Toni Marcilla*
Una de les obsessions de la filosofia és la de dubtar de la realitat que ens envolta. Una altra és la de considerar l’aparença com quelcom que ens oculta o ens amaga l’autèntica realitat. En la darrera setmana he pogut comprovar que la realitat és una mentida i que l’aparença és l’autèntica realitat de la política municipal d’habitatge de l’actual govern de l’Ajuntament de Terrassa.
No hi ha res millor que un bany de realitat per comprovar com n’és d’autèntica. Us recomano una visita a Habitatge Terrassa. Això sí, feu-lo amb prou antelació… La visita no és programa d’avui per demà; en el millor dels casos, d’aquí a tres setmanes. Els que em seguiu, ja sabeu de què us parlo i us demano disculpes d’antuvi per aquest excés de personificació en el que, semblaria, un no sap parlar de res més darrerament.
Crec important contrastar la veritat amb la mentida en un temps electoral en què en validarem tantes, de mentides! Crec que el millor que podem fer és contrastar-les des de la mateixa experiència; i des de la realitat d’aquesta finestra que és el Malarrassa, que dona visibilitat a les situacions de desigualtat i a les lluites ciutadanes de la ciutat de Terrassa.
Aquesta no és només la meva lluita, però prometo -amb la boca petita- que serà la penúltima abans de continuar.
Però, anem al lío: la realitat de les alternatives d’habitatge per a persones grans a la ciutat de Terrassa. Posem per cas que en algun moment, posem que el 2017, una persona decideix inscriure’s en la borsa d’habitatge de protecció oficial. Posem que la necessitat d’incorporar-se és la d’una persona gran que viu en un habitatge sense ascensor. I posem també que l’Ajuntament de Terrassa té l’obligació de prendre mesures per garantir el seu dret a l’accessibilitat i a l’habitatge digne, tal com s’estableix a l’article 47 de la Constitució espanyola i a la Llei 49/1960, de 21 de juliol, sobre propietat horitzontal.
Posem també per cas que l’Ajuntament de Terrassa es troba obligat a la recerca de solucions habitacionals accessibles i a la promoció de programes d’ajuts i finançament per a la instal·lació d’ascensors i altres mitjans d’accessibilitat, ja que tant la Llei d’Accessibilitat espanyola com la Llei d’Accessibilitat de Catalunya i l’Ordenança Municipal d’Accessibilitat de Terrassa (article 4) estableixen l’obligació de garantir l’accessibilitat universal i l’eliminació de barreres arquitectòniques, urbanístiques i de la comunicació. Doncs bé, resulta que tot això és… la ficció.
La realitat és que una persona que el 2017 es va inscriure a la borsa d’habitatge de protecció oficial, aquesta setmana tenia 200 persones al davant seu per accedir-hi a un habitatge. La realitat és que accedir a un dels 46 habitatges de lloguer protegit per a gent gran -que s’anuncien com a alternatives d’habitatge al portal de l’Ajuntament de Terrassa- que estan situats al complex Els Telers, depèn que algun dels seus inquilins “traspassi”, perquè la política municipal d’habitatge de Terrassa, tot i prometre-ho al seu programa del 2019: “construir un nou complex de pisos adaptats per a la gent gran com el dels Telers o la creació d’habitatges tutelats de lloguer social per a persones grans amb serveis adaptats a les seves necessitats i amb el pagament d’un cànon adaptat segons els ingressos”, no ha entregat més claus perquè no n’ha construït cap més d’aquests habitatges des que els va entregar el 2010.
La realitat és que el servei de mediació que s’anuncia al portal de l’Ajuntament de Terrassa i que s’encarrega d’intermediar entre propietaris particulars que tenen pisos per llogar a la ciutat i que suggereix que: “a les persones grans aquest servei els hi pot oferir la possibilitat de canviar d’habitatge per un altre que s’adapti millor a les seves necessitats, a canvi d’oferir el seu habitatge a la borsa de mediació de lloguer assequible que hi ha a Habitatge Terrassa”, també és una gran mentida.
Us ho diu algú que va oferir dimarts passat un pis a canvi d’un altre que s’adaptés a les necessitats i que, igual que se m’havia dit que una persona gran que requereix aquesta necessitat d’habitatge s’ha d’esperar que “algú se’n vagi al cel” per accedir-ne a un dels de Telers, també va haver de sentir dir que: “l’Ajuntament no fa aquest tipus de negocis”, tot i anunciar-ho.
La realitat és que l’alternativa de les subvencions per a actuacions d’accessibilitat universal a l’habitatge per a persones grans, amb discapacitat i/o en situació de dependència finançades amb NGEU i la nova convocatòria d’ajuts en forma de préstecs a comunitats de propietaris per finançar obres de rehabilitació d’edificis, que anuncia el portal de l’Ajuntament, estan en aquest estat: “convocatòria fora de termini”.
Un no deixa de sorprendre’s de la capacitat d’arrebossar el no-res perquè sembli nutritiu. De la sistemàtica però aparent mentida. Un comença a cansar-se de la degradació d’un estat de benestar aconseguit amb la lluita dels que ara són invisibles i, sembla, fan més nosa que servei.
Oscar Wilde deia que la veritat no és més que la darrera mentida considerada com a veritat. Potser cal preguntar-nos quina ha estat la darrera veritat d’aquest govern.
*Toni Marcilla és treballador social
Deixa un comentari