Magda Farrés Buisan (Terrassa, 1950) militant i activista durant els anys 70 va viure intensament l’experiència de la lluita antifranquista i la Transició, fa un balanç crític i autocrític d’aquest temps, en una perspectiva tan política com personal indestriable.
Amb la seva participació al projecte «Transició en femení: les dones també hi eren», de recuperació de la memòria de la participació de les dones en les lluites polítiques i socials d’aquest període de la nostra història, la Magda Farrés Buisan ha tornat a un espai de intervenció pública on se la trobava a faltar.
Nascuda a Terrassa, el 1950, la major de 8 germans en una família on «cultura hi havia, però diners no…», va fer batxillerat a les Carmelites, amb beques i ajudes. Va deixar el preuniversitari davant la situació de conflicte polític al país. La pallissa patida pel seu germà a mans de la Policia Nacional durant la crucial «manifestació de les pedres», el 1967, li va fer obrir els ulls a tota una realitat: el moviment obrer, que marcà des de llavors la seva vida.
Treballà de drapaire, a diverses fàbriques fent altres feines, al Centre de Pedagogia Terapèutica Verge de Fàtima, a les obres de rehabilitació dels pisos del barri de Sant Llorenç i al Centre Dramàtic del Vallès. Després d’una breu aproximació al Partit Comunista Internacional va militar al PSUC, OCE-Bandera Roja i, des del principi, a CCOO, intensament en Ensenyament i Dones. Avui, després de deixar l’activisme fa algun temps, confessa, no s’hauria imaginat que es pogués arribar a una situació de regressió dels drets i la democràcia com l’actual.
-La pallissa al teu germà durant la «manifestació de les pedres» et va canviar la vida…
En aquell moment vaig començar a preguntar-me què volia dir allò, sobretot el moviment i la lluita obrera. Per mitjà del meu germà vaig començar a conèixer gent de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), gent que es movia pel barri d’Ègara i Sant Llorenç, tot i que nosaltres vivíem a Ca n’Aurell.
Deixant el preuniversitari a mitges vaig anar a buscar feina per les fàbriques. Però no m’agafaven perquè jo era Farrés, i el meu pare era conegut com a administrador de l’hospital Sant Llàtzer, i sembla que no encaixava que la filla d’aquest senyor fes d’obrera en una fàbrica… per què hi havia d’anar?
-Així què?
Al principi vaig fer de drapaire. Després vaig acabar trobant feines en fàbriques, alguna del metall a Rubí, i més endavant vaig estar al Centre de Pedagogia Terapèutica Verge de Fàtima, fent de monitora. Després, a les obres de reparació de sant Llorenç. Vaig deixar Fàtima perquè aleshores va coincidir que qui era el meu marit, en Tono Cunill, va sortir elegit a les eleccions municipals com a regidor.
-Però llavors encara hi havia la dictadura…
M’havia casat l’any 70, amb el Tono Conill, ara me’n vaig una mica d’un cantó a l’altre, és que en aquells anys van passar tantíssimes coses tan ràpid… Estàvem a Bandera Roja, vam entrar amb el Tono, devia ser el 69 o 70… , llavors encara hi havia en Solé Tura i la Marina Subirats, jo me’ls havia vist a reunions a Barcelona.
Espera, t’explico, primer vaig tenir contactes amb el que era el PCE (i), però la seva defensa de la lluita armada em va fer fora. Llavors vaig entrar al PSUC, i després a BR. Quan les darreres eleccions municipals amb Franco viu encara, el 1973, BR va plantejar participar pel terç familiar. Ho vam decidir per treballar des de dins de les institucions, i es va fer campanya per un candidat de La Maurina, que era el Tono, i un candidat de Ca n’Anglada, que es deia Pepe Ruiz, no el mestre. Va ser una campanya, casa per casa en els dos barris, porta per porta explicant a la gent el programa, també anàvem a les portes de les empreses. Total vam guanyar i van entrar el dos.
Bé, això tot plegat, era per dir que, com a conseqüència d’en Tono ser elegit regidor, això va acabar produint problemes a la meva feina i vaig haver de marxar del Centre. Però després vaig estar a l’obra de reparació dels habitatges de Sant Llorenç, la primera vegada que es van reparar, amb l’equip d’arquitectes, contractada per fer la relació amb els veïns. Quan va acabar, vaig fer algunes altres coses fins entrar en el Centre Dramàtic del Vallès. De fet vaig entrar quan encara era Globus, amb l’últim espectacle que portaven, quan encara estava al carrer del Teatre, jo portava la producció.
-Roda el món, diuen…
Vaig plegar en els primers 90… Aquí, però, sí va començar una mica la meva «creu» laboral, trobar feines precàries, petites, el que ha donat peu precisament a que els últims quinze anys van ser els que em van agafar per comptar la jubilació i em va quedar la mínima.
-Un balanç complicat, no?
Molt de positiu. Vaig estar a la comissió de barri de la Maurina, a CCOO de mestres, de fet a Terrassa la vam crear amb gent de BR. Després, quan es van legalitzar els sindicats, a CCOO vam crear la comissió de la dona, i una coordinadora feminista a Terrassa. Recordo que llavors hi va haver el debat sobre el vot de la Constitució, vam treure en general que els drets de les dones no quedaven recollits, jo no la vaig votar. De fet, BR va fer campanya pel no.
Certament, als primers 80 vaig dir prou. No parlo de frustració, crec que en alguna cosa havia contribuït. Però, tot i no penedint-me, hi ha dues coses que considero pèrdues: la primera, estudiar. De seguida que vaig deixar la militància vaig fer uns cursos de ciències socials. La segona, ja sense solució, el no gaudir dels primers anys del meu fill. A les sis setmanes el fill anava a la guarderia, jo el recollia a la tarda i la major part dels temps no estava amb ell.
-Quines conclusions en treus?
Aquesta és una altra reflexió, la necessitat de no fer un tancament ideològic de cada un dels partits i moviments. Reflexionant sobre la nostra experiència, com BR, que érem maoistes, quan vam descobrir què va passar a la Xina a l’època de Mao… et qüestiones coses. Vaig pensar que cal, personalment i col·lectivament tenir la ment més oberta.
Altra cosa que vaig veure molt clara és la distància entre com vivien les persones que militàvem i el que dèiem que volíem. Vaig pensar que el món no canviaria sinó canviàvem les persones també. Per tant, això ha de ser una educació des de la infància, això s’ha d’educar.
-Com avalues la participació de les dones en aquest recorregut viscut?
Quan voltava pels ambients d’Ègara i de Sant Llorenç, després al PSUC, hi havia molt poques militants, i les que hi eren no estaven en els òrgans de direcció. A Bandera vaig trobar més dones. Jo vaig ser responsable de cèl·lula, vaig estar al comitè de Terrassa, al de Barcelona, al d’Ensenyament…
Crec que hi havia un altre nivell cultural… a les dones ens feien fer els serveis socials, ser dones mestresses, cuidar el marit i els fills. La violència es vivia en l’anonimat, invisible però existia, i la discriminació laboral per descomptant, ni parlar de l’avortament, anticonceptius… Vivíem sota la ideologia del patriarcat i el masclisme. Malauradament, crec que continua, han millorat coses però continua. Crec que no es només una qüestió de posar lleis, que es compleixen o no, sinó de l’educació, sobretot de l’educació i canvi de xip. Quan encara veus avui a les tendes de roba, els blaus i roses de les criatures, pot ser una ximpleria si vols, però és una manifestació del que en certa mesura continua, la igualtat com a persones, que crec que és el que realment reivindicàvem, encara no existeix.
-La situació en general?
Actualment, no parlo només de Catalunya, penso que hi ha una regressió de la democràcia, dels drets humans molt gran que s’està accelerant. Quan es parla de la Constitució, de la Transició…, penso que en aquell moment va ser una manera de sortir, perquè hi havia l’exèrcit amenaçant, hi havia els EEUU, o sigui hi havia molta pressió i amenaça, tot i que jo no vaig votar la Constitució.
Ara, al cap de poc temps, i sobretot amb el primer govern socialista s’hauria d’haver tornat a reflexionar sobre la Constitució i no només, també començar a depurar els òrgans en els quals es mantenia el mateix personal que durant el franquisme, i calia preguntar si volíem monarquia o república per exemple. S’hauria d’haver fet un segon procés constituent. Perquè la democràcia no ha estat mai assentada a Espanya, no ha tingut mai una cultura democràtica.
Ara estem a nivells terribles, estic enrabiada, trista, no entenc… m’estan mancant el respecte com a ciutadana de Catalunya. No parlo de banderes, no em fan moure; és més aviat apropar el govern per poder intervenir d’una manera més directa, perquè a Espanya es veu molt difícil canviar les coses. No m’hauria imaginat quan vaig deixar e militar que em tornaria a trobar en situacions com les que ens trobem, i a Espanya parlem de Múrcia, dels drets dels artistes i altres, em fa pena i no entenc… Com va posar de manifest el 15M, cal una nova forma de fer, d’organització, dels partits, sindicats.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari