Jacinto Àvalos. Foto CEDIDA
Manuel Márquez Berrocal
Dr. en Història CPiS (UAB)
Xavi Molina Àvalos
Historiador i Professor Secundària
Jaime Àvalos Tomàs
President de l’AV de Sant Pere Nord
Imputat per actes terroristes, el Jacinto va ser detingut el 20 de febrer de 1981, acusat d’uns fets que mai no es van poder provar. Va estar en presó provisional 2 anys i mig i en el judici va ser condemnat a 5 anys de presó.
Quan quedava poc temps per aconseguir la llibertat, va ser trobat mort a la seva cel·la, el 30 d’octubre de 1983, en estranyes circumstàncies.
Malgrat les peticions d’investigació per part de la família, la versió oficial donava el suïcidi com a causa de la mort.
La veritat és que totes les incògnites i punts foscos que envoltaren el cas, condueixen a reforçar la teoria que converteix el Jacinto en un possible objectiu i enemic polític, incòmode per als elements més involucionistes i fins i tot per als defensors d’una transició “continuista”, que buscaven evitar, per tots els mitjans, qualsevol mena d’alteració en el procés polític.
El terrassenc Jacinto Àvalos Cardona era un jove treballador, sindicalista, compromès amb la lluita pels drets laborals i socials de la seva classe, què, a diferència del ‘mainstream’ social i polític de l’època, no es va conformar amb la proposta feta per les forces majoritàries durant la Transició. Ell, com altres joves i no tan joves, formava part d’uns col·lectius que va mantenir la lluita contra la dictadura fins un cop mort el dictador, esdevenint força molestos i incòmodes per al règim franquista i els seus hereus. Uns joves inconformistes de tendències radicals, comunistes o llibertàries, que no acceptaven la derrota i que estaven disposats a explorar noves formes de resistència, que anaven un pas més enllà dels habituals al nostre entorn.
Per donar a conèixer aquesta realitat, un grup d’historiadors/es dedicats a la recuperació de la memòria històrica; però també, amics, amigues i familiars de l’antifranquista Jacinto Ávalos hem considerat essencial posar en marxa un projecte d’investigació i divulgació sobre la memòria individual d’en Jacinto i, de tota una generació, lligada a l’esquerra anticapitalista radical que va rebutjar els pactes de La Moncloa i de la Transició. Uns grups petits però amb certa influència en diferents àmbits de la lluita antifranquista: associacions de veïns, sindicats, partits o moviment feminista o per la pau. Unes organitzacions poc conegudes i que varen tenir una important presència en l’anomenada transició.
L’estudi, actualment en marxa, pretén elaborar un treball històric que reculli el paper de l’esquerra radical terrassenca en la lluita antifranquista i la transició, i alhora una biografia contextualitzada sobre l’únic antifranquista terrassenc mort en estranyes circumstàncies a la seva cel·la de la presó de Carabanchel de Madrid, un 30 d’octubre de 1983.
El primer acte que realitzarem i al que esteu tots i totes convidades serà: el dilluns, 30 d’octubre de 2023, a les 19 hores al Centre Cívic Municipal “President Macià” del barri de Sant Pere Nord.
Terrassa va patir la brutalitat de la dictadura fins a l’any 1975, amb centenars de torturats, empresonats i exiliats. Però, després de la mort del dictador, apareixerà una nova realitat dual, on la classe treballadora patirà, molt més que cap altra, les misèries generades pel franquisme i el capitalisme en crisi. Entre l’any 1975 i 1983, es van perdre 22.062 llocs de treball. –dels 55.228 que hi havia el 1975–, especialment al sector tèxtil llaner –1970 ocupava un 41,7% del treballadors i 1975 només el 36,1%. Després del Pla de reestructuració del sector tèxtil llaner (1975-1979) es tancaren 76 empreses i anaren a l’atur 4.145 treballadors, cosa que significà que el 1978 el 45,3% dels aturats terrassencs eren antics treballadors del sector. Durant la transició l’atur va créixer de forma imparable, la població obrera estava indefensa i sense recursos. L’atur registrat era brutal, situant la taxa d’atur, en aquests anys, per sobre del 20%, el 1983 era del 25,7%, i el 1987, del 27,6%. Només rebien ajudes de l’administració un 52,5% el 1980 i un 26,4% el 1983.
La ciutat heretada de la dictadura presentava uns greus dèficits en habitatges i també infraestructures, com la urbanització dels carrers –clavegueram, il·luminació, voreres o asfaltat–, la protecció del patrimoni arquitectònic, natural i agrícola, la reorganització del sistema viari interior, la manca d’espais verds, sense oblidar els equipaments i serveis sanitaris, educatius, socials o culturals.
Davant d’aquesta situació van aparèixer dues opcions: els que volien la consolidació d’un règim de monarquia constitucional i el capitalisme, és a dir, que canviés la forma de govern (dictadura per democràcia), però no pas el sistema de dominació (capitalisme). L’esquerra radical volia canviar de règim i de sistema econòmic, però sobretot volia solucions per als problemes reals i diaris dels treballadors; l’atur i la manca d’habitatges, és així com van sorgir dues organitzacions fonamentals en aquestes lluites: l’Asamblea de Trabajadores en Paro (ATP) i la Asociación de Trabajadores por una Vivienda Digna (ATVD), Jacinto i bona part de l’esquerra radical –LCR, PORE, CNT, CSUT, SU… – va participar del moviment que tindrà en l’acció directa una forma habitual d’actuació.
Mural de solidaritat amb en Jacinto Àvalos, a la façana del local del sindicat CNT, del qual era militant. Foto: CEDIDA
Jacinto Àvalos Cardona havia nascut a Terrassa, el 12 de juliol de 1953, al si d’una família humil que havia anat a viure al polígon de pisos de Montserrat, construït pel govern com a solució a l’allau d’immigrants que havia estat arribant a la ciutat en busca de feina.
El Jacinto Àvalos pare, nascut a Andalusia, era paleta d’ofici. Aquest militava a CCOO i havia patit, sovint, registres i seguiment policial. La mare, Mª Rosa Cardona, provenia d’una família benestant que havia estat lligada a la indústria del tèxtil de Terrassa i que residia al centre de la ciutat. Aquesta parella tindria dues filles més petites que Jacinto, la Roser i la Montserrat
Hauria començat a freqüentar els centres juvenils de barri entre els 17 i 18 anys (1970). En aquell llavors, aquesta mena de centres, vinculats a parròquies i associacions de veïns, eren un punt de trobada, formació i conscienciació política dels joves, que començaven a conformar una visió crítica de la realitat en què vivien.
Després d’acabar l’escola primària, es traslladaria a Barcelona per aprendre les tècniques d’enguixador i dedicar-se així al mateix ofici que el seu pare. En el moment de la seva detenció tenia 27 anys i es trobava a l’atur. Abans, havia estat participant activament en diversos actes polítics i socials, tot i que no d’una forma regular i continuada.
El seu caràcter més aviat reservat i introvertit, feia difícil seguir-li els passos, fins i tot, per a la que seria la seva companya sentimental, Mª Dolors Tomás, que ignorava bona part dels moviments polítics en els que es mantenia actiu. En el moment de la seva mort (30 d’octubre de 1983), Jacinto tenia 30 anys. Només quatre setmanes abans de la seva detenció (20 de gener de 1981) de la relació sentimental amb la Mª Dolors, naixeria en Jaime, el seu únic fill.
La seva formació i consciència llibertària va portar-lo a destacar en plataformes com l’Assemblea de Parats o l’ATVD (Asamblea de Trabajadores por una Vivienda Digna), les quals giraven entorn d’una estratègia de demandes concretes i accions pragmàtiques que reivindicaven pisos més econòmics a l’Administració per als centenars de famílies que encara vivien en situacions de “barraquisme” en alguns barris de la ciutat. L’ATVD la integraven les mateixes famílies necessitades i la promovien els petits grups polítics de caràcter radical que hi havia a la ciutat, així com persones independents.
Entre els anys 1978-79 protagonitzaria vàries mobilitzacions en el transcurs de la reparació del polígon de pisos de Sant Llorenç, el més gran de la ciutat de Terrassa.
L’acció més destacada amb la que es van donar a conèixer va ser l’ocupació el 1978, de tres blocs de pisos del polígon de Vilardell, una promoció pública d’habitatges que portava dos anys buida perquè el preu dels pisos era massa car en relació a la seva qualitat i a la seva situació dins de la ciutat.
A principis dels ’80 es va iniciar l’ocupació dels pisos de La Grípia. Els assemblearis però, focalitzarien després els seus esforços en el polígon de Can Niquet, que presentava unes característiques similars a les de Vilardell.
jacintoavalos.homenatge@gmail.com
Deixa un comentari