Valèria Santiago és confundadora de Justícia Energètica. Foto: Ll.C.
Lluís Costa
El gran negoci de l’oligopoli de les energètiques fa temps que està força documentat, però el poder de facto d’aquestes, les relacions amb els altres poders i la influència sobre els governs de torn, així com una legislació feta a mida i que expressa molt bé aquest equilibri de forces, han consolidat la seva posició i maquillat aquest gran robatori que és presentat com a servei públic.
Un robatori que en els últims temps ha assolit fites inèdites, posant totalment al descobert la fórmula del dit negoci. Fins al punt que els mitjans de comunicació publiquen titulars com ara: «Com identificar si t’han enganyat amb el rebut de la llum»; mentre que el president del govern central, Pedro Sánchez, sempre prudent davant d’aquests gegants, acusava el setembre de l’any passat, i el problema només s’ha agreujat: «Aquí el que hi ha són beneficis extraordinaris que tenen les empreses energètiques perquè està augmentant el preu als mercats internacionals. El que farem és redirigir aquells beneficis extraordinaris, s’ho poden permetre».
Com a conseqüència immediata, molta gent, incloent-hi treballadora i empreses s’han vist amb dificultats per pagar l’increment de la factura, que ja repercuteix en els preus dels productes bàsics al mercat. I el nombre de les famílies vulnerables s’ha disparat.
Davant aquesta situació d’injustícia energètica, a Terrassa fa temps que es mou una entitat dita Justícia Energètica. Malarrassa ha entrevistat la Valèria Santiago, una de les companyes animadores.
Com sorgeix la proposta d’organitzar-se en aquest àmbit?
El 2014 vivia en un pis de lloguer que pagava amb els diners de la invalidesa, 360 euros, tot pel lloguer. Segons Serveis Socials de Terrassa, jo amb això havia de viure. Havia sentit a parlar de la PAH, però em donava vergonya veure’m en aquesta situació. Finalment, em vaig decidir i vaig anar a plantejar el meu cas, que es va resoldre. Ara tinc un pis de lloguer social, concedit el 2016, després de molta lluita contra Serveis Socials que no em volien donar l’habitatge.
I aquesta atenció sobre la pobresa energètica?
A la PAH es va plantejar la necessitat de treballar específicament les qüestions de pobresa energètica, tot mirant l’experiència pionera de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) a Barcelona. Jo em vaig dedicar i vaig fer formació amb l’APE. Després vaig marxar de la PAH, però aquesta activitat la vaig mantenir, vam començar a col·laborar amb el col·lectiu Espai Drets i Prou Barreres!, amb el que sento molta proximitat perquè soc portadora de discapacitat i vull mostrar també que amb voluntat i força podem fer-ho, que una discapacitat pot posar límits, però no impossibilitar; a més, de límits en tenim totes les persones.
Quina activitat heu fet?
A partir del compromís ferm de dues persones vam crear el grup en el context dit, actuant amb autonomia. Vam fer xerrades a associacions veïnals (coordinant amb la FAVT) i altres grups, acompanyar famílies perquè els instal·lessin comptadors o els restituïssin els subministraments, en molts casos amb la gent del Colectivo Sin Vivienda. Vam aconseguir la instal·lació de 19 comptadors d’aigua abans de la pandèmia, i vam presentar sol·licituds per a comptadors solidaris, que ens van denegar, però ara els hauran de posar pel canvi de llei.
Per què el nom ‘Justícia Energètica’?
Havíem pensat primer en pobresa energètica, de fet la nostra referència era l’APE, que ja he citat; tanmateix ens va semblar que calia parlar clarament de drets, com els subministraments bàsics en aquest cas, i vam decidir anomenar-nos Justícia Energètica. La pobresa és una conseqüència de la injustícia social i econòmica.
L’experiència, comentes, va ser curta…
La veritat és que sí. El confinament pandèmic ens va afectar, com al conjunt de col·lectius. Però, a més a més, en el meu cas, va morir el pare, el 31 de març del 2020 a la Mútua, de covid, en circumstàncies que vaig denunciar públicament. Amb això, em vaig haver de dedicar més a la família, la mare que va amb cadira de rodes, i tinc dos fills. Quan la situació ha estat més tranquil·la i jo he recuperat forces he reprès l’activitat, animada també per gent d’Espai Drets i del Consell d’Entitats.
Com està ara el grup?
Després d’alguna experiència i canvis, ara ja fem nova activitat com a Justícia Energètica. Som un equip de 5 companys i companyes, totes en situació de precarietat de l’habitatge. Reprenem les xerrades per barris, d’acord amb la FAVT. Obrirem una oficina de consulta i assessoria en un espai d’aquesta entitat al casal cívic de Ca n’Aurell. Col·laborem també amb Espai Drets i Consell d’Entitats.
Dona, portadora de discapacitat, víctima de l’especulació immobiliària, també migrant…
La meva família és xilena, però jo vaig néixer a Veneçuela, perquè el pare va patir exili, va ser empresonat i torturat. En realitat, confós amb un militant perseguit. Igualment, ell i la família van haver d’anar a l’exili, i escollir entre Mèxic i Veneçuela. Van escollir aquest segon país perquè hi tenien família, una tieta. D’aquesta experiència, però, el pare en va guanyar molt en consciència política que, després, ens ha transmès.
A Veneçuela no vau passar molt temps.
No. La situació allà era molt difícil econòmicament i socialment, vam haver d’ocupar un habitatge. Quan jo feia els 5 anys vam arribar a Barcelona, eren els primers anys 80. Jo, de fet, no tenia records de Veneçuela. Més tard, amb 18 anys hi vaig fer un viatge per anar a buscar l’àvia, que estava malalta, i vaig veure molt malament la situació del país.
Aquí us va anar relativament bé la vida?
Sí, el meu pare, que sempre havia estat molt emprenedor, va muntar una empresa de maquinària de neteja industrial, motiu pel qual vam haver de traslladar-nos a Premià de Mar. Després, ja el 1994, vam venir a Terrassa. Per a mi, un cop dur, perquè m’agrada molt el mar, a més era adolescent i deixava les amistats per allà.
Els teus viatges no s’acaben per aquí…
La veritat és que no. A Terrassa no em sentia massa bé. Un temps vaig fer voluntariat a la Creu Roja. Mentrestant vaig tenir dos fills. Amb 27 anys, vaig decidir anar-me’n a Cadis, aprofitant una oferta per fer d’encarregada en un bar musical, sempre m’ha agradat molt la nit i aquests ambients. Els fills els vaig deixar amb l’àvia i l’avi. Per cert, que m’acabaven d’operar d’una cama. Allà em vaig treure el títol de secretària en Gestió d’Empreses i la cosa pintava bé. Però van ser els anys de la crisi financera i l’esclat de la bombolla immobiliària, i el 2011 vaig haver de tornar-hi.
“Obrirem una oficina de consulta i assessoria en un espai de l’entitat Justícia Energètica al casal cívic de Ca n’Aurell”
Has parlat de l’operació quirúrgica i de la malaltia.
Pateixo una malaltia degenerativa, Charcot-Marie-Tooh (que afecta els nervis motors i sensorials, debilitant els músculs inferiors de la cama, i que poden donar lloc a deformació dels peus). M’han operat 10 vegades dels peus, amb 4 anys per primera vegada. El meu fill petit també la pateix, i ja l’han operat per primera vegada, amb 18 anys. El gran en té 23. A més, soc portadora de la síndrome de Duchenne, que produeix distròfia muscular severa, però només afecta homes, per sort els meus fills no ho pateixen.
Vaja! Anaves parlant i ara, això, tota una sorpresa…
Bé. Les vicissituds de la vida familiar i haver de superar-me jo cada dia per no acabar en una cadira de rodes, que era el que m’anunciaven, m’han fet forta. El pare i la mare em deien que no arrisqués, però jo cada dia apostava i em superava. Em vaig treure el títol de Socorrisme Aquàtic, després em vaig posar amb els ordinadors, i em vaig treure títol de muntatge, ara fa 9 anys, i també per fer pàgines webs, em formo sempre, normalment a distància. Faig una vida normal i més, i no vull parar.
Deixa un comentari