Domènec Martínez
Han passat 62 anys i recordo amb molta intensitat el que va succeir aquella nit. Jo tenia tretze anys. La meva germana Mari Carmen, onze [25 de setembre de 1962]. Des del pati de casa, al carrer Mozart, al barri de la Cogullada vam veure com les aigües arrossegaven troncs, animals i altres objectes per la força i la crescuda del cabdal de la Riera. Ens vam fer adults de cop, i vaig començar a treballar sis mesos més tard. Els 14, eren l’edat legal. El meu primer contracte laboral.
Aquests dies ho tornarem a recordar institucionalment i també els mitjans de comunicació reproduint fotografies i cròniques d’aquelles tràgiques jornades. Memòria i més demanda de coneixement, imprescindible per les famílies que ho van patir, i també per les generacions que no ho van viure.
El passat 21 de setembre, gairebé un centener de persones ens vam aplegar en una Jornada per parlar sobre el “Futur de les rieres”, amb un bon grapat d’acadèmiques i experts, tot un luxe —cal dir que bàsicament centrada amb les possibilitats de Les Arenes—, res és casual. Vaig transcriure a la meva llibreta un bon inventari de conceptes que agraden al gremi de la sociologia: connectors urbans, espais sociabilitzadors per fomentar la salut mental i el benestar del veïnat, usos i valors paisatgístics, i fins i tot el de refugis climàtics. Ep! Sense oblidar la funció hidrosistèmica, és a dir, prevenir els riscos naturals i els efectes del canvi climàtic.
Aquesta Jornada ha coincidit amb un seguit de demandes que des del nostre barri s’han formulat aquest dies al Sr. Alcalde i al consistori. Anem a pams.
Primer. El transvasament de la Riera del Palau, una ferida de formigó en forma de trinxera, constitueix una barrera derivada dels aiguats del 1962.
Cal recordar que l’any 1965, la Confederación Hidrográfica de los Pirineos Orientales va començar a desviar la Riera del Palau del seu curs natural: La Rambla, a on estava canalitzada fins al 1962, per transvasar-la [des de la confluència de les actuals avingudes Josep Tarradellas i Abad Marcet] cap el Torrent de la Maurina, la Cogullada i la riera de Rubí.
Ras i curt. La situació de la Riera al seu pas pel nucli de la Cogullada, des de la rotonda de la carretera de Martorell fins a l’edifici dels jutjats, És a dir el tram urbà de la Riera del Palau a l’Avinguda Joaquim de Sagrera, és deplorable per dues raons principals. La manca de neteja i sanejament. Convertit en un espai propici per llençar escombraries i per la proliferació de rates. Igualment, els dos laterals de la riera són avui vials, d’anada i tornada, i zones d’aparcament, que fan impossible l’ús públic de les persones. S’ha prioritzat el trànsit motoritzat i la contaminació atmosfèrica.
Després de la riuada del 1962 vam “necessitar” 20 anys, fins el 1983, per aconseguir el pont del carrer Edisson i els de Pintor Torres i Lepant. Justament com a conseqüència d’una llarga mobilització social. També ho ha recordat qui va ser la Presidenta de l’AAVV de La Cogullada, Consol Hernández, a les pàgines del DT de dissabte, 21 de setembre.
Arxiu de la Associació de Veïns de La Cogullada
Arxiu de la Associació de Veïns de La Cogullada
41 anys més tard, des de 1983, no s’ha fet res a banda de canalitzar les aigües brutes. Normativa obligada de la Unió Europea. La imatge de la Riera no convida a transitar pels seus marges ni aquesta zona del barri.
Imatges del 21 de setembre de 2024 (Consol Hernández)
Imatges del 21 de setembre de 2024 (Consol Hernández)
A la Jornada abans esmentada es van formular declaracions amb molt bona música: “Les rieres com a connector urbà, eix cívic i pacificador de la xarxa de mobilitat tova, per enllaçar amb el nou eix verd, per connectar ambdues bandes. Espai de trobada que promouen l’esport informal i esdeveniments culturals. Transició esglaonada entre la riera i barri per gaudir i l’estada, promovent nous usos dels veïns i de les veïnes”. Justament tot el contrari a la seva situació actual, una barrera de formigó en forma de trinxera, infranquejable, inhòspita, bruta, i reconvertida en una via ràpida de vehicles derivats del centre urbà.
És evident que cal garantir la seva funció principal: la capacitat de canalització de les aigües i dels aiguats, amb més raó davant les amenaces derivades del canvi climàtic. Conscients que cal desestimar altres propostes com el seu cobriment. [Fins al 2006 encara hi havia projectes que ho contemplaven, això si, en determinats trams i amb la previsió de fons europeus].
Però, justament, per aquest motiu, la seva dificultat i o impossibilitat, cal innovar en dos aspectes prioritaris. La possibilitat de repensar la mobilitat concentrada en els dos vials, font de contaminació i els seus efectes de barrera de ciment i de fractura urbanística. I en segon lloc, generant i guanyant nous espais i passeres transversals en forma de plataformes elevades sobre la riera, com hem vist a moltes ciutats amb rieres semblants. Plataformes toves, perfectament inundables, si fos el cas, que ajudin a millorar, de veritat el valor paisatgístic, amb ombres per caminar, revestiments verds o amb tendals, que fomentin el benestar i salut mental del veïnat. Fent veritables refugis climàtics atenuant l’escalfor de les vies urbanes cimentades i motoritzades.
Segon. Dues notes més discordants amb aquesta lògica. Durant els darrers anys el nostre carrer s’ha convertit en una via ràpida de molts vehicles que accedeixen al carrer Mozart, des de la carretera de Martorell, i que enllacen, creuant el pont de l’Avinguda Joaquim de Sagrera fins el carrer Lepant, per anar fins a l’entrada de l’autopista a l’alçada de la benzinera (Rambleta). És a dir s’ha convertit en una veritable drecera per estalviar-se seguir la carretera de Martorell fins a la rotonda del Doré, a la Rambla. Una nova barrera i fractura, una via paral·lela a la de la Riera, a on prima el vehicle motoritzat. Urgeix senyalitzar aquesta entrada al barri com a zona 30 i instal·lar bandes reductores de velocitat.
Una situació que es veu agreujada com conseqüència de les obres d’ampliació l’autovia C-16 al seu pas per Terrassa, un tercer carril, en tots dos sentit de la circulació que “comença i comprèn el tram de prop de 2 quilòmetres entre l’enllaç de Terrassa centre [La rotonda de Vista Alegre] i la connexió amb las futura B-40. Es calcula que aquesta via [perímetre del barri de La Cogullada, Roc Blanc i Can Trias] pot arribar a portar-hi 28.000 nous vehicles diaris”. Diari de Terrassa, [31 de gener de 2024]. Vol dir més soroll i contaminació, un cost molt alt per la salut de les persones.
Les ciutats europees amb visió de futur fomenten connectors urbans, amb mixtura d’usos, pacificant la mobilitat, promovent la biodiversitat, aixecant paviments i plantant arbres, guanyant espais verds i facilitant nous espais per fomentar la salut pública de les persones. A La Cogullada, estem encerclats de vies ràpides i alta densitat de vehicles: Carretera de Martorell, Autovies i la Rambleta del Pare Alegre, i a més a més, creuats en diagonal per trinxeres cimentades i altres barreres físiques. Res a veure amb els anuncis de ciutat compromesa amb la lògica de l’anella verda.
Els veïns i veïnes de la Cogullada, també tenim memòria.
Deixa un comentari