Antoni Verdaguer va néixer el 1954 a Terrassa, a una casa de la Plaça Vella. Director de cinema, entre els seus llargmetratges destaquen dues obres de ficció històrica, La teranyina (1990) i Havanera 1820 (1993), i els documentals Raval, Raval… (2006) i Jordi Dauder, la revolució pendent (2012).
—Hi ha alguna circumstància que expliqui per què la teva afició al cinema et va convertir de simple espectador en cinèfil i, encara més enllà, en creador cinematogràfic?
—A mi m’agradava molt el cinema, de ben petit era un espectador assidu. Recordo un dia que la meva àvia em va portar al Cinema Rambla. Era l’època de les sessions dobles, pel preu d’una entrada podies veure dues pel·lícules, una era la bona i l’altra era… per «fer bulto». Aquella vegada la bona era un western i la dolenta era Peppermint Frappé, de Carlos Saura, protagonitzada per José Luis López Vázquez i Geraldine Chaplin, que em va desconcertar i atreure alhora. Em vaig adonar que rere una pel·lícula hi havia una persona responsable que era el director i que no era el mateix una pel·lícula dirigida per Carlos Saura que una altra feta pel Mariano Ozores, i que un bon director fa que un actor com el López Vázquez, habitual d’un tipus de films negligibles, interpreti un personatge memorable.
D’altra banda, quan tenia setze o disset anys, a principi del anys 70, freqüentava la secció de fotografia de la Societat Coral Joventut Terrassenca, el Coro Vell. Hi vaig coincidir amb gent a la qual dec molt, el Gabriel Querol, una persona essencial per al cinema a Terrassa, i els germans Casamada. Un dia van decidir organitzar un curset de cinematografia i m’hi vaig apuntar. Va ser un fet decisiu…
—Quin paper vas tenir en la transformació del Cine-Fòrum de Joventuts Musicals en el Cine-Club d’Amics de les Arts?
—Aleshores també estava vinculat al Cine-Fòrum que impulsaven el Gabriel Querol, l’Antoni Llonch, el Marcel Lloveras i el Josep Carreras. Era una activitat que anava canviant d’espai, i a més de fer-se a la sala d’actes d’Amics de les Arts, a vegades es projectava a altres entitats… i fins i tot en algunes sales comercials. Un dia el Querol es va posar malalt i em va demanar que presentés Busca tu refugio, de Nicholas Ray. Va ser el primer pas per fer-me d’alguna manera hereu de tota aquella gent.
En cert moment, amb el Lluís Labòria, vam impulsar la creació del Cine-Club, amb una estructura més adequada als nous temps: portàvem crítics o directors per fer les presentacions, programàvem cicles —o ho intentàvem, que no era fàcil— i a cada sessió donàvem un dossier amb crítiques o entrevistes amb el director. Entre 1973 i 1976, tots els dijous es projectava un film al cinema Regina, al Centre Social Catòlic, el Social, amb una mitjana d’assistència d’unes 650 persones. També, entre 1976 i 1978, el Cine-Club es va responsabilitzar de la programació del Cinema Catalunya, convertit en una Sala d’Art i Assaig. I cal destacar les 17 Hores de Cinema, un festival que va celebrar 14 edicions, de 1975 a 1988 i que va arribar a gaudir d’una assistència propera a les dues mil persones.
“La indústria cinematogràfica és molt cara i el context cinematogràfic espanyol i català mai no ha ajudat gaire el cinema d’autor. Ara, amb la crisi, la situació encara és més greu.“
—Crec que alguna vegada s’ha dit que les 17 Hores van morir d’èxit… I, per cert, com va ser que vas patir una agressió a l’última edició? He sentit diverses versions.
—Va morir perquè als empresaris els semblava que els fèiem la competència amb un gran èxit i als seus propis locals i ens van anar apujant el lloguer dels cinemes i, a més, posaven molts entrebancs a l’hora de trobar una data.
Pel que fa a l’agressió, vaig sortir a les 6 de la matinada al carrer a veure com estava el tema de l’esmorzar —havíem agafat el costum de donar entrepans, coca, cerveses, moscatell… — i vaig veure un noi que estava pixant a la furgoneta dels queviures. Li vaig cridar l’atenció i de sobte aquell paio em va donar una puntada de peu a l’ull esquerre amb una bota de puntera metàl·lica. Podria haver-lo perdut, a la Mútua ho van veure malament i em van derivar cap a l’Hospital de Vall d’Hebron; al final vaig estar de sort i tot va quedar en un ensurt.
—Es diu que estàveu molt controlats per les autoritats. Us feien la vida difícil?
—En general, arreu, les activitats dels Cine-Fòrum i els Cine-Club eren malvistes per les autoritats de l’època. A totes les nostres sessions, per exemple, teníem una parella de la policia secreta, delegats governatius en deien, asseguda a l’última fila. Sovint s’adormien, perquè el tipus de cinema que es projectava els avorria, però sí, ens feien la vida difícil. Els debats que sorgien després de les projeccions no es limitaven a l’anàlisi dels films, sinó que anaven molt més lluny en la crítica política i social…
Ja a l’època del Cine-Club, entre el 73 i el 78, el Lluís Labòria i jo vam haver d’anar més de deu vegades a comissària a declarar sobre diversos afers. Recordo especialment quan, durant les segones 17 Hores de Cinema, em va cridar el comissari Aníbal Martínez per demanar-me explicacions de per què en els transcurs de la projecció de Fort Apache, de John Ford el públic, esperonat per la presència de la Marxa de la Llibertat a Terrassa, es va posar a cridar «Poble català, posa’t a caminar».
De tota manera, a vegades els podies torejar. Per exemple, en una ocasió vam anunciar un títol fora de tota sospita, però a l’hora de la veritat vam passar Viridiana, de Luis Buñuel, que estava prohibidíssima. Doncs els secretes ni es van adonar del canvi.
—Però les dificultats no provenien només de les autoritats, tampoc eren gaire fluides les relacions amb els empresaris i amb altres entitats que us deixaven els seus locals…
—La relació amb els empresaris de cinema a Terrassa tenia daltabaixos. Per aquest motiu, l’any 1977, vam haver de deixar el cinema Regina i el 1978 vam fer les projeccions a la sala del Coro Vell, però no va acabar de funcionar la relació amb l’entitat, així que el 1979 es va reprendre l’activitat al Socialet, al Social, i va durar fins el 1985, quan ens van vetar la projecció de Je vous salue, Marie, de Jean-Luc Godard, i es va produir un trencament definitiu.
—El Cine-Club també va produir curtmetratges, oi?
—Vam coproduir amb el Josep Maria Forn tres curtmetratges, dos meus i un de l’Ildefons Duran. Els meus, «Un matí qualsevol» (1980) i «Parleu després de sentir el senyal» (1982), van guanyar tots dos el Festival Internacional de Cine Documental y Cortometraje de Bilbao i van rebre també tots dos el Premi Sant Jordi de Cinematografia i el Premio Especial Calidad del Ministerio de Cultura.
—Parlem de la teva trajectòria. Entre 1974 i 1976 vas estudiar direcció cinematogràfica a París. Com va anar això?
—L’any 1973, la Dotació d’Art Castellblanch em va concedir una beca. Aquesta empresa productora de cava va decidir, segurament per estalviar-se impostos, donar nou beques per a la creació. Doncs bé, un dia que estava en una galeria d’art de Barcelona projectant els meus curts de súper-vuit dedicats a l’obra del Lluís Jové, un senyor se’m va identificar com a membre de la Dotació i em va suggerir que em presentés a la convocatòria. En vaig aconseguir una i això em va permetre cursar estudis de direcció a París, al Conservatoire Libre du Cinéma Français. Com que el Cine-Club funcionava amb un equip molt complert i eficient no va ser gens difícil compaginar-ho.
—Com s’ha desenvolupat la teva trajectòria com a director de cinema?
—Després dels estudis, vaig treballar d’ajudant de direcció en una cinquantena de films abans de dirigir les meves pròpies pel·lícules. He dirigit 14 llargmetratges, però he de reconèixer que no he aconseguit fer una obra coherent, no sempre he pogut fer el tipus de pel·lícules que m’hauria agradat fer. La teranyina i Havanera 1820 van costar centenars de milions de pessetes. La indústria cinematogràfica és molt cara i el context cinematogràfic espanyol i català mai no ha ajudat gaire el cinema d’autor i ara, amb la crisi, tot i la digitalització, la situació encara és més greu.
—A la teva trajectòria m’hi ha semblat veure tres etapes: una primera dedicada al cinema de ficció, una segona on vas fer moltes sèries televisives i aquesta darrera on t’has centrat en el documental.
—Les dues primeres que esmentes van anar molt barrejades, però sí és cert que a partir de 2005 m’he dedicat molt al documental. Estic orgullós d’obres com Jordi Dauder, la revolució pendent, que ha estat molt elogiada, però és que fer documentals surt bé de preu i quan he intentat tornar a fer obra de ficció ho he hagut de desestimar…
—És el cas de Trencant cadenes, oi?
—Sí, el 2013 vaig intentar portar endavant aquest projecte de ficció sobre el procés independentista, però no vaig aconseguir els dos milions d’euros que hauria costat. No hi ha productors que aportin diners i alguns que se’n feien dir eren simples administradors d’ajuts públics.
—Per acabar, pot explicar quin projecte esteu desenvolupant amb el Miquel Mallafré al voltant de la figura de l’artista terrassenc Lluís Jové?
—Fa poc em vaig trobar a Carme Jové a la Nova Jazz Cava i em va explicar que la seva filla, l’Anna Alàs, estava movent una recuperació de materials del seu oncle. Si m’he pogut dedicar al cinema professional durant 40 anys, potser és gràcies a les pel·lícules que vaig fer dels «esdeveniments» del Lluís Jové. Això em va motivar a fer alguna cosa per recuperar la seva figura. Vaig parlar amb el Miquel i al cap de poc vam presentar un projecte d’exposició a Terrassa Arts Visuals. S’inaugurarà el 8 de setembre, a la Sala Muncunill, amb els seus quadres, les meves pel·lícules digitalitzades, uns clips monogràfics, algunes fotografies, un concert i una acció que evocarà els seus esdeveniments; tots aquests materials es recolliran en un llibre i dos DVD. Tot plegat serà un reconeixement imprescindible de l’obra d’un artista que va experimentar amb nous materials i formats en la Terrassa de principi dels 70.
Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari