«Vocació de servei públic», diu en Màrius Massallé i Veïnat que ha estat la seva aspiració de vida, i els fets així semblen confirmar-ho. Amb 68 anys, presideix la Fundació Torre del Palau, després de dedicar la vida a l’educació. Mestre i membre actiu del Centre de Recursos Pedagògics, ha estat també regidor municipal per ERC, responsable de Cooperació i Solidaritat, els primers quatre anys, i de Medi Ambient, els segons quatre. I «prou», afirma que «8 anys a la institució en són prou».
Pep Valenzuela
L’educació ha estat vocació per a tu?
Sí, sempre. Vaig estudiar Magisteri, he donat classes a pàrvuls i primària, he estat director d’escola, a la Joan Marquès i Casals, i he treballat al Centre de Recursos Pedagògics, de suport a mestres i escoles, formació, innovació… Per exemple l’inici d’implantació de mitjans audiovisuals; i després la informàtica educativa. Tot en el marc de les propostes de renovació pedagògica i nous mètodes de treball i d’ensenyament, que no és només transmissió de coneixement. A Terrassa vaig participar de l’associació de mestres Alexandre Galí.
En aquells anys de la Transició les institucions estaven per la feina?
Sí. La Generalitat creà el centre de recursos i, paral·lelament, l’ajuntament creà el servei municipal d’educació, que els primers anys treballaven plegats. Personalment, ha estat la dedicació més important de la meva vida, uns 17 al centre de recursos, després del temps com a mestre, i m’he sentit sempre estar actiu en la renovació pedagògica.
A l’activitat política institucional arribes ja passat el 2000.
Entro el 2003, junt amb el Ramon Arribas i la Cèlia Ros, i formem govern tripartit amb PSC i ICV. Els primers anys, amb dedicació parcial, vaig portar Cooperació i Solidaritat, va ser una activitat nova per a mi, em va atrapar molt. De fet ara continuo com a representant d’ERC en aquest consell municipal. I a la Fundació també fem treball amb joves estudiants del dit Tercer Món.
Vas ser responsable també de Medi Ambient?
En el segon mandat, ja amb dedicació plena. Abans havia estat responsable el Ramon, i ara en Carles Caballero, és un àrea que els d’ERC sempre hem estat especialment sensibles, com també mobilitat sostenible, energia sostenible, ens ha preocupat, la municipalització de l’aigua, i volem avançar en la municipalització del transport públic, la creació d’una agència d’energia municipal, etc.
Per què ho vas deixar si tant t’interessava?
Jo no volia ser polític a la institució per sempre. I el servei públic es pot fer en molts llocs. No volia encasellar-me en aquest espai, que és útil, però és també sa i bo que hi hagi renovació dels càrrecs. Vaig tornar al centre de recursos, llavors a Castellar del Vallès, on vaig reballar taula per taula amb la Carme Forcadell, abans que ella entrés al Parlament i hi en fos presidenta.
Amb la jubilació vas canviar de feina, però sempre servei públic?
Hauria pogut treballar més temps al centre de recursos, però als 63, amb la perspectiva del naixement d’un net, vaig decidir jubilar-me per estar també al servei de la filla i el net, i vull veure’l créixer.
A més, ja feia anys que hi era a la Fundació Torre del Palau, i estar jubilat em va permetre dedicar-hi més temps i esforços. La Fundació té una clara voluntat de servei al país, la llengua, la cultura.
Podries explicar una mica l’activitat?
El programa més important de l’entitat és el de Pedagogia de l’Espectacle, una activitat nascuda amb Rialles, per formar espectadors de la cultura i les arts, el teatre, cinema… Va començar per omplir un espai de cultura en català per infants i joves, amb la publicació Cavall Fort, el Drac Màgic, que feien pel·lícules doblades al català, teatre infantil… eren espectacles familiars els caps de setmana. Vam treballar perquè fos una matèria escolar més, per desenvolupar el sentit crític, el gust crític també, però no ho aconseguirem. Sí que fem les activitats dins l’horari escolar.
Potser l’entitat és més coneguda pels llibres?
Aquesta és una feina molt rellevant. Llibres de i sobre Terrassa, que ningú més ho fa, amb aquesta línia: monografies, treballs de recerca i altres que difícilment es publicarien, tot i la seva importància, perquè tenen un abast local, tirades curtes segurament difícils de rendibilitzar econòmicament. Traiem almenys 2 llibres per any, des de fa uns 15 anys o més, amb un conveni amb l’Ajuntament i ajuts d’entitats. Però, sobretot, gràcies als subscriptors, un centenar llarg de persones i col·lectius i entitats, empreses.
I encara hi ha una associació de cooperació internacional…
Sí, portats pel nostre esperit solidari i de servei, tenim altra línia: l’ajut a estudiants al Tercer Món, amb la idea de col·laborar amb altres realitats socials que estan molt pitjor que la nostra, el món és molt desigual, no podem tancar-nos a casa nostra, hem d’estar oberts. Després de col·laborar amb comunitats d’Àfrica i Àsia, ens van centrar en la realitat de Guatemala. Un dels països més pobres de Centreamèrica.
Donem suport a una residència d’estudiants a la ciutat de Koban, que és capital d’Alta Verapaz, comunitats rurals molt separades, comunicacions molt difícils, indígenes maies bàsicament. Intentem ajudar a formar joves en FP o estudis superiors, des de fa una vintena anys. Es formen uns 30 joves per anys, paritaris, amb un crèdit d’estudis a retornar en forma de treball social a les comunitats, ONG de la zona, o la mateixa residència d’estudiants.
“Els països nòrdics, són el model a imitar: una democràcia molt social, que garanteixi el benestar de la gent en tots els àmbits i la màxima igualtat entre tots”
En aquest punt del recorregut, què podries dir dels canvis en educació?
Com a balanç global, s’ha avançat. Si entréssim ara en una escola de fa 50 anys ens quedaríem esgarrifats. L’escola en la qual jo vaig aterrar, els anys 70, era una escola encara franquista molt funcionarial. Mestres de fora molt poc sensibles a la realitat del país, poc interessats per la nostra cultura i amb uns mètodes molt repetitius, memorístics…, la renovació pedagògica va intentar arrelar l’escola al seu territori i societat.
Vam intentar recuperar la tradició republicana de l’escola, ensenyament molt més global, cura dels coneixements, dels valors, de les actituds i aptituds dels infants, promoció de la música, la plàstica i dansa i totes les arts.
Al mateix temps, fer que el mestre no fos només transmissor de coneixements, que la classe es configurés en espai de compartir, s’aprèn també dels companys, del conjunt, de moltes maneres, aquests mètodes que són encara plenament vigents.
Quin balanç fas de l’experiència política a l’Ajuntament?
Personalment, és una riquesa impressionant haver-hi passat. La visió general de la ciutat és única. Però haig de dir que, per altra banda, els ajuntaments i institucions de govern no sempre tenen prou present les persones, les entitats a qui va dirigida la seva acció, estan més preocupats en fer funcionar la seva entitat que no pas d’atendre les necessitats de la ciutadania. Hi ha una certa endogàmia en els governs.
Com es pot combatre això?
Crec que la capacitat de transformació no és només de dalt a baix, també de baix a dalt. La ciutadania pot obligar a fer, més encara, tenim l’obligació de marcar l’acció dels nostres polítics, entitats, organitzacions. Podem fer moltíssimes coses forçant els nostres governs. L’altra cara d’aquesta proposta és que no hem d’esperar sempre que l’ajuntament ho solucioni tot, cal moure’s, hem de ser responsables. La responsabilitat personal és importantíssima, en sentit cívic, jo construeixo la ciutat i el país, soc qui força l’administració.
Aquesta és una actitud personal només o parla d’alguna ideologia política?
Sempre m’he considerat socialista, des de la primera militància, en els anys 70 al PSC reagrupament. Penso també que davant les crisis que vivim la solució hauria de passar pel que jo anomenaria socialisme democràtic. Sempre vam mirar els països nòrdics, eren el model a imitar, i continuo pensant que ho són, una democràcia molt social, que garanteixi el benestar de la gent en tots els àmbits i la màxima igualtat entre tots, en treball, habitatges, serveis.
La sobirania plena de país podria ajudar a solucionar els problemes?
Una part crec que sí. Tinc la sensació que Catalunya s’acosta més al model socialdemòcrata nòrdic que et deia. Aquí l’equilibri de forces és més favorable, les lleis que aprova el nostre Parlament són més progressistes. Ara, com diu en Joan Tardà, maleïda la pàtria si no m’ajuda a resoldre els problemes dels pobres del meu país. Vull la independència per millorar les condicions de la gent d’aquí, no perjudicar la gent d’allà, m’importa més la societat que la bandera, i fins i tot la llengua és un bé que sí que m’estimo i voldria mantenir però no per imposar-lo a ningú.
Deixa un comentari