Nascut a Terrassa, en Ricard Reollo Bonet (54 anys) viu a Vacarisses. Fill de músics, estudià Ciències Econòmiques, és llicenciat en Dret i treballa a l’Ajuntament de la ciutat. L’Àngel Lázaro (50), bateria, treballa de monitor de discapacitats psíquics, exmembre de la banda IsaKhaisa, va tocar dos anys amb ADN als 90, ara col·labora en aquest final de cursa.
Ànima del grup egarenc de heavy metal ADN (el «más popular de nuestra ciudad», segons les cròniques periodístiques del 1984), en Ricard és compositor, guitarra i veu; i Àngel Lázaro, bateria, treballen en la gravació d’un nou disc amb 23 temes inèdits d’aquesta mítica banda local que encara aixeca passions arreu. Anuncien, però, que aquesta serà la recopilació resum o treball final del grup.
-Aquesta història ve de lluny, podríeu explicar una mica l’origen, en quin context neix ADN?
-RR: La nostra època va ser la dels anys 80, a Terrassa hi havia moltíssim grups. Es van fer coses interessantíssimes. I tot començant des de zero, no teníem res. Nosaltres volíem fer heavy, en aquella època jo escoltava els Judas, Scorpions, Accept, ACDC, Led Zepellin, Deep Purple. Assajàvem a la Celda, un local on hi havia la flor i nata de grups locals, era l’antiga fàbrica de Sala i Badrinas. Allà assajàvem 8 o 9 grups, el problema era reunir els diners per pagar el local, havíem de posar 25 pessetes cada grup. Al final, ens van fer fora per impagament.
Era un lloc de creativitat, grups de diferents estils: nueva ola, poperos, molt punk i ska, també rock i heavy metal, com el de l’Àngel, IsaKhaisa. Tots plegats vam fer de Terrassa un polvorí, va sortir un grup de joves músics increïble. Érem tants que es van fer els bucs d’assaig a la Baumann, una reclamació que fèiem contínuament.
-Quan apareixeu vosaltres?
-RR: Ens vam formar el 1981, pocs dies abans del cop d’estat del 23 de febrer. Érem la pila de gent que assajàvem en un local amb una bateria, plegàvem d’escola i anàvem a tocar la guitarra en comptes d’anar pels carrers. Uns pocs ens ho vam començar a pensar una mica més seriosament: el Segu González, que tocava el baix; l’Alfons Palau, la bateria; i jo, cantant, guitarrista i compositor de tots els temes. Vam començar a fer temes propis, a partir del 82. El bateria el vam haver de canviar de seguida, vingué en Pep Compte, que tocava també a Squizofrenia.
Les primeres actuacions, com que necessitàvem material, vam dedicar-nos un estiu a tocar patxanga i pasdobles a festes. Després d’aquest primer any, mai més patxanga ni versions. Vam començar el nostre propi recorregut i camí. Completarem l’equip, perquè de seguida vam notar que ens faltava una altra guitarra, amb en Juan Feria, que tocava a Isa-Khaisa. I l’Àngel va fer els primers treballs amb nosaltres, substituint el Pep, que se’n va haver de marxar per la mili.
-I la primera gravació, no?
-RR: Al 1984 vam treure una maqueta (Heavy Metal. Un dios eterno) que ens la va produir la Coordinadora de Grups de Rock. El Pere Soler es va fotre un curro, ell era el president. La va fer a casa seva, una maqueta gravada en directe al local i en actuacions, amb una casset, atenció! Això sí que és artesania, a casa amb un aparell de doble platina va fer 100 còpies. Al Pere Soler que sempre li estarem molt agraïts. L’última cinta ja feia un soroll!! perquè el capçal ja estava esborrat de tant passar cintes, clar doble cara de 45 minuts, amb 12 temes, que es nota tot! però això mola, era altre temps…
Al 1988 vam gravar el disc de vinil, primer i únic, als estudis Aprilia. Els mateixos on acabava de gravar El Último de la Fila, amb un tècnic canadenc de primer nivell. El vinil ens ho va gravar l’Antonio Quesada, un industrial tèxtil local, li agradava molt la música i el que fèiem, tenia els diners i no s’ho pensà dues vegades.
Amb el disc el nostre nom va agafar volada, també fora de Terrassa i comarca. Fins i tot ens va contractar un mànager per fer uns 5 concerts, a sales de festa. Mai vaig entendre la jugada, perquè no era en els nostres ambients, hi anava poca gent, a discoteques molt rares, però tocàvem, teníem contracte signat.
Angel Lázaro i Ricard Reollo d’ADN. Foto: PV
-Com ho vivíeu tot això?
-RR: Aquests 2 anys va ser potser la millor època, no paràvem d’actuar. Ens presentàvem a tots els concursos que podíem, amb instruments com a premi, normalment. Alguna vegada no ens van acceptar, deien que sinó altres grups no hi anaven.
D’altra banda, la gent cantava les cançons als concerts. Fins i tot la cançó Ètrusck, que cantava inventant l’idioma, tot i que sempre quasi el mateix. La penya es portava els «loros», com aquests amb piles i gravaven en cinta i ens donaven còpies.
-A: es feien concerts arreu de la ciutat, llogàvem el Casino del Comerç, per fer les 12 hores de rock; el parc de Sant Jordi alguns dissabtes a la tarda tocàvem 4 o 5 grups allà fins les tantes de la nit, per 50 pessetes l’entrada. Teníem la ciutat avorrida.
Els concerts els convocàvem amb cartells fotocopiats. En un concert a Rubí, a la discoteca Women, un bon grapat de gent de Terrassa va anar caminant, perquè no hi havia busos ni trens en l’horari. A la nit tornava el personal per la carretera. Era el 1985, ho recordo perquè va ser l’any que vingué Deep Purple a Barcelona i els vam anar a veure.
-Com va ser haver d’administrar aquest èxit?
-RR: Èxit molt, però, encara que pugui semblar estrany, per diversos motius, ADN va entrar en una certa apatia. Això al menys, sentia jo. Al 1990 vaig plegar. Els altres continuaren, però llavors fent només versions. Aquesta no era l’ADN original. Cap al 1996, tot plegat, el grup va parar. I ens retrobàrem el 2002 per fer el concert de la Casa Baumann, els 4 originals, havíem recuperat les ganes. I va ser un èxit total.
Però no vam fer res més fins el Puig Metal Festival del 2008, al Crossroad, per invitació de l’Oriol Puig. Al 2010, Alfonso Borrego, de Leyenda Records, un segell de Madrid, ens trucà interessat i de la conversa va sortir un CD excepcional, remasteritzant l’LP del 1988, afegint-hi 8 temes més.
Aquest treball ens va donar nova vida i ens va cridar gent. Vam tocar a Barcelona vàries vegades, que no ho havíem fet mai! Érem els quatre original. Però, alguna cosa no anava bé, i un accident domèstic, el local d’assaig se’ns va enfonsar al 2013, i d’aquesta parada forçada en principi, se’ns va anar passant el temps, i en Feria i en Pep van decidir parar. Poc després, també en Segu.
-Caram! Llavors, com és això del nou disc?
-RR: Doncs sí. Així va el món. De totes formes, jo tinc un petit estudi a casa, i un munt de temes al bagul dels records. Vaig parlar amb l’Àngel i decidirem que el projecte calia tirar-lo endavant. Vam seleccionar 23 temes i els estem gravant, com a treball final. Anem pel tema número 5. Jo faig veus, guitarra i baix, i l’Àngel la bateria. Ara, res de directe, estem a casa amb els instruments i els auriculars i anem fent.
No només per nosaltres, l’Alfonso de Leyenda Records està esperant el resultat, diu que hi ha gent que ho demana aquest treball. O sigui que, tot plegat, no hem parat. Hi ha molta gent de la nostra època que recorda temes. El Borrego era un fan quan jove, des de Madrid.
Jo diria que ADN, de fet, continua viu malgrat nosaltres, malgrat el que fem, només cal posar les paraules al google i allà ho tens tot. Hi ha molt contacte al facebook, instagram i altres on la gent demana: ei! Per què no graveu aquell tema? hòsties, aquell tema!
-Com veieu el moment?
El metal ha evolucionat molt, un metal nou, amb molts adjectius, tot i que alguns, com l’Àngel, continuen escoltant els de sempre. Jo escolto nou metal, evolutiu. Ara, quan sigui més iaio vull ficar-me en el jazz, perquè el jazz és tot, evoluciona i cada vegada surten nous estils, la música de les músiques és el jazz.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari