Marina Arjona, més coneguda com Marinetta. Foto: JFFF
Marina Arjona, més coneguda com Marinetta, és un esperit creatiu terrassenc que s’ha manifestat en diverses disciplines artístiques al llarg de la seva vida. Fa vint anys va començar a ser molt coneguda en els ambients juvenils de Terrassa, com a membre i motor d’Helly, un grup de música d’indie pop que va arribar a ser el n. 1 de la llista d’èxits de maquetes del programa Disco Grande de Radio 3…
—Com et vas sentir l’any 1995, als vint-i-dos anys, quan el vostre grup es projectava des d’aquesta Terrassa, una ciutat mitjana, cap a tot l’àmbit de l’Estat? Quins records guardes d’aquella època?
—En aquella època no estava preparada ni per actuar en directe ni per sentir-me el centre de les mirades. De cop em vaig trobar en un escenari davant de moltes persones i em vaig capficar en la imatge que transmetia i això em va accentuar alguns complexos dels que ni tant sols era conscient… ara sortiria més tranquil·la perquè ja no em dono tanta importància, abans estava en una edat que t’estàs reivindicant a molts nivells i em capficava per qualsevol cosa. Però la meva trajectòria creativa no va començar amb la música, sinó amb les arts plàstiques i el teatre. En acabar el COU, m’hauria agradat matricular-me a la Facultat de Belles Arts, però la meva família era humil i no em podia pagar els estudis, així que vaig anar a l’Escola d’Art, a Terrassa, però només un curs, igualment era massa car per a les nostres possibilitats. Així que vaig decidir deixar els estudis i independitzar-me quan només tenia 21 anys. En aquell moment, el millor que vaig fer va ser marxar de casa i començar a pintar pel meu compte i fer fanzines, samarretes, exposicions…
—Marina, com va ser la teva infantesa? Quins records guardes de la vida familiar, de l’escola, del teu barri?
—La meva mare ens havia de mantenir a quatre germans —els meus pares es van separar quan jo tenia 11 anys—, feia dos torns a la fàbrica, treballava moltíssim i anava molt estressada. No acaba d’entendre la meva vocació artística, la meva passió per la música, no entenia que jo anés amb el cabell taronja i sabates de plataforma.
Vivíem al barri Pere Parres. Quan sortia de l’escola em passava el dia voltant amb la bici pels carrers, els horts i el torrent; era nena de bicicleta i d’anar a pensar i parlar sola sense que ningú em veiés. Treia molt bones notes, però era molt reivindicativa i qüestionava l’autoritat dels professors, i això em va comportar alguns problemes.
—Vas implicar-te en activitats polítiques?
—Vaig estar tres anys a Joves amb Iniciativa i després em vaig integrar al moviment okupa. Ara el meu activisme és bastant més discret, però el continuo exercint. Dono suport a diverses plataformes reivindicatives i, en el meu dia a dia, sóc conseqüent amb allò que crec.
«El millor que vaig fer va ser marxar de casa i començar a pintar pel meu compte i fer fanzines, samarretes, exposicions… »
—Cap al 2007 vas filmar un curtmetratge, Black Box. Creus que la seva concepció i realització va significar un punt d’inflexió la teva vida? No tan sols en l’aspecte artístic, sinó global, com la fi d’una etapa i un pas cap a la maduresa. Ho veus així?
—Feia 7 anys que estava fixa en una empresa, però vaig prendre la decisió de deixar la feina per satisfer necessitats que duia a dins. Tenia un amic que ja era gran i anava a la universitat. Emmirallant-me en el seu cas, vaig entendre que encara estava a temps de fer moltes coses: vaig muntar el meu projecte musical en solitari, vaig desenvolupar diversos projectes de diferents disciplines, em vaig preparar la selectivitat i la vaig aprovar, i vaig fer aquest curtmetratge que tot parla del meu passat.
—De què va, ens pots explicar el seu missatge?
—És entendre que fins i tot les parts que consideres errònies de tu mateixa són joies a la llunyania. Passa el temps i és el que t’ha acabat convertint en el que ets ara. Al final del curtmetratge canto una cançó que condensa el missatge, més enllà dels aspectes anecdòtics. Quan una brutícia cau dins una ostra, acaba convertint-se en una perla. A Black Box vaig convertir en elements d’una obra artística coses que m’avergonyien i que d’una altra manera no hagués ensenyat fàcilment. Va esdevenir un punt d’inflexió perquè vaig deixar de donar-me importància, vaig deixar de representar un personatge i vaig començar a fer les coses per amor i sense esperar cap resposta a canvi. Abans amb l’art no feia un servei, sinó que inflava el meu ego, em destacava en certs ambients culturals. Ara em sento realitzada de veritat perquè estic treballant en projectes visuals que concreten les idees d’altra gent, que tenen una funció pràctica… Aquesta sensació d’estar ajudant a la gent a volar és molt gratificant.
—T’has expressat en diverses disciplines: música, teatre, pintura, fotografia, videoart, cinema, art conceptual, disseny… En quina consideres que has assolit amb més encert els objectius que t’havies proposat?
—Estic molt contenta amb alguns dels projectes en els que he participat, des dels grups de música als de teatre. El teatre l’he fet com qui baixa a l’esbarjo amb els amics, no sóc bona actriu ni m’hi volgut dedicar professionalment, però m’agrada l’ambient que es crea en els assajos i entre bambolines… Tot el procés de creació que hi ha darrere d’una obra de teatre és molt guapo. En relació al tema de la música, tot el que és composició i cantar m’encanta i aprofito totes les ocasions que tinc per col·laborar amb altres músics. Pel que fa a l’audiovisual, sempre he tingut moltes idees, però sempre m’ha faltat temps, diners i gent que volgués col·laborar seriosament. A la universitat vaig realitzar un documental sobre el cementiri d’animals que hi ha a Torrelles de Llobregat, un projecte que feia molts anys que tenia al calaix.
—Fa poc t’has graduat en Comunicació Audiovisual a la UPF amb un expedient acadèmic més que excel·lent. T’ha costat pagar-te aquest estudis i haver de compaginar-los amb la feina?
—Vaig poder pagar-me’ls gràcies a les beques i als amics que em van prestar calers, però el primer any me’ls va pagar l’empresa on treballava. Hi vaig anar amb moltes ganes, el primer dia que vaig trepitjar la universitat em vaig emocionar, però van ser quatre anys molt durs perquè havia de fer pràctiques no remunerades i moltíssimes més coses i alhora treballar. El tercer any em van operar d’un tumor de mama, el tercer càncer en vint anys, es van morir la meva àvia i el meu pare, vaig patir una ruptura sentimental, vaig quedar-me a l’atur i tot i això vaig acabar la carrera. Va ser dur, però tenia la brúixola molt ben posada i molt enfocada en el que volia, pensava que era l’última oportunitat d’aconseguir-ho, un «ara o mai». Però d’oportunitats n’hi ha sempre, ara estic a punt d’entrar al Conservatori per fer els estudis de música que no vaig fer de petita. Ara m’estic dedicant al meu jo inicial.
«A qualsevol que passi per un càncer, el cos i la ment se li disparen amb l’afany de lluitar i sobreviure. Hi ha gent que es pensa que no té força i descobreix tot l’arsenal que porta a sobre»
—Professionalment has aconseguit viure d’allò que t’agrada fer. Què són Lovemos Creative i Smilindieye?
—Després de quedar-me a l’atur, mentre estudiava, vaig decidir ser emprenedora i dedicar-me a aquelles coses que realment m’agrada fer. Amb Smilindieye, he retornat a estampar samarretes, però estic molt més focalitzada amb Lovemos Creative, un estudi de disseny creatiu que dóna serveis audiovisuals i de publicitat a preus petits a petites empreses i comerços.
—Si no haguessis passat per tres càncers, creus que, encara que sembli una paradoxa, hauries arribat a fer tot el que has fet i fas ara?
—A qualsevol que passi per un càncer, el cos i la ment se li disparen amb l’afany de lluitar i sobreviure. Hi ha gent que es pensa que no té força i descobreix tot l’arsenal que porta a sobre. La gent diu que he estat molt valenta i lluitadora… sí, però perquè no em quedava més remei. És que a mi em mola molt la vida!
Jordi F. Fernández Figueras
Eli RodGüell
Deixa un comentari