a la Pilar perquè no sabia què fer, a on anar, terroritzada i avergonyida. Un company de l’Ajuntament va venir també i va ajudar».
A la tarda, traient forces d’encara no sap a on, anà a buscar els fills a l’escola. «Avui dormirem a casa de l’àvia», els digué, per no haver d’explicar el que havia viscut, «estan fent obres al pis», es justificà. Des de llavors, pren pastilles per treure forces d’on sigui i perquè no hi ha assistència psicològica disponible: «No, una mare al llit no pot ser, haig d’estar alerta i cuidar els meus fills i fer que visquin amb normalitat. Hem parlat, clar, no es pot amagar aquesta situació massa temps. Estic malalta, però al mateix temps estar activa em fa sentir una mica millor, i encara gràcies al Colectivo».
Aquest era només un capítol més d’un llarg recorregut. El pis del desnonament no era el primer. Abans havia hagut de deixar el que sí va ser el primer, llogat, i que va haver de deixar perquè li van apujar massa el preu, tot i no haver deixat de pagar mai. Després, dos pisos més, fins a quedar-se sense feina i haver d’ocupar. Per cert, com s’ha dit, tot plegat amb tres fills.
«Arriba un punt que la gent ja no pot més», emfasitzà la Pilar, «fins a arribar al suïcidi. Jo m’he trobat ja amb dos casos, un dels quals un jove que es va quedar sense feina i es va ofegar perquè els pares l’havien avalat la hipoteca».
En el límit de la vida, literalment. «Jo crec que aquí els responsables polítics haurien de baixar als carrers i veure la gent i el que pateix de veritat», reflexionà la Pilar: «Aquest és un patiment infinit. Perquè és que mai et pots reincorporar a una societat. Vols entrar en una societat normal i no et deixen. T’assenyalen, discriminen… La gent es queda estancada, mal, cada vegada i cada dia és pitjor».
La salut, una carrera que alguns pocs fan amb avantatge
Anna Martínez. Foto: PV
«Jo, a vegades, m’imagino la salut com una cursa», proposà l’Anna Martínez, infermera i investigadora del sistema sanitari. «Una cursa en la qual hi ha persones que comencen molt a prop de la meta, la salut, i hi arriben sense problemes, en un estat òptim, mentre que altres estan molt lluny i, a sobre, carreguen una motxilla pesadíssima».
La motxilla, carregada de factors no modificables, biològics i genètics, i altres modificables, «que són els que més condicionen la salut», afirmà, com són l’estil de vida, l’alimentació i tots els factors socials que fan i dibuixen les desigualtats. «Aquí hi ha el que diem factors estructurals, context socioeconòmic i polític», destacà l’Anna, incloent-hi el mercat i condicions de treball, l’educació, la cultura en general. «Factors que fan les desigualtats i que determinen qui té i qui no té poder», emfasitzà, tot indicant que «tenen tot a veure amb la nostra classe social, el gènere, l’edat, l’ètnia i el territori o entorn residencial».
Molt gràfic, alguns exemples: Al cim d’aquesta estructura piramidal dels eixos de desigualtat social, proposà l’Anna, autora del llibre Com comercien amb la teva salut, publicat per Icaria editorial el 2014, «està l’home blanc, europeu i ben posicionat econòmicament. Aquesta persona tindrà unes millors condicions de treball, millors ingressos, probablement no es dedica al treball domèstic i de cures, tindrà una bona casa, millors recursos materials i un entorn residencial molt més acceptable. En l’extrem oposat, o sigui el més baix en el privilegi, hi ha una dona migrant, racialitzada, que probablement té pitjors condicions d’ocupació i treball, accés pitjor a l’habitatge, pitjors ingressos i un pitjor entorn residencial».
El conjunt d’aquests factors i desigualtats, més concretament encara: salari digne, recursos materials, alimentació, recursos de lleure i esport, «es creuen i sumen de manera exponencial en les persones», assegurà l’Anna Martínez, «i condicionen allò que anomenem els factors psicosocials, o sigui estrès econòmic i personal, patiment emocional».
Precarietat laboral i de vida es relacionen directament amb problemes de salut
Alguns recursos, suposadament, estan a l’abast de tothom, si no et falten les forces i motivacions, clar. Altres, senzillament, poden semblar relats de ciència-ficció. «Potser ens ve algú a la consulta», relatà, «i de seguida constates que s’alimenta malament, que no es cuida prou. La resposta o prescripció és clara i senzilla. Però aquesta persona, potser, l’acaben de desnonar, viu al carrer, no té com alimentar-se adequadament ni condicions mínimes per viure, en general. La veritat, no sé si ajuda molt donar-li certs consells. És clar que se l’ha d’informar de tot, però sense posar remei a la situació de precarietat, altres solucions segur que són molt més complicades, si és que hi arriben».
Des de la seva experiència professional i com a investigadora, l’Anna Martínez, comenta fent una mica de broma (quins temps aquells en què demanar el que és dret sembla broma o bogeria!!): «el que hauríem de dir a molta gent és: no siguis pobre! Compra’t una casa guapa, no facis treballs estressants, ves-te’n de vacances i relaxat…» I així endavant. I afegiria encara: «No siguis dona i, sobretot, no perdis la teva llar».
L’Anna explica un exemple extrem (extrem, potser, només per la solució adoptada…): fa dies que una família (tres membres) viuen al servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. Després de presentar-se cercant atenció, es van quedar. El pare, afegeix, no para de visitar-se. «Per malestar general. És clar que tinc malestar!, reclama l’usuari. I jo sempre me’n recordo d’un cas semblant, fa temps, era un doctor ens digué: aquest home el que necessita és un entrepà. El que jo hauria afegit és que necessita una casa i condicions dignes de vida, potser una feina i accessibilitat adequada als serveis socials».
«Tenim les dades, les eines per organitzar la mobilització»
Casuística a banda, «aquesta associació entre condicions socials i salut és molt visual i està sobradament demostrada amb evidències», subratllà Martínez, tot mostrant uns mapes de la ciutat de Barcelona que fan un encreuament per barris de renda familiar disponible i esperança de vida. «La diferència d’esperança de vida», emfasitzà, «entre el barri amb més renda familiar i el més pobre, és d’onze (11) anys. I això no és casual». La mortalitat prematura hi està directament relacionada, la incidència de malalties cardiovasculars, diabetis, hipertensió. O dit amb altres paraules, repetint, perquè cal fer-ho, «perquè viuen en la precarietat».
Recordà també un dels mites sorgits de l’experiència de la pandèmia: aquell segons el qual el virus no fa distincions de rics i pobles: «Mentida!! Els barris més desafavorits van tenir una taxa de positius de covid més alta i van tenir una taxa de mortalitat més alta que els barris més afavorits, almenys a Barcelona, i segurament ho va ser aquí a Terrassa també».
Així les coses, encara hem de patir els problemes amb el sistema: «És una evidència que el sistema de salut està profundament mercantilitzat i privatitzat», assegurà l’Anna Martínez: «En una situació de desigualtats socials i, conseqüentment, en salut, aquesta mercantilització i privatització dificulten encara més l’accés, el que comporta l’augment exponencial de les llistes d’espera, i amb això, l’agreujament també exponencial de la situació de les persones més vulnerables i que pitjors indicadors de salut tenen».
Malgrat la gravetat de la situació, proposà l’Anna, «tenim aquestes dades, evidències que estan sobradament demostrades» i, per tant, va concloure tot cridant a la mobilització: «Tenim les eines des dels col·lectius, des de la base social, per dir: volem serveis de salut forts, públics, amb un accés universal, que ens permetin viure».
Metges de Catalunya: «Estem davant dels pitjors gestors i els pitjors polítics de la història del país»
Xavier Lleonart. Foto: PV
El recentment reelegit secretari general de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart, va oferir i proposar una mirada des d’una nova perspectiva a la problemàtica tractada, factors socials i salut. Sorprenent i impactant, sens dubte.
En assegurar que el sistema català de salut ha tingut durant els darrers cinc anys un increment molt important del pressupost, «com mai a la seva història», subratllà, i que, per tant, «la situació podria estar molt millor», tanmateix, sentencià: «Així i tot, i parlo d’acord amb les dades, estem davant dels pitjors gestors i els pitjors polítics de la història d’aquest país», en referència a «falles evidents i palpables en la gestió».
El pressupost, de totes maneres, no arriba, afegí, «caldrien uns quants cents de milions més. Però també us puc dir que tenint en compte que, per exemple, el pressupost de l’any 2019 era aproximadament a Catalunya 10.000 milions d’euros i ara és 15.000 milions d’euros, és a dir, ha pujat un 50%, no s’acaba d’entendre com pot ser que les llistes d’espera estiguin pitjor, ja sigui per veure un metge de família o un psicòleg o psiquiatre, encara pitjor! Això té una explicació, i és la mala gestió».
Des del Departament de Salut s’intenta sovint negar els problemes de les llistes d’espera, i ho fan informant que s’han contractat més de 5.000 professionals. «Però clar», alertà el secretari general de Metges de Catalunya, «quins professionals? Perquè sí, és cert, s’han contractat molts més professionals. Vosaltres aneu al centre de salut d’un hospital i veieu molta gent treballant. Però quina gent treballa? Hi ha dades, en aquest cas de l’Institut Català de Salut, o sigui dades oficials, que mostren que si bé el 2014 hi havia un nombre determinat de metges de família en els centres d’atenció primària de l’ICS, el 2025 hi ha 300 metges de família menys. Això al mateix temps en què s’han contractat 4.000 o 6.000 professionals més».
«Tenim un gran forat en gestió de recursos humans. S’està contractant gent que no soluciona problemes»
Pot ser més gran el problema de gestió? «Quins professionals?, torno a demanar», emfasitzà Lleonart. «Veiem: per exemple, per què hi ha molta espera per accedir a la salut mental? Doncs molt senzill, perquè la gran inversió en salut mental que van dir que farien, ha estat en la contractació de psicòlegs que no estan facultats per visitar i per atendre pacients. Són psicòlegs no clínics, psicòlegs no especialistes. I què fan? Els diuen que facin detecció de casos. Es detecten més casos, però el nombre de professionals per atendre’ls són els mateixos d’abans».
Les informacions que ofereix i les afirmacions que fa en Xavier Lleonart fan posar els pèls de punta amb: «Ja tenim un greu forat en la gestió dels recursos humans. Però, a més a més, s’està contractant molta gent que no soluciona problemes i s’estan gastant uns recursos que serien molt útils si es destinessin a contractar i a fidelitzar el personal».
El secretari general de Metges de Catalunya afirmà encara, per fer més greu el panorama, que «davant d’aquest caos, el gran nombre de professionals que s’està jubilant no s’estan reposant, perquè els nous professionals no volen treballar en aquestes condicions en el sistema de salut. I en lloc de proposar recursos per tractar-los millor i seduir-los perquè es quedin, el que fan és contractar altres professionals que poden tenir molt bona voluntat, poden fer moltes coses, però el que no fan és diagnosticar tractament».
En Lleonart alertà i sentencià encara: «No s’estan fent retallades en el sistema sanitari, el problema és que s’està gestionant horrorosament malament i no s’està donant la sortida que tocaria ni als recursos humans ni als recursos materials», tot cridant ell també a la mobilització: «La feina que tenim tots els que estem en aquesta història és fer veure i posar gent que sàpiga gestionar que, malauradament, no és el que prepara l’actual govern».
Cairos, Manuel del Castillo o com posar la guineu a vigilar les gallines
En aquesta situació, la proposta base de reforma del sistema que prepara el govern de la Generalitat, elaborada a partir de l’informe elaborat pel comitè dit Cairos no fa cap confiança, i en Lleonart oferí algunes consideracions molt ben informades i que no permeten alimentar esperances de millora. Per començar, destacà que el cap d’aquest equip, Manel del Castillo és el gerent de Sant Joan de Déu, «l’hospital més privat del món que xucla de la mamella pública», tot afegint, «i fa 40 anys que està en la cuina d’aquest sistema sanitari, fent maldats. I fent aquesta dita connivència pública-privada que tant de mal ha fet el sistema».
Amb aquest recorregut, sentencià en Lleonart, «el seu ‘càstig’ ha estat fotre’l davant d’un comitè per la reforma del sistema que ell ha fet que estigui on està. Per tant, imagineu-vos el panorama que tenim quan al davant de la transformació del sistema posen a la gent que l’ha destrossat i l’ha portat on està».
Deixa un comentari