Fa poc més d’una setmana es va celebrar una fira agroecològica a la ciutat, mentre s’organitza des de fa alguns temps un nucli local de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i s’enforteix la xarxa d’horts urbans junt amb altres projectes i iniciatives d’economia social i solidària. En portes d’unes eleccions municipals, també les organitzacions polítiques fan bandera de propostes en aquest terreny. En aquest context recuperem l’entrevista amb Manfred Max-Neef que va realitzar el nostre company Pep Valenzuela, el juliol de 2014, fa quasi un any, però que continua sent un material important i interessant per il·luminar, animar i oferir elements a l’hora de pensar en el perquè de tot plegat de crisi i economies vàries. L’entrevista es va realitzar per la revista Cooperació Catalana, editada per la Fundació Roca i Galès.
“No hi ha només una alternativa, n’hi pot haver 500!”
“Jo sabia tot el que es podia saber sobre la pobresa, tenia les estadístiques, tota la informació; però el dia que la vaig mirar als ulls i la cara em vaig quedar mut. I va ser llavors quan em vaig adonar de que calia crear un altre llenguatge. Perquè, què li havia de dir a aquell home, que s’alegrés de que el creixement del PIB havia estat del 5%? És ridícul! I això em va portar als plantejaments de l’economia descalça, que és un altre llenguatge, per suposat”. En Manfred Max-Neef relata encara avui amb la mateixa força i passió aquest moment tan important de la seva vida.
Max-Neef durant l’entrevista a Barcelona. Foto: PV
Nascut a Valparaíso, Xile, el 1932, es va formar en Economia a la Universitat de Xile. A mitjans dels 1950 treballà a la companyia Shell, en la qual va ser directiu. Però al 1957 abandonà la gran corporació transnacional per continuar la seva formació intel·lectual i treballar de forma independent. El 1961 inicià una etapa com a professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i realitzà treballs en projectes de la Organització d’Estats Americans (OEA) i de la ONU, especialment la FAO. Va haver de deixar Equador, Xile i Argentina després dels respectius cops d’estat i visqué l’exili als Estats Units (EUA), Brasil i Suècia.
Amb aquest recorregut i la relació i integració amb comunitats de gent pobre en diversos països de la regió, inspirat pel Small is Beautiful (el petit és bonic) de Schumacher i l’obsessió de Leopold Kohr per les unitats abastables, junt al pensament alternatiu de la Fundació Bariloche (Argentina) i molt treball al terreny, van sorgir propostes i conceptes com “economia descalça”, “desenvolupament a escala humana” i la “hipòtesi del llindar”. El desenvolupament, que “no és el mateix que el creixement”, afirma Max-Neef, “és l’alliberament de potencialitats, de possibilitats creatives” de totes les persones.
El professor i activista, a qui el 1983 van concedir el Right Livelihood Award, considerat el Nobel alternatiu, recorda l’inici de la seva carrera acadèmica a Berkeley, amb 27 anys. Allà tingué el primer contacte amb l’ecologisme-ambientalisme, “i amb el hippysme”, afegeix. Tots dos marcaren horitzons intel·lectuals i de vida per a ell. A principis de juliol presentà a Barcelona el seu darrer llibre, La Economía Desenmascarada, publicat per Icaria Editorial.
-¿Com en un temps d’hegemonia a l’Amèrica Llatina (AL) del dit marxisme revolucionari i creixement de les guerrilles va arribar a aquesta perspectiva ecologista?
-En realitat, en aquest temps jo ja era fora de Xile i l’AL, era als EUA. En tornar, ja no era temps de guerrilla, sinó de totes les dictadures, era el segon capítol, tot s’havia donat la volta. Tot i així, a l’Uruguai vaig tenir una relació bona amb alguns tupamaros, un grup molt notable, hi eren arreu, vaig viure experiències importants; eren molt especials i diferents de la resta. Mira per exemple el cas del president Mujica.
-Tot i així, en el teu pensament hi ha un fil roig, l’ecologista…
-Digues-li orgànic!
-… molt centrat en els pobres, un focus molt diferent a tot allò que eren els discursos polítics del moment…
-És que allò meu no era un plantejament ideològic; és la diferència. Des d’un punt de vista ideològic hom pot fer tota mena de coses, que generalment mai s’acaben de resoldre. Però allò meu és producte d’una experiència pràctica de vida al terreny. Van ser 11 anys en sectors d’extrema pobresa. No era que hi anés un cap de setmana per citar i fer un informe; estava a la selva, la muntanya, les ciutats, a tot arreu, vaig conèixer a fons i va ser crucial a la meva vida.
En sortir de Berkeley, imagina, jo molt jove i professor allà, una de les millors universitats del món, em sentia molt orgullós. Però quan vaig anar a treballar al terreny, al Perú, vaig viure una experiència determinant en una comunitat indígena, un dia de pluja, tot de fang, fosc… m’estava dret en el fang i davant meu un home baixet, magre, pobre, amb els 5 fills, la dona i l’avia… un davant l’altre. El vaig mirar i en aquell moment va ser com una ganivetada que vaig sentir, perquè em vaig adonar totalment de que no tenia res a dir-li que fes sentit en aquell context. Em vaig adonar que tot el meu coneixement i llenguatge d’economista no servia per a res. Això em va portar a pensar el que seria més tard l’economia descalça.
-Com la defineixes?
-És l’economia que practica un economista que s’atreveix a posar-hi els peus al fang. El fang, en fi, la vida mateixa. Llavors, comences a descobrir tot una sèrie de coses extraordinàries. D’aquí van sorgir principis fonamentals, com el que defenso de que no es pot fer res “pels” pobres, només es pot fer “amb” els pobres. Primer, perquè allà al mig descobreixes que és un ambient en el qual hi ha una creativitat incommensurable. Per sobreviure, de fet, no es pot se tonto, estan permanentment imaginant què fer. La creativitat és viva en la quotidianitat i si te’n adones d’això, d’els potencials que hi ha, sobre aquesta base es pot construir “amb” ells. Aquesta és la manera.
-Parles d’economia o en general?
-Tot depèn del lloc on estiguis. Les receptes no són universals. Aquest és l’error dels dits plans contra la pobresa que mai no funcionen. A la comunitat, primer s’ha de veure quines potencialitats hi ha, quins talents, sobre els quals es construir projectes concrets. El contrari del que es fa normalment, allò de: aquesta gent pobre necessita uns cursets de formació; llavors, resulta que eren minaires però ara es tracta de que un minaire esdevingui perruquer; això és una estupidesa!
Es tracta de comprendre! Però només es pot comprendre allò del que fas part. L’única manera de comprendre és integrar-se. El millor exemple que poso és que es pot estudiar tot sobre l’amor, des de totes les perspectives i visions, com va fer en Fromm; i acabar sabent-hi tot el que es pot saber. Però mai no comprendràs l’amor si no t’enamores. I això no es pot aprendre.
Avui necessitem desesperadament -i vostès els europeus ni cal dir, perquè són tot un desastre amb aquesta economia criminal- que es comenci realment a fer coses no ja per saber més, que ja sabem suficient, sinó per començar a comprendre.
-Són els pobres el subjecte, la pobresa l’eix en torn del qual es generen nous valors per canviar el món?
-Jo proposo principis per a una nova economia. Són 5 postulats i un principi de valor “intransable”. Primer, que l’economia hi és per servir a les persones i no a l’inrevés. Segon, el desenvolupament té a veure amb persones i no amb objectes. Tercer, el creixement no és el mateix que el desenvolupament i aquest no precisa necessariament de creixement. Quart, cap economia és possible al marge dels serveis que ofereixen els ecosistemes. I cinquè, l’economia és un subsistema d’un sistema més gran, finit, que és la biosfera; motiu pel qual el creixement permanent és impossible.
El principi de valor que ha de sustentar una nova economia és que sota cap circumstància pot estar un interès econòmic per sobre de la reverència a la vida. Malauradament, avui, punt per punt, el que tenim és tot el contrari.
-És aquesta la base pel desenvolupament a escala humana?
-Sí, és el desenvolupament orientat a la satisfacció de les necessitats humanes fonamentals, no només al creixement. Jo demostro que les necessitats humanes fonamentals són poques i classificables. El que canvia i és infinit no són les necessitats sinó els satisfactors d’aquestes. Les necessitats són 9: subsistència, protecció, afecte, enteniment, participació, oci, creació, identitat i llibertat. Aquesta és, de totes formes, una teoria oberta. Molts ja han treballat sobre ella i han construït.
-La ‘hipòtesi del llindar s’emmarca en aquesta teoria?
-Sí. Aquesta hipòtesis defensa que “a tota societat existeix un període en el qual el creixement econòmic –convencionalment entès- genera una millora de la qualitat de vida; però només fins a un punt –el punt-llindar-; una vegada creuat el qual, si continua el creixement la qualitat de vida pot començar a deteriorar-se”. Avui, aquesta és una hipòtesi robusta en l’àmbit de l’economia ecològica, i ha quedat confirmada en estudis de més de 20 països. Els resultats s’obtenen comparant l’índex de creixement econòmic per capita amb l’índex de progrés genuí (Genuine Progress Indicator GPI). Entre els països estudiats hi ha els EUA, alguns europeus i països del Sud com Xile, Tailàndia i d’altres. En tots els casos es revela el punt-llindar.
-Sobre La Economía Desenmascarada, realment els economistes no saben?
-El que passa és que no comprenen el món real. Viuen dels seus models matemàtics i creuen que aquests són la realitat. Per exemple, els preus poden ser molt mentiders. Mira, vaig anar a comprar alls l’altre dia a la meva ciutat, Valdivia, on es produeixen de fantàstics, però els que tenien eren xinesos. Diuen que són més barats. Però, com? L’impacte sobre l’entorn de 30.000 kilòmetres de transport, té valor zero. Si el productor local va a la fallida i ha de vendre la seva terra, això té valor zero. L’economista calcula només quant pagà per l’all. És un preu absolutament mentider que amaga tot d’efectes colaterals que per a l’economista no existeixen; o sí, però amb el parany de les “externalitats” els envien cap a fora, i es treuen les responsabilitats de sobre.
Això és el que critiquem en aquest llibre, que aquesta economia és plena d’estupideses i farses i absurds, però que han acabat domesticant i convencent la Humanitat. I després ens volen convèncer també de que són científics, quan de científics no tenen res.
-Amb tot això, què es pot fer?
-Tot el que escric és coherent amb la dita economia solidària. No és una economia de competència, d’aniquilació de l’altre, sinó de cooperació, de solidaritat. És a dir, tota la filosofia que hi ha al darrere del que plantejo, d’acord amb l’economia convencional, seria irracional. Per a l’economia neoclàssica la solidaritat és un acte irracional.
Al mateix temps, crec que no hi ha només una alternativa, n’hi pot haver cinc-centes, segons l’entorn, les característiques, la història i cultura del lloc on siguis. A partir dels principis que estan als postulats ja dits, l’aplicació es pot fer amb molts estils i en moltes cultures. Per exemple, considerant que no pot haver res per sobre de la reverència a la vida podríem decidir que no tindrem més fàbriques de gallines, amb 50.000 gallines tancades en un espai ínfim. Doncs, normativa ja! Els animals tenen drets, també la seva dignitat. Cal anar ajustant d’acord amb la cultura i l’entorn. Els principis són allò fonamental, però no són estils; l’estil és el que tu facis respectant el principi.
-¿Dius que la identitat és una necessitat fonamental de les persones?
-Bé, vostès són experts en la matèria… estan lluitant per això. Crec que s’ha de seguir la pròpia consciència, allò que tu ets. Que no és el que et diuen que ets, tu ets el que ets i no sempre tu mateix ho descobreixes. Quan descobreixes què ets, qui ets, bé, vius d’una forma molt més harmònica. I tota identitat profunda és sobretot identitat local, no és quelcom macro. En última instància, et sents identificat amb el barri, amb el poble o vila d’on vens, no amb el país. Allà hi és la teva identitat, els colors, les olors, els sons… sents allò de “jo soc d’aquí”. Però dir: “jo soc d’Espanya”, no sé què dimonis significa. És una abstracció tremenda. Això cal entendre-ho, sobretot en un món com l’actual obsessionat amb la globalització i el gigantisme, que deshumanitza i arrasa amb les identitats.
Pep Valenzuela
http://issuu.com/fundaciorocagales/docs/cooperacio_catalana_381_ok
Deixa un comentari