Pep Valenzuela
«Recordo les dates en termes del temps viscut en els diferents pisos pel que he passat, això és una punyetera bogeria!», declara la Irene Pérez, membre del Sindicat de Llogateres a Terrassa. Una experiència que s’inicià el 2009. Llavors ja no era ni fàcil ni, menys, barat, però amb el pas dels anys «hem vist com ha anat empitjorant tota la situació del lloguer; els preus són brutals i les condicions contractuals no garanteixen drets», explica en fer recompte dels canvis de pis durant els 11 anys que té ara la seva filla, 6, per finalització del contracte o pujada del preu.
Hi ha, però, molta gent que ni tan sols pot canviar de casa, perquè ja no pot pagar cap lloguer. En tot cas, afegeix la Irene, «aquesta és una situació que crea molta inestabilitat personal i problemes de salut». Això va fer que es decidís a afegir-se al sindicat, concretament i especialment perquè el penúltim pis on va viure va ser comprat pel fons voltor Azora, amb el que van haver d’enfrontar «històries bastant rocambolesques», com pujades de lloguer de fins al 80%.
Procedent de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PH), l’Emilce Mira va ser una de les promotores de la secció del sindicat a Terrassa. «La lluita per un habitatge digne és una lluita constant que ara afecta molta més gent», explica en recordar molts casos de gent que vivia una «situació econòmica bona», però la crisi del 2009 la va deixar en una situació de «pèrdua de la casa i empobriment, migrants i no, homes i dones, una catàstrofe!»
La primera assemblea oberta del Sindicat a Terrassa va ser el novembre de 2018. «La idea sorgeix de persones que ens anem trobant al centre social, vivim de lloguer i veiem i sentíem que la situació no es podia suportar», recorda l’Emilce, també amb família.
A Catalunya hi ha 13 seccions o assemblees locals del sindicat, que funcionen de forma autoorganitzada i a partir de les realitats i experiències pròpies, però treballant en xarxa. A Barcelona i algunes altres ciutats, per exemple, el gran problema és el turisme enfront de l’habitatge; en altres llocs, els grans tenidors i fons voltors que s’estan quedant amb els habitatges.
«No som una entitat de caritat o assistència, la proposta és que la gent s’uneixi i lluiti per un tractament just, pel reconeixement i respecte dels drets d’habitatge, per lleis justes»
«Cada localitat té les seves característiques particulars de lluita, però posem en comú el camí recorregut a l’àmbit local en les assemblees generals, que són un moment de trobada de les seccions, o també telemàticament, per correu, missatgeria, grups de treball», informa l’Emilce.
A les seccions locals, les persones afiliades impulsen, de forma voluntària, les assemblees i trobades obertes on s’atén i es dóna suport i recursos a les persones que expliquen els seus casos i demanen informació i ajuda per resoldre’ls. L’experiència i proposta del sindicat, en tot cas, és que els conflictes només es poden resoldre col·lectivament, o sigui participant i enfortint l’organització.
És en aquest àmbit de compromís (assemblea d’afiliades) on es prenen decisions sobre els plans de treball, els objectius i configuració del sindicat, on es decideix qui fa la tasca de portaveu, i també el pressupost i la seva distribució, així com les campanyes a realitzar.
Un funcionament, tot plegat, assembleari, a tots els nivells, sense ordre jeràrquic, destaquen la Irene i l’Emilce. Després, hi ha comissions de treball, com ara la de comunicació, la d’acció i la de legislació i qüestions jurídiques. Per garantir aquest funcionament, el Sindicat compta amb algunes persones alliberades per fer treballs específics i que necessiten una dedicació especial, com són l’estudi i elaboració de lleis, la defensa jurídica, la secció administrativa o la coordinació de les seccions.
En els pocs més de 4 anys d’existència -es va presentar a mitjans del 2017 a Barcelona, fa 3 anys a Terrassa- el Sindicat ha impulsat lluites i campanyes en defensa del dret a un habitatge i lloguers justos que han marcat l’agenda política al país i ha empès propostes legislatives importants. Amb tot, des de la perspectiva local, les activistes terrassenques fan una valoració continguda. «Costa molt la constància de la gent que ha vingut pels seus casos», explica l’Emilce, «poca gent s’ha quedat per continuar empenyent el sindicat de Terrassa. Això, a més, és un fet que, lamentablement, passa en diverses seccions», confessa.
«Volem ajudar tothom que sigui possible», afegeix Irene, «però no som una entitat de caritat o assistència, la proposta és que la gent s’uneixi i lluiti per un tractament just, pel reconeixement i respecte dels drets d’habitatge, per lleis justes. Clar que no tothom té les forces, el temps o no s’atreveix, hi ha circumstàncies molt diverses, però és al que convidem».
Tot i això, han anat bé campanyes com la de denúncia de les immobiliàries, les APIS (agències de propietat immobiliària), per la regulació de lloguers, i es va fer seguiment per veure quines d’aquestes APIS estaven posant pisos per llogar en situació fraudulenta. Així mateix, en els moments més complicats de la pandèmia, es va fer la vaga d’inquilins.
El context general, malgrat les dificultats i la precarització creixent de la vida de cada vegada més persones, no és de grans mobilitzacions o lluites. L’Emilce, però, proposa la metàfora de la lluita de David contra Goliat. D’una banda, «crec que estem molt acostumats; hi ha els desnonaments invisibles, per exemple, moltes famílies que no poden pagar el lloguer o a les quals no els renoven el contracte, fins i tot en casos de lloguers socials aconseguits pel procés de dació en pagament, i les famílies no poden seguir sostenint l’habitatge i han de marxar». Al mateix temps, afirma encara, «el sistema de lloguer no et permet sentir-te a casa en cap lloc».
Però això, continua, «està canviant, i les inquilines anem a poc a poc assumint la responsabilitat de defensar els nostres drets. I és que sempre existeix el David, amb més o menys intensitat, però hi és. Aquí estem, després d’un any i mig de pandèmia, amb totes les implicacions, això és un olé tu!», es felicita, «en ciutats com Terrassa on els sindicats són com acabats de néixer i petits i a pulmó segueixen sobrevivint i, a més, sumant gent jove que és molt interessant».
Informació i contacte:
www.sindicatdellogateres.org
terrassa@sindicatdellogateres.org
L’acord del Govern sobre la Llei d’Habitatge és una nova decepció
El Consell de Ministres de l’última setmana d’octubre va donar via a la Ley por el Derecho a la Vivienda, que és sinònim de més desnonaments, més pujades de lloguers i més desprotecció al dret a l’habitatge, explicaven el Sindicat de Llogateres i la Iniciativa Ley Vivienda (plataforma formada per més de 120 entitats) en un comunicat publicat el passat 25 d’octubre. Per què?:
«Manca ambició per solucionar la dramàtica situació d’emergència d’habitatge»; «mesures altament insuficients», «augment del risc de discriminació en funció del lloc de residència». Són algunes de les crítiques, i a sobre, «no impedeix que segueixin els desnonaments sense alternativa de persones vulnerables», i «no compleix amb les obligacions internacionals d’Espanya en matèria de Drets Humans».
La «influència de la banca i dels fons voltor es fan notar, especialment, en l’apartat de Parc Públic d’Habitatge Protegit», afirmen les entitats, en «renunciar a mobilitzar les desenes de milers de cases buides en mans de les entitats financeres rescatades amb diners públics».
«Cap mesura addicional ni diferent de les que s’estan aplicant amb els resultats coneguts de cronificació del sensellarisme». A més, «la regulació de lloguers que es proposa és totalment ineficient», i encara «regala una espectacular reducció d’impostos als especuladors»Per tot això, anuncien: «No ens aturarem fins a conquerir el dret a l’habitatge!».
Deixa un comentari