Francesc Gibert (Terrassa, 1974), doctor en sociologia, terrassenc de tota la vida, que va començar la seva relació amb el tennis de taula jugant amb un altre escolanet a la sagristia de Viladecavalls i va arribar a jugar a la màxima categoria estatal amb l’EPIC i el Sallent, és el president del Club Tennis Taula Els Amics des de la seva fundació.
Albert Regincós, Gerard Jensen, Mar África de Soria, Anna Barrau, Martí Navacerrada i Oriol Catalán.
És cert que el tennis de taula és un des esports més complets i el que té una major quantitat de practicants a tot el món?
Es tracta d’un esport molt complet, ja que permet desenvolupar aspectes físics, tècnics i tàctics fins a un altíssim nivell. Un estudi de la NASA va arribar a la conclusió que era el segon esport més complert i complex en competició, després de la natació. Vladimir Samsonov, un dels jugadors més guardonats de la història, va dir que jugar una partida de tennis de taula equival a jugar una partida d’escacs mentre es fa una cursa de 100 metres, però també és veritat que d’entrada ofereix molt poques barreres: qualsevol persona amb unes condicions físiques normals s’ho pot passar molt bé jugant-hi, és assequible des del punt de vista econòmic i accessible perquè per jugar només calen dues persones i no cal disposar de grans espais.
Centrem-nos en l’àmbit local. Quin és l’origen del Club Tennis Taula Els Amics Terrassa?
El vam fundar l’any 2001 una colla d’uns quinze amics joves que havíem fet diverses funcions a la secció de tennis de taula de l’EPIC: jugadors, delegats i entrenadors. Els fundadors del club coneixíem un membre de la junta de la Societat Coral Els Amics que em va comentar la seva disponibilitat d’espais i ens vam incorporar com a entitat adherida, independent jurídicament, a l’espera d’aconseguir un local propi.
“La nostra voluntat és ser un club obert i tenir una escola inclusiva”
Quina és la situació esportiva del club a l’àmbit català i estatal?
En principi tan sols volíem seguir jugant entre nosaltres, sense més pretensions, no pensàvem a crear un planter ni fer escola, però l’entusiasme ens ha fet anar molt més lluny. Ara mateix, per desena temporada, el nostre primer equip està a primera nacional, un nivell equivalent al que seria la segona B a futbol, amb jugadors d’un bon nivell que competeixen contra equips en què a vegades trobem professionals. En total tenim quinze equips, amb 60 jugadors federats que juguen a diferents categories i edats, tant masculins com femenins, i des de benjamins a sèniors.
I en l’àmbit social? Quina és la situació pel que fa infraestructures, economia, nombre de socis…?
Pel que fa a massa social estem molt contents. Vam inaugurar l’escola tot just fa sis anys i ja hem arribat als 90 socis i a donar un servei directe mensual a 200 persones. Gaudim d’un perfil de gent molt ampli i divers, transversal, tal com ja ens ho havíem plantejat: grans jugadors i altres en diverses etapes de formació; homes i dones; adults, joves i infants. El club vol reivindicar i potenciar també el vessant lúdic i més popular del tennis taula, conegut per gairebé tothom com a ping pong, tenint en compte que la nostra és una modalitat esportiva especialment apta i sense barreres d’entrada per a persones de diferent edat, condicions psíquiques i físiques, gènere, ètnia, classe i estatus social i que es pugui gaudir sense necessitat d’experiència ni coneixement expert.
Sobre el més jovenets, cal que quedi clar que no som ni una guarderia ni un centre d’activitats extraescolars, però tampoc una entitat elitista que només vulgui nens campions. La nostra voluntat és ser un club obert i tenir una escola inclusiva.
En l’àmbit econòmic, som autosuficients. El club no rep cap subvenció. Allò que realment necessitem i no aconseguim és el que tenen gairebé tots els altres clubs de Catalunya: un local públic en cessió. Si ens el facilitessin, nosaltres ens faríem càrrec de totes les despeses d’electricitat, aigua, assegurances…
Francesc Gibert.
No us escolta el govern municipal…?
La recepció és positiva. Des de fa 6 anys, però, no hi hagut cap fet que permeti albirar aquesta cessió. Per descomptat, seguirem exposant aquesta necessitat a l’Ajuntament perquè és la nostra obligació.
Potser caldria un canvi. Fa poc un regidor de l’oposició va fer referència a un estudi d’àmbit estatal en què s’afirma que actualment Terrassa és a la cua de ciutats que són capitals de província o amb més de 150.000 habitants en inversió en esport, la cinquena per la cua d’una llista de seixanta-set.
Sí, i sembla que Sabadell triplica la nostra despesa.
Com deia abans, des de l’Ajuntament ens reben molt bé, els responsables polítics ens escolten amb molta amabilitat, però, si atenem els fets, res de res. Per la categoria on tenim el primer equip, pel volum de gent associada, pels serveis directes i indirectes que donem a la ciutadania i entitats de Terrassa, per la dimensió social d’aquest esport, per la seva tradició a Terrassa, crec que ens mereixem un tracte més favorable.
I heu pensat en integrar-vos a un club esportiu més gran?
No ho descartem, sempre es podria negociar i cercar unes condicions favorables per a totes dues parts. Ni tampoc pagar un lloguer social a un particular o a una empresa que disposi d’un local adient. No demanem subvencions ni que ens regalin res, estem oberts a qualsevol fórmula.
No tenir un local propi implica diversos desavantatges. No podem entrenar durant una quarta part de l’any; com que depenem dels IES —que ens cedeixen generosament l’ús de les seves instal·lacions i al quals estem enormement agraïts— no podem entrenar ni durant les vacances d’estiu ni les de Nadal ni els caps de setmana. Les taules de joc no són fixes i es van deteriorant quan les muntes, les desmuntes i les transportes diàriament. La vida social dels membres del club i les relacions amb les persones que poden tenir interès en integrar-se és veu dificultada; i la imatge del club a l’exterior no és la que caldria.
Abans parlaves de la tradició local, pots fer-me cinc cèntims de la història del tennis de taula a Terrassa?
Pel que m’ha arribat, la pràctica seriosa del tennis de taula a Terrassa va començar el 1947 amb el naixement de dues entitats juvenils adherides a la Federació Catalana: la Colla Tabola, que el 1954 va passar a dir-se Agrupació Vallparadís, i l’Optimista Club, que tenia la seu social justament a la Societat Coral Els Amics. El 1956 van fusionar-se i es van convertir en l’EPIC (Entitat Poliesportiva i Cultural), que tenia la seva seu social al carrer de Sant Antoni, i d’aquesta manera va començar una trajectòria marcada pels grans èxits esportius de les dècades del 80 i 90. Nosaltres, els fundadors del Tennis Taula Els Amics, ens vam formar a l’escola de l’EPIC.
Altres entitats locals també van disposar de seccions de tennis de taula força actives. Per exemple, al Centre Social, l’any 1970, es va jugar un partit entre les seleccions d’Espanya i Perú. I, si no vaig errat, la secció a l’Atlètic Terrassa Hockey Club va ser tant important que l’any 78 va acollir un campionat d’Espanya juvenil al seu pavelló.
“Allò que realment necessitem i no aconseguim és un local públic en cessió”
Quines figures destacaries d’aquesta història local?
Naturalment, Antoni Bros, el gran referent, el pioner, impulsor de l’Optimista Club i de l’EPIC, que fins i tot té un carrer de la ciutat amb el seu nom. Cap a la meitat de la dècada del 80 vam tenir una tripleta cent per cent terrassenca que va assolir grans èxits a la màxima categoria estatal, formada per Joan Almendros, Isidre Boada i Joan Pla; i l’equip sènior femení de finals vuitanta i primers noranta format per Núria Badia i les germanes Montse i Mònica Weisz, que també va obtenir molts bons resultats a nivell estatal i català. Ambdues tripletes són un clar llegat de l’estructura liderada per Antoni Bros. Més recentment, s’han d’esmentar Ramon Mampel, que, a més de ser un gran jugador, és un gran tècnic que dirigeix de la secció de tennis de taula del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i que té el càrrec de seleccionador espanyol cadet i paralímpic, equip aquest darrer amb el qual el mes de maig va obtenir el campionat del món a Bratislava; David Soler, exentrenador del Centre d’Alt Rendiment de Madrid i en l’actualitat entrenador d’un club d’alt nivell a França; Maria Serres, campiona d’Espanya de dobles en la categoria de veteranes; Iván Barco, que va ser campió d’Espanya sub 21 en dobles (1994) i en dues ocasions subcampió de Catalunya sub 21; Albert Regincós, que va ser campió d’Espanya juvenil i sub 21, que va jugar deu temporades a la divisió d’honor i va arribar a formar part de la selecció estatal; la tripleta formada per Ignasi Martínez, Oriol Serrat i Dani Torres, que va ser campiona d’Espanya infantils; i Marc Clotet, un altre gran jugador i alhora tècnic. I no ens podem oblidar de jugadors que van venir de fora com Xiao Daili i Vladimir Dvorak, que va ser dues vegades campió de la URSS.
De ben segur em deixo d’altres persones, però aquestes són les que em semblen les més representatives dels èxits del tennis de taula terrassenc.
Marià Estrada, Maria Serres, David Crispi, Jordi Sanromà, Ricard López, Jorge Miguel, Jordi Roger i Raúl López
Hem parlat del passat i del present, parlem ara del futur. Quins objectius us heu proposat a curt termini?
Segons les darreres enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques d’hàbits esportius, es pot inferir que a Terrassa poden haver-hi 600 persones interessades en practicar tennis taula de manera habitual. El nostre desig és tenir a Terrassa una bona massa social dedicada al nostre esport —amb una presència femenina important— i no ser només un club destacat en l’àmbit de la competició. L’entitat es vol dedicar prioritàriament a les vessants formatives i promocionals i a ajudar i, si és necessari, liderar l’articulació de tot el tennis de taula que es practica a la ciutat de Terrassa.
Però, és clar, també aspirem que els nostres jugadors joves puguin agafar el relleu dels qui ara es troben competint a primera divisió. I, si tinguéssim unes instal·lacions adequades, ens agradaria fitxar jugadors d’un gran nivell per al primer equip com, per exemple, Ramon Mampel i Marc Clotet.
Doncs esperem que algú rebi el vostre missatge i que el club no trigui gaire en aconseguir aquestes instal·lacions que tant necessiteu…
Sí, tant de bo! I també ens agradaria que tota persona interessada en la pràctica dels tennis de taula no dubti a posar-se contacte amb nosaltres escrivint-nos al correu cttelsamics@gmail.com.
Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari