Treballadores de la potent indústria local, la majoria de persones que poblaren el barri eren al temps immigrants de moltes de les parts de l’Estat espanyol i s’organitzaren per fer habitable el nou, llunyà i aïllat barri del Pla del Bon Aire, per a que fos més que dormitori. L’associació veïnal va ser la primera entitat.
El Pla del Bon Aire és un d’aquells barris amb data de naixement registrada, un dels molts que es van construir a ciutats catalanes en els anys 60 per acollir la nombrosa immigració provinent de les diferents regions de l’Estat espanyol. Un “barri sense comunitat anterior” o bé “àrea de nova creació”, poblats de nou per famílies quasi sempre joves i de classe obrera, ocupades en la potent indústria local.
Construït durant els 60, els habitatges s’estrenaren el 1975. El barri naixia amb mancances d’infraestructura, serveis en general i, sobretot, transport. L’associació veïnal es va crear de seguida, hi ha documents del 1976. També altres entitats, especialment esportives i culturals. Algunes, al principi, van ser constituïdes a l’AVV, com les vocalies d’esport i escola, que més tard van agafar entitat pròpia.
Al barri dormitori, en aquell temps molt allunyat i separat del centre, la gent s’havia de crear alternatives, i no va faltar capacitat ni iniciatives. L’Antònia Huertas, avui a la junta de l’AVV, va ser una de les creadores del grup de dones, i la Mari Martínez, avui també a la junta, ha estat abans activa a l’associació de mares i pares de l’escola i a la junta del club de futbol.
Lluís Núñez, Alfons Álvarez, Antònia Huertas, Mari Martínez i Verónica Moreno, de l’AV Pla del Bon Aire. Foto: PV
En aquest context, l’AVV «ha tingut sempre la visió més global d’allò que el barri necessitava millorar», defensa l’actual president de l’entitat, en Lluís Núñez. Recomana veure un vídeo del 1979, amb el Suri i altres artistes al barri, que «realment era altre món, gent humil, treballadora, un barri dormitori, amb serveis bàsics, però amb cohesió social». Una de les reivindicacions històriques va ser el casal cívic, inaugurat el 1992, tot i que estava planificat des del principi.
Vida associativa
El casal va oferir recursos i ajudà a dinamitzar la vida associativa. «El grup de dones i altres que ja existien van aconseguir local», recorda l’Antònia, «i altres entitats ja van néixer aquí». El local acull també una sèrie d’entitats de ciutat, com APESOTE (associació de persones sordes) o Prou Barreres, la veterana BTT Bonaire de ciclistes, amb 25 anys d’experiència, i el centre d’esports (ara gestionat pel Club Natació) que va tenir milers de sòcies.
Amb les obres i urbanització realitzades per les olimpíades, el barri, «que estava desconnectat de la trama urbana, aconsegueix la connexió física i continuïtat amb la ciutat». Posteriorment, amb les escriptures dels títols de propietat dels pisos, sobre l’any 2000, així com amb la darrera intervenció per restauració en els edificis realitzada per la institució responsable (ADIGSA), el barri viu una mena de fi de cicle.
El president de l’AVV afirma que «la gent està contenta: estem al costat del parc agroforestal, ara sí, ben comunicats, compartim un ambient molt tranquil, de poblet, la gent es coneix, molta porta 40 anys aquí», per això la commemoració dels 40 anys de l’AVV tenen un significat especial. I volen aprofitar la benentesa per donar, encara, un nou impuls a l’entitat i el barri, «és data senyalada i volem fer crida a veïns que han estat vinculats i a d’altres de nous que potser no coneixen la història del barri o són fills de gent que ja no hi és per a que continuïn aquesta tasca».
Desenvolupament comunitari
L’urbanisme és un tema clau, reconeixen, però aquesta no ha estat una preocupació desconnetada de la vida. A més de tot l’associacionisme sobre diversos temes, «hi ha plans de desenvolupament comunitari a partir de diagnòstics de la realitat; un, entorn al fet que molta gent s’ha fet gran i viuen soles, majoritàriament dones». En aquest cas funciona un servei de voluntariat d’acompanyament, amb col·laboració amb Creu Roja.
D’altra banda, es gestiona també una sala d’ordinadors, Òmnia, des de l’any 1996 en col·laboració amb la FAVIC, amb cursos d’alfabetització digital, per a totes les edats i amb col·laboració també amb les escoles i entitats.
Això, de fet, forma part d’una orientació transversal per «optimitzar recursos, anar a la una i detectar necessitats, fortaleses i debilitats per un barri i entorn més favorables. Aquí ha nascut el projecte d’acompanyament a la gent gran, de reforç escolar d’acord amb les escoles, que són també un agent molt actiu al barri, Pere Viver i Fàtima, amb molt bona sintonia i predisposició a col·laborar».
Recentment, s’ha fet un procés participatiu amb les escoles i l’institut Can Roca per escollir nom per a dues places del barri que encara no en tenien. L’alumnat ha fet un dossier sobre participació democràtica i un exercici pràctic abans de prendre aquesta decisió. Com a resultat, aquest any s’estrenaran les places del Proletariat i de l’Escoles, respectivament.
L’AVV forma part de la FAVT, en Lluís va ser Secretari entre 2012 i 2014. Així mateix, estan amatents, amb les campanyes de l’aigua o per la sanitat pública, «però no ens hem pogut sumar com volíem», lamenta el president. Aquest 2016, precisament, amb la celebració de l’aniversari, volen donar un nou impuls per «poder fer més i millor, incorporar gent i idees noves».
Cal incorporar, creuen, gent d’entre 30 i 50 anys, «que és on tenim més dèficit. Formar part també del canvi generacional». Consideren, així mateix, que tot ser una associació «molt masculinitzada», les dones han tingut sempre presència, i ara fins i tot són majoria, entre els socis i a la junta també, 5 de 8. La junta promociona cursos per dones que han arribat a tenir fins a 150 participants, «són un espai d’aprenentatge i, més important, de socialització que cal mantenir i enfortir». El nombre total de persones sòcies és de 250, en un barri que no arriba a 3.000 habitants, un bon percentatge.
Els infants decideixen: places del Proletariat i Les Escoles
P.V. Als 24 blocs que conformen el barri s’han hagut de fer vàries intervencions i rehabilitació de façanes, balcons i altres. Al 2007, acabant d’arribar la nova junta de l’avv, es va trobar que calia fer obres, per primera vegada, sota responsabilitat de la gent del barri, ja propietària: s’havia acabat la dependència d’Adigsa.
Al 2009 crearen una comissió de comunitats de propietaris, amb representants de cada bloc, i mans a l’obra: recollida d’informació sobre els problemes, principalment a balcons i per manca d’accessibilitat greu, perquè totes les comunitats tenen 8 esglaons per pujar al nivell de l’ascensor. «Casualitats de la vida», apunta l’Alfons Àlvarez, membre també de la junta en aquesta fase, «i alegria de treballar en conjunt, un arquitecte es va oferir desinteressadament a ajudar, i es va poder fer un projecte pilot per a les inspeccions tècniques d’edificis (ITE)».
«No ha estat fàcil», assegura en Lluís, «però al 2014 aixequem la primera bastida, cinc anys treballant, just enmig de la crisi». Les comunitats van fer seguiment i decidir el projecte d’obra, al voltant de 3 milions d’euros. El procés va ser completament transparent i participatiu, també el concurs per adjudicar l’obra, «nosaltres com AVV vam ser només motor, les comunitats són sobiranes i autònomes per decidir».
Algunes comunitats s’han pogut beneficiar d’ajudes públiques, però no veuran ni un euro fins que no s’acabi l’obra, o sigui que les comunitats han de tenir un fons de base, i «aquesta ha estat una de les tasques avançades en aquests anys d’estudi i debat. Ha sigut dur, però s’ha vist que al barri és benefici per a tothom».
Un aspecte molt important del projecte és la decisió d’acabar amb les barreres arquitectòniques. Un parell de blocs han abaixat l’ascensor fins a peu de carrer, «que ens deien que era quasi impossible tècnicament», bromeja en Lluís, «però es pot fet, clar que és més car, però també hi ha una sèrie d’ajudes».
Encara pendent
Dues qüestions importants i urgents: una, la construcció de l’institut de can Roca, que viu en barracons fa anys, tot i tenir terreny ja cedit per a l’edificació. L’acord recent amb la Generalitat parla d’obres al 2018, però hi ha desconfiança.
Altra construcció és la del Centre d’Atenció Primària. També tenia data, el 2010. La gent ha d’anar, com sempre, al CAP Rambla, congestionat i, a més, molt llunyà. També té espai designat. Al costat de l’institut.
Finalment, fa 23 anys que un fantàstic espai de 3.000 metres quadrats, a tocar de la carretera Matadepera no ha tingut massa ús ni benefici per a ningú. S’han reivindicat moltes coses, però fins avui, resta buit, brut i tancat.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari