Memòria històrica, consell de guerra i pena de mort per un robatori. Uns joves sense futur en una societat traumatitzada i violentada pel franquisme

Manuel Màrquez i Berrocal
Dr. Història Comparada Política i Social (UAB)
Vocal de la Junta del CEHT

Celestí Revenga Juárez (vint anys), Josep Martínez Cirera (vint-i-dos), Vicent Gall Vilalta (setze), Francesc Abad Fornieles (setze) i Cònsol Revenga Juárez (disset) són l’exemple fidedigne de la crueltat de la guerra civil, de la política venjativa del règim franquista i d’una societat traumatitzada. Els joves terrassencs van ser els bocs expiatoris del desig de revenja dels homes de la dictadura a Terrassa.

Uns joves desfets psicològicament per la guerra i que actuaven sotmesos a uns traumes que no tenien cap atenció mèdica, sinó el rebuig i la culpabilització social. Un nou règim pel qual, la depressió, les drogues, el joc, la beguda –alcoholisme–, l’insomni o la violència eren estats i actes propis de persones dèbils, deficients, corruptes o sense voluntat, alienes a l’ordre social del nou estat franquista, però de cap manera persones traumatitzades o malaltes. Però encara va ser més greu, els delinqüents, van ser catalogats com a persones desviades de la conducta normal i hereus del desordre moral liberal i republicà, és a dir, com a enemics polítics del nou estat. Només l’eliminació dels més perillosos i la redempció de la pena –presó i treball– podia garantir un nou i depurat cos social en la nova Espanya.

Una guerra i una postguerra brutal, on la població civil va ser primer objectiu militar i, posteriorment, repressiu, el que va generar en tota la població –molt especialment joves i dones–, un conjunt de traumes

La població va patir els greus efectes de la guerra i la postguerra, participessin o no directament al conflicte bèl·lic. Una guerra i una postguerra brutal, on la població civil va ser primer objectiu militar i, posteriorment, repressiu, el que va generar en tota la població –molt especialment joves i dones–, un conjunt de traumes, de molt diferent grau i etiologia. Les experiències traumàtiques patides van produir danys fisiològics i psicològics en la població. La durada i severitat dels traumes van ser diferents en cada persona, així van existir alteracions transitòries (normals) i altres de caràcter patològic; que comportaren l’aparició d’una síndrome clínica crònica, el trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT), que afecta sobretot combatents o torturats.

Els joves terrassencs van passar de la vida a la mort en deu dies, sense cap garantia judicial i de forma pública, car el seu ajusticiament va ser utilitzat com a propaganda

Els militars colpistes i el conjunt de forces reaccionàries i feixistes, que li donaren suport, tenien molt clara la funció depuradora de la guerra civil; aquesta devia aniquilar o treure del cos social espanyol els seus enemics. La pena de mort, com a element exemplificador, d’aquesta voluntat purificadora, apareix com a primera alternativa, durant la guerra i els primers anys de la dictadura 1939-1945. Aquesta voluntat de castigar i infligir dolor –pensament d’arrel cristiana–, estava molt arrelada en l’ideari contrarevolucionari espanyol i va servir de justificació de la «intervenció quirúrgica» del cop d’estat del 18 de juliol.

Els ciutadans del “Nou Estat” van viure sota un estat d’excepció permanent, afectats per la jurisdicció de guerra, que va promulgar lleis i disposicions penals repressives, segons la voluntat del dictador; una falsa legalitat que es va perllongar un cop finalitzada la guerra. El “Bando de Guerra” –28 de juliol de 1936– proclamat pels militars insurrectes, sotmet tots els espanyols a la seva jurisdicció, segons el vell Codi de Justícia Militar de 1890; ampliant de forma el delicte de la rebel·lió militar a la possessió d’armes o robatoris –o a qualsevol acció contrària als interessos del nou estat franquista–, el que comportava la pena de mort, com va succeir amb els joves Celestí Revenga i Josep Martínez.

Els joves Celestí, Josep, Francisco, Vicent i Cònsol eren fills de treballadors, alfabetitzats i sense recursos, que en el moment dels fets treballaven. Havien estat vinculats a la CNT i, malgrat la seva joventut, van participar i patir els efectes de la guerra –germà mort a la guerra, orfe, pare empresonat i altres exiliats, etc.–. Els informes del règim els catalogaven, a ells, com a ganduls, jugadors, bevedors, clients de prostíbuls –La Casita– i de bars on es jugava –Bar Andalús, al Mercat del Triomf–, és a dir, enemics del règim i antisocials. Celestí, Josep i Francesc, que van participar en la guerra civil en diferent grau, van fer amistat amb el menor, Vicent –pare exiliat– i tots ells van caure en una vida caòtica i autodestructiva a finals del 1939.

Les autoritats van aprofitar el cas per fer un ràpid escarment als republicans

La nit de reis, 5 de gener de 1940, van cometre dos atracaments, per obtenir recursos, que dedicaran al joc i la beguda. En el primer –a dos quarts de deu– van participar tots quatre i van assaltar a Ramon Pont Canela, director de l’empresa Manufactura Auxiliar SA, que els va entregar, 100 ptes., després d’amenaçar-lo amb les seves armes. Posteriorment, Celestí i Josep van atracar Pere Mateu Manzano, quan tots sortiren del prostíbul La Casita, a les tres de la matinada, on “le obligaron con sus pistolas a que le entregase el dinero… entregó la cantidad de 18 (diez y ocho) pesetas, no obstante llevar cincuenta más, los atracadores no se molestaron siquiera en registrarle… mandándole a su casa sin sofrir daño alguno”.

Una forma d’actuació impulsiva irreflexiva, desorganitzada –ni li van regirar les butxaques–, portaven hores de joc i de beure en excés. Josep tenia dues pistoles; Celestí, una –que va amagar la seva germana Cònsol– i Francesc un revòlver, totes les armes procedien de la guerra civil.

Les autoritats van aprofitar el cas per fer un ràpid escarment als republicans. El dia 9 de gener, es va tancar l’atestat, el Jutge Militar va ordenar obrir un sumari (núm. 19582), el Jutge Instructor va presentar l’Auto-Resumen i els va acusar d’atracament a mà armada. Aplicant el Decret núm. 55 –1 de novembre de 1936–, sobre la creació de Consell de Guerra permanents i el Bando de Guerra.

El Consell de Guerra es va celebrar, dos dies després, l’11 de gener al matí, amb força assistència de públic. El Jutge Instructor va ser el capità Honorífic Cos Jurídic Militar Josep García Aranda, i el secretari, el soldat Àngel Ballbé Sallent. El Consell de Guerra va ser presidit pel tinent coronel Felip Azcona. Els vocals van ser els capitans Ciril Martínez i Manuel Ubiola, i el tinent Antoni Rocafort; el vocal ponent, el tinent Emili García Cosío i el defensor, l’alferes del Cos Jurídic Militar Andreu Sierra Valverde. Els militars els van condemnar –segons els articles: 237 i 238 apartat 2n, de CJM de 1890–, per rebel·lió militar, utilitzant una legislació especial, arbitraria i brutalment punitiva.

Celestí Revenga Juárez i Josep Martínez Cirera van ser condemnats a la pena de mort; Vicent Gall Vilalta i Francesc Abad Fornieles a vint anys de presó –per ser menors– i Cònsol Revenga Juárez va ser absolta. La defensa, com era habitual, va demanar la reducció de penes; substituir, les penes de mort per altres de vint anys i les de vint anys per sis anys.

Cinc dies després, el 16 de gener 1940, els joves Celesti i Josep van ser afusellats, un cop més el règim mostrava injustícia i brutalitat. El diari falangista Tarrasa deia: “Cumplimiento de una sentencia. A las siete de mañana del día de hoy, en la Riera de las Arenas, se ha dado cumplimiento a la sentencia de muerte dictada por el Tribunal en Consejo de Guerra celebrado en la Escuela Industrial de esta ciudad en la mañana del pasado día 11 del corriente y aprobada por el Ilustrísimo señor Auditor de Guerra de la Región, en su deseo de sancionar rápida y justamente los delitos contra el orden social y con el fin de que sirva de ejemplaridad”.

Els joves terrassencs van passar de la vida a la mort en deu dies, sense cap garantia judicial i de forma pública, car el seu ajusticiament va ser utilitzat com a propaganda, per la premsa local, per generar un ambient de terror entre els terrassencs. Aquest era el sistema utilitzat per les institucions franquistes per sotmetre a la població de Terrassa i Espanya a la seva dictadura.