Espartac Puig. Foto: Arxiu Tobella
Manuel Màrquez i Berrocal, Historiador i Professor
Dr. Història comparada política i social (UAB)
En Espartacus Puig va néixer el 4 de març de 1901 a Manresa (Bages) era fill de Maurici i Joaquima. Va traslladar-se a Terrassa el 1919. Sabia llegir i escriure, el seu ofici era el de teixidor, va treballar a diferents fàbriques, a Terrassa a Cal Izard i a Fontanals & Cia. Vivia al carrer Blasco de Garay, núm. 149, amb la seva dona, Teresa Gabriel Treigs i la seva filla Harmonia Puig Gabriel. Va militar als sindicats de la CNT i als Sindicats d’Oposició, fins al 1936, i després a la UGT i al partit del PSUC.
Un judici ple de mentides amb una sentència ja dictada
Espartacus Puig era fill de Maurici Puig, un destacat dirigent sindical tèxtil anarcosindicalista que va patir els pactes de la fam i un intent d’assassinat durant l’època del pistolerisme –també ho va ser el seu avi patern–. Ell va seguir la tradició familiar i de molt jove formar part de la CNT i de la FAI. L’any 1931 era el president de la Junta de Sindicat de l’Art Fabril i Tèxtil de Terrassa, el sindicat més important de la CNT local. En aquests fets, absolutament legals, eren en els que incidien els acusadors, per portar-lo a la mort. En aquestes dates va crear, l’Agrupació de Divulgació Sindical dins del sindicat i es va mostrar proper a les posicions de Joaquim Peiró i Angel Pestaña. La dura lluita pel control de la CNT terrassenca per part del sector de la FAI i l’assalt a l’Ajuntament de Terrassa el febrer de 1932, el porten a abandonar el sindicat i firmar el Manifest del Trenta (1933), que donarà pas a la creació dels Sindicats d’Oposició.
Durant la Guerra Civil, Puig, va defensar la legalitat republicana i el nou ordre revolucionari. El primer òrgan revolucionari terrassenc va ser el Comitè d’Enllaç (23 de juliol de 2963) i va compartir el poder amb l’Ajuntament de Terrassa. Ell no va formar part d’aquest, malgrat ser acusat pels feixistes, de ser-ho. L’ajuntament de l’alcalde Samuel Morera (ERC) es va oposar a les accions violentes extrajudicials dels grups d’incontrolats, tal com recull, L’Acció –òrgan de premsa d’ERC–; la violència incontrolada, però no pas desconeguda, es va estendre, des del 20 de juliol fins al setembre de 1936. Violència que va denunciar Espartacus Puig a L’Acció, el 12 d’agost, en un article titulat. “Dignifiquem la revolució”, on es manifesta contra “l’esgarrifós devessall de sang”, d’individus de les organitzacions: ERC, CNT, UGT, POUM, ULSO o FAI; alhora que va demanar: “hem de posar fi ràpidament a això si no volem que ens prenguin pel lladre i l’assassí vulgar. Revolucionaris, sí; assassins, no. Mai, això mai!.”
El 14 d’octubre es va constituir l’ajuntament de la Unitat Popular, del que va formar part Puig, com a representant de la UGT –conseller municipal d’Obres públiques i d’Habitatge–. L’intent de recuperar, un espai institucional únic, va portar a la dissolució de la Junta de Seguretat, hereva del Comitè Defensa i Investigació, ara, però, sota l’autoritat teòrica de l’alcalde, Jaume Figueras i Salellas (ERC) –que ho era, des del 25 d’agost, quan va dimitir Morera–. La realitat era que el veritable home fort de la seguretat continuava essent Pedro Alcocer (CNT) fins que, el 24 de desembre se suprimeix la Junta de Seguretat i es crea la Comissió de Defensa i Seguretat Local, la que fou dissolta, el 17 de març de 1937, quan Alcocer se’n va al front. En totes aquestes estructures de seguretat republicana no té cap implicació Espartacus Puig, malgrat les acusacions formulades, sense cap mena de proves, durant el judici sumaríssim inquisitorial que el va portar a la mort.
L’última acció d’Espartacus Puig, va ser publicar a la ciutat, tres dies abans de l’entrada de les tropes franquistes, un diari d’Unitat Antifeixista, Terrassa. Va exiliar-se a França i va estar detingut al camp de concentració de Saint-Cyprien, d’on va ser entregat pels francesos a les autoritats franquistes, el 13 de juliol de 1940.
En definitiva, les institucions repressives i administratives (ajuntament), els feixistes locals, dirigits per l’Emili Matalonga (Cap d’investigació i informació de FET-JONS) i els testimonis individuals, actuaren durant el procés judicial de forma coordinada, com demostren els seus testimoniatges, amb idèntiques mentides, fal·làcies i arguments. A Espartacus Puig l’imputaven un fet, que mai va cometre, i que ell va denunciar, posant-se en perill en aquella situació tan convulsa dels primers mesos de guerra. Mai va recolzar ni participar en l’assalt a l’ajuntament el 1932, ni va agredir el director de Fontanals, on ell era el portaveu dels treballadors, durant una situació injusta per aquests –no donar-los feina i fer-ho a altres empreses– ell va defensar als obrers i l’empresa l’acusà de faltar d’obra al director i el va acomiadar. L’empresa finalment el va voler readmetre, però la dura i reaccionària patronal terrassenca, de l’Institut Industrial, es va oposar. El 1935 no va pertànyer a cap sindicat i quan va anar a treballar a Barcelona (Jové i Cia) va afiliar-se als Sindicats d’Oposició (Unión Fabril). Després de l’assemblea de la CNT a Saragossa, el maig de 1936, en què es van unificar de nou tots els sindicats anarcosindicalistes, ell va decidir ingressar a la UGT de Terrassa.
Va col·laborar amb articles de premsa al diari El Dia, quan aquest pertanyia a Acció Catalana i també quan va ser òrgan de premsa de la UGT i PSUC, però mai va ser el seu director. Per la seva posició ideològica, no va formar part del Comitè de Salut Pública de Terrassa ni va participar en cap assassinat, ja que justament era contrari a aquesta forma d’exercir el poder. Com a dirigent de la UGT va participar en alguns mítings i actes de la UGT. L’acusaven de portar pistola, el que va reconèixer, la duia per autodefensa (havia estat amenaçat) però mai va fer ostentació pública.
El règim franquista, el va condemnar acusant-lo dels robatoris i assassinats que es van cometre a la Terrassa, però en realitat ho feien per les seves idees i capacitat de treball per al poble, per això al judici van acabar: “considerándolo en extremo peligroso y completamente indeseable para el Nuevo Estado Español.”
El franquisme va eliminar l’ordre democràtic republicà i a tots els demòcrates que el defensaren; en Espartacus Puig és la mostra més clara d’aquesta injustícia, que encara resta viva al nostre país.
Dades bàsiques del procés judicial
Empresonament: Camp de concentració de Reus (Tarragona); Presó Model i Presó de Terrassa.
Instrucció: Jutge Instructor. Capità Hº de Cos Jurídic, José Garcia Aranda. Capità d’Infanteria, Francisco Cabaña Ruiz; Comandant d’Infanteria, Ricardo Antolin Gutiérrez. Secretari. Soldat, Angel Ballbé Sallent. Jutjat Militar de Terrassa núm. 2. Inici actuacions (29/07/1940).
Acusació: Adhesió a la Rebel·lió Militar.
Consell de Guerra Permanent: Jutjat Militar de eventual de Terrassa, núm. 2. Sala d’actes del Govern Militar de Barcelona. (4/03/1942)
Tribunal: President. Tinent Coronel d’Artilleria, Francisco Bergareche Maritorena. Vocals. Capità de Cavalleria, Hilarión Gómez de Domingo; Capità d’Infanteria, Mateo Pérez Morales; Capità d’Infanteria, Manuel Villanueva de la Pradilla; Capità d’Infanteria, Jose Luis García Goñi; Capità d’Artilleria Leoncio Gonzalez de Gregorio. Vocal Ponent. Oficial primer Honorífic del CJM, Luis Soler i Llopis. Fiscal: Tinent del CJM, Juan Lozano Prieto. Defensor: Tinent de cavalleria, Camilo Rodríguez Martorell. Secretari: Soldat, Angel Ballvé Sallés. Després el Soldat, Isidre Esmerats Bosch.
Sentència: Sumaríssim Ordinari (1.866) de 4/03/1942 pena de mort.
Execució i enterrament: Camp de la Bota de Barcelona, 14/04/1942 (38 anys). Fossa Comú Cementiri del Sud-Oest de Barcelona.
Testimonis d’Acusació: Informes de l’Ajuntament, Falange (Emili Matalonga), Guàrdia Civil i Superior de Policia de Barcelona (Comissaria de Terrassa). Declaracions de: Francisco Muntaner Grau; Emili Armengol Teheran; Domingo Casasayas Marti; José Leal Bosc (Cap telefònica Terrassa, neutre); Juan Calsina Guillemot; Emilo Massalle Gruart (encarregat telefònica Terrassa, neutre); Francisco Cardellach Durant; Antonio Donadeu Font; Ilegible; Salvador Rodó Anglada; Simón Burés Comellas; Antonio Aurell Targarona (FET-JONS); Javier Daura Sanmartin; José Alsina Palet; José Escude Gibert; Ignacio Escude Gibert; José Capella Carreras; Enrique Domenech Matas.
Defensa: Enfrontament amb el defensor ja que aquests no era el que li havien assignat abans, el president li mostra un document que ell havia signat on constava aquest nom i no altra. El seu advocat defensor, el Tinent de cavalleria Camilo Rodríguez Martorell, diu que no hi ha cap prova contra ell, si bé es un extremista, no va participar en cap assassinat per la qual cosa només demana reclusió menor en el grau mínim.
Deixa un comentari