«S’ha banalitzat molt la cura»

Des de fa temps, les professionals del sector de l’atenció i cura de la gent gran i dependent alerten de les problemàtiques que enfronten: la precarització del sector, els efectes de les privatitzacions, la necessitat d’una major concienciació i compromís per cuidar la nostra gent gran. En una societat en què cada cop hi haurà més persones a qui cuidar.

Sobre aquestes i altres qüestions, assistim a una conversa molt viva i enriquidora entre la Montse Ceballos Miguel, terapeuta ocupacional i formadora d’ACP i de Certificats de Professionalitat, la Verónica Carrasco Muñoz, tècnica d’inserció sociolaboral a l’Associació Coordinadora d’Ajuda Unida (ACAU), i la Sandra Carrizo Ayza, educadora social i tècnica de Cuidem-nos.

Miquel Gordillo

Verónica: A l’associació ACAU tenim un perfil de dones soles, immigrades, d’entre 30-45 anys. Em trobo que gairebé totes elles volen treballar en atenció domiciliària. En general tenim un perfil cultural molt baixet, moltes han de començar a alfabetitzar-se, i poden passar fins a set anys per arribar a dominar l’idioma i inserir-se. El sedàs és important, ja que són itineraris que podrien ser utilitzats per una altra persona.

Montse: Culturalment, aquestes dones tenen una altra visió diferent de la cura. Valoren que a qualsevol preu no ho han de fer. Per exemple a Foment solen fer una selecció de personal bastant bona.

Sandra: A l’hora de professionalitzar un servei de cures, els ens públics no s’ho prenen seriosament. Hi ha una manca de pressupost, els serveis d’atenció domiciliària públics estan molt mal pagats. Més encara, parlant amb companys de feina sobre la professionalització adequada per treballar en les cures i els ensenyes un pressupost, encara diuen que això és molt car, per què cal tanta formació! Cal un canvi de xip, falta molt per fer.

Verónica: Sí, de fet tenim dones que treballen al SAD i volen canviar de feina. Ens expliquen que han de posar diners pel transport o la benzina, perden molt temps que no els hi paguen.
Montse: Al final, aquestes condicions provoquen que moltes famílies acabin contractant en «b», més encara si tenen una noia que els agrada i els funciona bé. Però aquestes empreses no deixen de tenir clients, de fet han guanyat un concurs amb l’ajuntament.

Sandra: Cert, tot i que hi ha un conveni que avala aquest sector i aquest perfil, però a moltes empreses no els importa això. De vegades les contracten com a personal de neteja.
Verónica: I llavors no tens atur. Les mateixes famílies tampoc tenen consciència de la professionalització. Per exemple, si tenen el pare en cadira de rodes, la qual cosa requereix una formació per moure’ls, et diuen, «no cal si està molt primet», i penses déu-n’hi-do! Quan els envies pressupostos, sempre pensen que és car. I encara més, diuen: «si no té papers, per què és el mateix preu?».

Verónica Carrasco, Montse Ceballos i Sandra Carrizo conversen a la seu d’ACAU a la Masia de Ca n’Anglada. Foto MG

Sandra: Tenim clar que la gent gran és un col·lectiu igual de vulnerable que la infància i l’adolescència, on hi ha requisits molt marcats que es demanen per treballar-hi: certificat de delictes sexuals, títol de monitor de lleure, etc. I aquí no demanem res, és sorprenent. Hem de fer les mateixes reivindicacions en un sector que en un altre. Des del SAD de Cuidem-nos, volem obrir-nos a la comunitat, la que és propera a la persona que s’atén i on hi ha aquests serveis, com ara ortopèdia, i no inventar coses que no oferim.
Sandra: Amb aquesta precarietat, hi ha canvis continus de persones, estan entrant en el domicili de la gent!

“Hi ha una manca de pressupost greu en els serveis d’atenció domiciliària públics”

“La gent gran és un col·lectiu igual de vulnerable que la infància i l’adolescència, hem de fer les mateixes reivindicacions en un sector que en un altre”

Montse: En una entrevista de feina, una empresa em deia que havia de fer seguiment per telèfon, jo com a terapeuta com puc valorar sense veure la gent! Veus que sovint les famílies no estan ben assessorades, i compren coses per adaptar el domicili sense necessitat. I quan es necessita tenir un centre de dia i a la vegada assistència a domicili, al final no pots tenir els dos serveis per una qüestió de pressupost.

Sandra: Llavors la gent busca per internet, i es compra a qui té més visibilitat. Cal més informació i assessorament. S’està invertint la piràmide, hi haurà un moment que tinguem més gent gran que infància, hi ha una població envellida molt gran. Les empreses estan buscant perfils molt comercials, realment volen poques complicacions per gestionar el servei.
Verónica: Una cosa que també em costa de pair és que et trobes amb persones que encara tenen veu, i només decideixen per ell, per exemple, els fills. Donem per fet que com que són grans ja no poden decidir! Malauradament, encara hi ha el discurs que quan sigui gran ja no serviré per res.

Montse: És que la cartera de serveis socials està petada, la meva mare va anar-hi per demanar ajut, però no hi arriben, estan desbordats. S’ha banalitzat molt la cura. L’altre dia em deien que les cures no donen diners, és així de trist. Al final s’haurà de copagar tot això. Des del SAD, a part de la precarietat i d’estar mal pagades, tenen pànic a deixar o canviar de feina, t’ho reconeixen: «no puc deixar-la malgrat patir ansietat».

Montse: Però no s’obren centres per aquestes persones. Sí de privats com a negoci. Les empreses haurien de veure que la formació i cursos per cuidar el cuidador està bonificada. Una empresa treballant per persones amb persones és complicat. Hi ha molta feina a fer!

Verónica: És que no podem oblidar que el suport emocional a les cuidadores és molt important, per la càrrega psicològica que implica la feina. A més, hi ha el xip que si no faig el que em diu l’empresa em faran fora.

Sandra: Llastimosament, el món social, en temes de dependència i gent gran està molt verd. És una població sobre la qual cal invertir més. I són persones que han treballat i donat molt a la societat. Al final el que tenim és una cura de ‘marca blanca’. Per això dèiem que la gent gran molesta.

El paper de les dones i el futur en les cures

No podem obviar que avui en dia, mantenim encara, o com a mínim la societat els atorga, la idea col·lectiva que les feines de cura pertanyen a les dones. Així, són les dones qui duen a terme majoritàriament aquesta contribució social imprescindible. Les tasques de cura de les persones més vulnerables i dependents, des de la infantesa fins al final de vida, comporta no només invisibilització, sinó també la precarietat pròpia de les tasques de cures, que no assoleixen mai el nivell d’importància que la societat dona a les tasques productives.

Es tracta d’una tasca invisible, que es duu a terme dins de casa, i que sovint no és reconeguda ni valorada. Així, l’espai per a les dones es redueix i això afecta el seu benestar, repercutint en la seva salut física, mental i relacional.

A més, la pandèmia ha posat encara més de manifest la fragilitat del sistema de cures que ha fet poc per garantir el benestar laboral i personal de les treballadores. És a dir: la qualitat de vida de les cuidadores ha anat empitjorant. Es fa imprescindible que repensem com volem acompanyar les persones en situació de dependència (la taxa d’aquesta s’incrementarà un 60% fins al 2060, segons les dades), el que farà que hi hagi dues persones grans per cada tres persones en actiu. Atendre les persones grans al seu domicili, amb els ajustaments tècnics necessaris, és una de les tasques a abordar. Òbviament, amb través d’una feina amb la formació adient i amb la retribució i condicions laborals més justes i dignes. Tot tenint en compte a més que les hores d’atenció domiciliària amb finançament públic són insuficients i s’haurien d’incrementar.

Entrevista publicada a l’Espai Cuidem-nos Assistència activa a la gent gran i atenció a la llar Contacte: 685 624 480 / 937 364 722 www.cuidemnos.info