Veneçuela ha estat objecte de debat i xerrades en dues ocasions durant aquesta setmana a la ciutat. Primer, en un acte amb el cònsol general del país sud-americà a Barcelona, en Ricardo Capella, convocat pel Comitè Bolivarià de Terrassa; i el segon, a l’Ateneu Candela, amb l’Emiliano Terán, sociòleg veneçolà i activista d’una experiència militant autogestionària a Caracas, l’Ateneu Popular de Los Chaguaramos.
En tots dos casos, la convocatòria era prèvia al procés electoral i no responia a cap campanya com les que hem vist darrerament, més o menys barroeres d’utilització per a fins altres, espuris i miserables, de la situació que viu el país, la real i la que amb molta pressió i insistència alguns dels mitjans més poderosos (no per casualitat, segurament, propietat o dependents dels capitals més poderosos), forcen i intenten imposar.
«Per què tanta cosa contra Veneçuela?», es preguntava en presentar la xerrada a la Casa del Poble Manel Linares l’Armando, membre del comitè, tot plantejant dubtes sobre, primer, la veracitat del suposats fets i, segon, sobre les intencions d’aquesta «campanya que és, amb totes les lletres, una guerra mediàtica» en contra del govern legítim del país.
Ricardo Capella (centre) i Armando (esquerra) durant la presentació al Casal del Poble Manuel Linares. Foto PV
En aquest mateix pla, el cònsol Ricardo Capella, referint-se als mitjans de comunicació, informà que a Veneçuela més del 80% dels mitjans de premsa i informatius estan en mans de capitals privats, quedant per a l’Estat com un 10% i la resta per a iniciatives i experiències populars i ciutadanes, a pobles i barris. «No hi ha limitacions a la llibertat d’expressió», garantí.
Sorprèn, afegí, que en una situació com aquesta s’insisteixi tant en atacar i acusar el govern veneçolà mentre és poc o no res el que es diu, i menys el que es fa, sobre països veïns (cità Colòmbia i Hondures), on la violació al dret d’expressió i la violència contra les periodistes, fins a l’assassinat (més de 100 en el primer país) és escandalosa.
En Ricardo Capella oferí a tall d’exemple algunes dades per demostrar que la situació al país no és tant «extrema» com pretendrien alguns, així doncs la de l’atur: 6% (confirmada pel diari econòmic Expansión), i del deute extern (35% del PIB, d’acord amb dades de BBC Món Veneçuela no està entre els països de la regió més problemàtics en aquesta qüestió).
Efectivament, reconegué, «sí que s’ha produït una caiguda escandalosa del ingressos de l’Estat que ha causat problemes importants, i ha estat per la reducció del preu del petroli, la major font de divises del país. Però això no té massa ni res a veure amb la política interna, els preus internacionals han caigut en un 75% només en els darrers dos anys. Davant d’aquest canvi tant gran i sobtat, no ha estat prou o suficient tota la feina realitzada per diversificar l’economia, tant sectorial com geogràficament, en un país «monocultiu» com aquest, i com la majoria dels que són excolònies i avui encara molt dependents.
En tot cas, assegurà en Capella, «no s’ha reduït cap despesa en programes socials, no s’han tocat les pensions i jubilacions». Informà que dels 30 milions d’habitants, 10 són persones escolaritzades, des del parvulari fina a la universitat, tot gratuït.
Però la reducció del ingressos del petroli ha acabat contribuint a un increment de la inflació en els productes bàsics, ja que, afegí, «ni la producció ni la distribució dels mateixos està en mans de l’Estat».
És un problema greu que no es pot obviar i cal enfrontar. Avui, però, «els països imperialistes, les antigues metròpolis colonials, mitjançant les grans corporacions i mitjans de comunicació de masses, no ens ataquen per no haver resolt aquests i altres problemes que tenen a veure amb el benestar de la població; ens ataquen perquè volem construir un país nou, un nou Estat independent i sobirà», sentencià en Ricardo Capella, assegurant: «ja tenim la base jurídica i econòmica, s’ha anat aixecant amb el procés constituent; i posem tots els esforços en la planificació popular de tot plegat i la seva defensa».
Perquè el procés d’alliberament a Veneçuela, declarà, ha anat prou ràpid, tot aprofitant una conjuntura nacional, regional i internacional favorable. I això és el que les potències no volien. Menys en aquest cas, amb un país que té sota els peus unes de les majors i més importants reserves petrolíferes del planeta.
Amb la reducció del preu internacional del petroli, quina casualitat, toquen en el cor de l’economia veneçolana. «Estan utilitzant totes les armes per guanyar aquesta batalla contra el govern sobirà, voldrien qualsevol altra que estigués d’acord i feliç de ser submís i fer el que els especialistes»… del Banc Mundial, del Fons Monetari, la Reserva Federal, bancs centrals d’Europa i altres.
Llavors, ho hem vist durant dècades i segles, les misèries, fam, explotació, malalties… sempre són imputables a la mala sort, a la mala educació dels pobres, la corrupció d’aquests i els altres cacics locals; fins i tot alguna vegada podria caure algun magnat de la metròpoli, segurament algun desviat. «Hi ha una guerra ideològica», conclogué el cònsol veneçolà, «i les batalles es viuen en terrenys com l’alimentari, l’econòmic i l’institucional. Però, en som molt conscients i ens estem defensant».
Moviment i organització popular, «altres polítiques davant nous governs»
Sense connexió amb aquesta xerrada del dimecres 29, al pati de l’Ateneu Candelà, l’Emiliano Terán presentà el dijous 30 el llibre Devenir casta. Otras políticas ante nuevos gobiernos, publicat per l’editorial mexicana Pensaré cartoneras, amb textos del propi Emiliano i del subcomandant Marcos, en Raúl Zibechi i altres pensadors, analistes i activistes d’Amèrica Llatina.
Emiliano Terán durant la presentació del llibre al pati del Candela. Foto PV
El text del sociòleg veneçolà es titula: «La potencia salvaje del nosotros en la Revolución Bolivariana», en ell s’apunta una altra perspectiva i visió del procés revolucionari al país: “… després de 100 anys d’història petrolífera, no hi ha hagut un procés en el qual hagin fertilitzat formes més potents i massives respecte a la producció de subjectivitat contra-hegemònica, que en la «Revolució Bolivariana», i això ha succeït entorn a codis comuns que han girat entorn a un complex procés identitari que podem anomenar chavisme. El nostre interès és tractar de fer visible la seva força originària, la seva potència constitutiva, i al mateix temps identificar els mecanismes de dominació que intenten detenir el seu moviment expansiu.”
Militant de moviments de base autònoms Terán defensa per tant la centralitat d’aquests moviments populars com a impulsor i dinamitzador del procés de canvi: «cap al final dels anys 90, el moviment es va ampliant i fent més complexe, i va girant de manera creixent entorn al lideratge de Chávez, qui es va fer candidat presidencial. El seu discurs oferí nous valors, nous sentits i cartografies, i noves formes d’interpretació de la realitat. Proposà un projecte nacional per convertir-se en govern estatal. Però aquesta definició és també una apropiació i una síntesi de tota la producció simbòlica antineoliberal i anti-Pacte de Punto Fijo 9 i de totes les experiències polítiques que es venien teixint des de les bases dels moviments populars del país.”
Aquest, en definitiva, és el context, en principi bastant coincident amb el plantejat pel Cònsol. L’activista, per exemple, valora molt positivament la «xarxa de intercanvi a nivell nacional, amb monedes locals i comunals, a partir de les economies locals, que es projecten com a sements del socialisme», afirma, en el context molt difícil de superar d’un «Estat rendista petrolier».
L’herència d’aquesta història, aquest país construït entorn als ingressos de la venda del petroli, pesa econòmicament i culturalment també de forma molt negativa. Apunta Emiliano les dificultats per a desempallegar-se dels vicis d’aquest «diner fàcil» que va crear no només una cultura i maneres de fer, també sectors socials que en viuen directament d’això.
Els esforços, tant per part de l’administració de l’Estat com dels col·lectius i xarxes populars de base, cooperatives de consum i de producció, no haurien estat suficients o no suficientment ràpids com per generar institucions, estructures, defenses davant de l’actual i fa quatre dies increïble davallada del preu del petroli.
«A en Maduro li ha esclatat aquesta situació», emfasitza, «però igual li hauria esclatat a qualsevol altra». Perquè, lògicament, aquest problema empeny d’altres. Emiliano apunta que el chavisme o, potser més just, els sectors actualment en el poder formen un conglomerat divers i amb interessos no sempre coincidents, especialment quan el pressupost s’ha de retallar.
D’altra banda, al costat de les xarxes populars d’economia, solidaritat i cooperació, al costat de les xarxes impulsades per l’Administració, estan naixent també «formes paraestatals d’economia submergida, informal, de vegades crim organitzat, que troben en el present context un brou de cultiu no bo».
Emiliano declara sense matisos que la situació està molt difícil, assenyala el «greu nivell de manca de productes de la dita cistella bàsica, i el creixement paral·lel en quantitat i qualitat de la violència». Un nivell de perill d’esclat social, creu, que preocupa no només al propi país, sinó en el conjunt de la regió, tal i com ha copsat també durant les seves visites a països veïns i pel contacte amb altres intel·lectuals i activistes de la regió.
En la seva línia d’interpretació del procés al país, considera que hi ha una «sobrevaloració del paper de l’Estat o l’administració, sobretot des del moment en què s’obvia, invisibilitza o es pretén utilitzar els moviments populars». Efectivament, és un moment difícil, clar que res no ha estat fàcil fins ara. El moviment del que parla l’Emiliano Terán s’ha fet, crescut i enfortit en tot aquest procés, és avui un dels agents, plural i diversificat, clau per entendre la situació i a tenir en compte per mirar el futur.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari