Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, presentant l’informe. Foto: sindic.cat
Proposa fer-ho a través d’un pla general de tancament i transformació dels CEE que suposi la reducció com a mínim d’un 70% de l’alumnat escolaritzat en aquests centres
El model d’educació inclusiva parteix de la base que la intervenció, sempre que sigui possible, s’ha de fer en una escola ordinària
Bona part del professorat encara no ha fet el canvi cultural de paradigma que comporta una veritable educació inclusiva
Hi ha una resistència important d’una part de les famílies d’alumnes amb necessitats educatives especials a escolaritzar-los en centres ordinaris
Calen més recursos destinats a l’aplicació del model d’educació exclusiva
El Síndic de Greuges de Catalunya ha fet públic, el 13 de setembre, l’informe L’educació inclusiva a Catalunya, elaborat en el marc del Pacte contra la segregació escolar a Catalunya, promogut el 2019 pel Departament d’Educació i el Síndic.
La Convenció dels drets de les persones amb discapacitat (2006) reconeix expressament el dret a l’educació inclusiva com a model indispensable perquè tot l’alumnat rebi una educació de qualitat i per garantir la universalitat i la no-discriminació en el dret a l’educació. L’aprovació del Decret 150/2017, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, va pretendre donar un nou impuls al model d’escola inclusiva a Catalunya. Malgrat això, l’anàlisi de la realitat del sistema educatiu posa de manifest la persistència d’algunes mancances relacionades amb l’atenció a la diversitat i amb les dificultats en l’aplicació efectiva del model d’educació inclusiva que preveu la normativa esmentada. Aquest informe analitza els principals dèficits estructurals detectats dins el sistema i els dèficits d’implementació del model d’educació inclusiva, i formula propostes orientades a garantir-ne el desplegament efectiu.
La insuficiència de recursos no és l’únic gran obstacle per fer efectiu un sistema educatiu inclusiu: la necessitat d’un canvi cultural en el professorat i les famílies
L’informe destaca que un dels problemes que ha presentat el desplegament del model d’educació inclusiva ha tingut a veure amb la insuficiència de recursos, sobretot personals, per a l’atenció educativa de l’alumnat amb necessitats educatives especials. La saturació i manca d’intervenció dels EAP, el desplegament encara insuficient dels recursos dels SIEI o la insuficiència de personal d’atenció educativa als centres són dèficits estructurals que dificulten l’atenció adequada de l’alumnat amb necessitats educatives especials als centres ordinaris.
Amb tot, l’informe també posa de manifest que la suficiència de recursos als centres és una condició necessària però no suficient per desplegar el model d’educació inclusiva. De fet, en els darrers anys, el Departament d’Educació ha incrementat significativament la dotació de recursos als centres i aquesta millora no s’ha traduït necessàriament en un avenç igualment significatiu en l’aplicació del model d’educació inclusiva. Al llarg de la darrera dècada, per exemple, en el cas dels suports intensius per a l’escolarització inclusiva (SIEI), quasi s’ha triplicat el nombre de SIEI, de 316 el curs 2010/2011 a 895,5 el curs 2020/2021, s’ha pràcticament doblat la dotació d’hores de personal auxiliar de suport contractades als centres públics, de les 23.971 hores del curs 2010/2011 a les 40.465 hores del curs 2020/2021, i també s’ha incrementat la subvenció als centres concertats per a personal per atendre alumnat amb necessitats educatives especials, tot i que també ho ha fet el nombre d’alumnat amb necessitats educatives especials escolaritzat als centres ordinaris.
Un dels obstacles estructurals a l’hora d’aconseguir un sistema educatiu inclusiu és, per sobre de tot, la manca de canvi cultural de paradigma en la pràctica professional per a l’aplicació del model d’educació inclusiva. I és que una part important del professorat encara continua considerant que l’educació inclusiva afecta només l’alumnat amb necessitats educatives especials, que l’atenció d’aquest alumnat és responsabilitat principal del personal de suport i que la seva inclusió depèn fonamentalment de la provisió d’aquests suports específics addicionals, sense la necessitat de modificar la mateixa pràctica professional i la dinàmica de funcionament de l’aula.
Evidències de la manca d’aplicació del model d’educació inclusiva
L’informe posa de manifest 12 evidències de dèficits d’implementació del model d’educació inclusiva, entre els quals destaca la consolidació de l’escolarització d’alumnat en centres d’educació especial o la resistència important d’una part de les famílies d’alumnat amb necessitats educatives especials a escolaritzar en centres ordinaris perquè consideren que no els proporcionaran una atenció especialitzada suficient.
Malgrat els avenços normatius cap a un model d’educació inclusiva, la presència d’alumnat en centres d’educació especial es manté força estabilitzada en els darrers quinze anys, al voltant dels 7.000 alumnes, amb una lleugera tendència a incrementar-se després de l’aprovació del Decret 150/2017, contràriament al que caldria esperar. De fet, el curs 2020/2021 ha estat aquell en què s’han escolaritzat més alumnes en valors absoluts en centres d’educació especial en el període observat, 7.818 (vegeu la taula 1). Dins el conjunt d’alumnat escolaritzat en centres d’educació especial, cal destacar la presència d’alumnat d’edats primerenques. El curs 2020/2021 prop de 300 infants (289) escolaritzats en centres d’educació especial tenen de 3 a 5 anys.
El Síndic també ha detectat una distribució desequilibrada d’alumnat amb necessitats educatives especials i de mesures de suport als centres ordinaris, i també dins els mateixos centres educatius. De l’anàlisi, se’n desprèn que, per garantir un repartiment plenament equilibrat, caldria modificar hipotèticament l’escolarització d’una quarta part aproximadament de l’alumnat amb necessitats educatives especials dels centres ordinaris on actualment està matriculat (si es pren en consideració també l’alumnat dels centres d’educació especial, caldria modificar més d’una tercera part de l’alumnat a secundària).
Els centres de màxima complexitat tendeixen a tenir deu vegades més alumnat estranger i sis vegades més alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (en la majoria de casos, derivades de situacions socioeconòmiques) que els centres de baixa complexitat, però també tendeixen a tenir el doble d’alumnat amb necessitats educatives especials (3,6% vs. 1,8%). Com més s’incrementa la complexitat social dels centres, més tendeix a incrementar-se la proporció d’alumnat amb necessitats educatives especials.
Cal destacar també la prevalença desigual de les necessitats educatives especials en funció del gènere i la sobrepresentació de l’alumnat estranger als centres d’educació especial. Pel que fa a les desigualtats de gènere, tant en els centres ordinaris com en els centres d’educació especial hi ha més nens amb necessitats educatives especials que nenes. A l’educació primària, per exemple, el 51,3% dels alumnes escolaritzats en centres ordinaris són nens, però aquesta proporció augmenta fins al 72,9% en el cas de l’alumnat amb necessitats educatives especials escolaritzat en centres ordinaris, i al 68,8% en el cas de l’alumnat escolaritzat en centres d’educació especial. Pel que fa a les desigualtats d’origen, la proporció d’alumnat estranger en els centres d’educació especial, el 16,7%, és lleugerament més elevada que la proporció d’alumnat estranger escolaritzat als centres ordinaris, el 14,9%.
També destaca la infrarepresentació de l’alumnat amb necessitats educatives especials als ensenyaments no obligatoris i les dificultats de la continuïtat formativa més enllà de l’educació obligatòria, especialment a la formació professional, i també les desigualtats d’accés a l’àmbit del lleure.
A través de les queixes rebudes al llarg dels anys, el Síndic també ha constatat que hi ha dèficits de formació del professorat de l’escola ordinària, que clarament afecten la qualitat de la resposta educativa que s’ofereix, atès que sovint deriva en la demanda de mesures de suport complementari orientades a suplir aquestes mancances.
En un altre sentit, la concepció dels recursos de suport com a assignació individualitzada per a cada alumne amb necessitats educatives especials o la feble integració del personal de suport a la plantilla dels centres, a més de la insuficiència de recursos i saturació de serveis anteriorment exposada, tampoc no ajuden a consolidar el model d’educació inclusiva.
En darrer lloc, l’informe assenyala que hi ha mancances en el desplegament del suport que els centres d’educació especial havien de prestar als centres ordinaris. Aquesta col·laboració s’ha vist afectada per la manca de formació del personal dels centres ordinaris sobre escola inclusiva i s’ha vist condicionada per la visió que tenen sobre la figura del CEEPSIR.
Recomanacions
Per acabar, l’informe fa un seguit de recomanacions, entre les quals destaquen:
- Cal un programa de formació del personal docent i de suport dels centres als serveis educatius (i famílies) sobre el model d’inclusió perquè tots els actors puguin compartir el marc teòric i les pràctiques associades al model d’escola inclusiva.
- Calen comissions territorials per a l’educació inclusiva, amb la presència de tots els serveis que atenen infants i famílies dins i fora de l’àmbit educatiu, amb l’objectiu que puguin actuar de manera coordinada i garantir un enfocament comú en les intervencions respectives.
- Cal establir un pla general de tancament i transformació dels CEE que suposi la reducció com a mínim d’un 70% de l’alumnat escolaritzat en aquests centres, de manera que aquests puguin esdevenir recursos d’última ràtio i de suport intensiu i es transformin en proveïdors de serveis i recursos per a l’escola ordinària.
- Cal augmentar el finançament que el Departament d’Educació destina als centres ordinaris públics i concertats per fer efectiva l’educació inclusiva de l’alumnat.
- Es proposa un protocol amb criteris per a l’assignació d’alumnat a centres d’educació especial i una comissió específica de valoració tècnicament qualificada per a l’admissió a aquests centres.
- Cal redefinir el paper dels EAP i dels equips de suport psicopedagògic per avançar cap a una inclusió efectiva a través del seu assessorament als centres i les famílies.
- És necessari un pla de foment de la participació dels infants amb necessitats específiques de suport educatiu a l’oferta de lleure i ajuts per als promotors de les activitats.
Deixa un comentari