Mark Pulido és un artista polifacètic i un creador de noves teràpies nascut a Terrassa l’any 1982. El 29 de març de 2002 va patir un greu accident de trànsit després del qual ja res va tornar a ser igual a la seva vida…
—Podria dir-se que has nascut dues vegades? Ja t’ho han preguntat algun cop, oi? Ens podries explicar la teva experiència?
—Sí, es pot dir que he nascut dues vegades. Dos dies abans del meu vintè aniversari, després de l’accident, em vaig despertar a l’hospital i vaig saber que tenia una hemorràgia a l’estómac, que no es podia intervenir, que podia dessagnar-me fins a morir. També que era possible que perdés la mobilitat d’un braç… En fi, que no quedava clar si viuria o no, ni si patiria seqüeles greus o si me’n sortiria més o menys ben parat.
Jo era conscient de tot això a mitges i em debatia entre dues sensacions contradictòries. D’una banda, patia, recordava què havia passat i em preguntava si la meva companya estava viva; i no em podia moure, el meu cos no m’obeïa, no sabia si m’havia quedat paraplègic. De l’altra, gairebé alhora, recordava la sensació d’una pau enorme, una sensació d’amor que em fusionava amb una font d’energia universal… les mateixes sensacions que explica tota la gent que ha tingut una experiència post mortem. Si has vist el túnel, si has gaudit d’aquesta sensació, quan tornes entens que estar viu implica més sofriment que estar mort. Llavors es pensa: «Si el que he sentit abans de tornar és la mort, la veritat és que no s’hi està gens malament».
A mesura que m’anava recuperant, em venien al cap unes preguntes: «Quin sentit té la vida? Què he fet amb la meva vida fins ara? Cap on he d’orientar la meva nova vida?». Quan ets conscient que la fortuna t’ha atorgat una segona oportunitat, hi ha veritablement un abans i un després. Els interessos canvien i la profunditat amb què vius la teva vida és diferent.
—Aquesta descoberta de l’espiritualitat et va portar en primer lloc a la pintura i la fotografia… Però això ja ho feies abans perquè estaves estudiant Belles Arts, oi?
—Tot just estava començant Belles Arts. Els cinc anys de carrera em van servir per concretar un diàleg amb mi mateix. Vaig pintar paisatges del cosmos, i paisatges interns, però que alhora eren aproximacions a la força que ho regeix tot. Vaig començar a treballar sobre la mort, em vaig fer enterrar viu, vaig fer treballs de recerca sobre el naixement, el temps, la mort.
—A Amics de les Arts, en una exposició de Terrassa Acció Creativa, vas presentar un quadre blau que va impressionar molta gent, era un paisatge còsmic, i, més endavant, per a una exposició del Laboratori Creatiu vas realitzar una instal·lació funerària, amb una tomba i un vídeo d’un teu enterrament…
—Aquest va ser el meu últim treball sobre la mort, quatre anys després de l’accident, a la mateixa hora i al mateix dia i mes, em vaig fer enterrar durant quatre hores, les mateixes que va durar el coma. Va ser alhora un ritual xamànic i un body art experimental. La instal·lació n’era un testimoni.
“Crec que els instruments musicals també son objectes màgics”
—I com vas arribar a l’art sonor i a les teràpies a través del so?
—Com a regal del meu vintè aniversari, la meva germana m’havia comprat un didjeridú, un instrument que els aborígens australians utilitzen per comunicar-se amb els esperits… Vaig començar a tocar-lo com a forma de rehabilitació després d’haver-me trencat les costelles i tenir un pulmó foradat… i en un mes la regeneració va ser espectacular. Em vaig adonar que no era un fet casual, l’instrument tenia a veure-hi.
Llavors em vaig començar a interessar pels instruments de noves sonoritats, amb vibracions i harmònics. Amb aquesta dèria, al cap d’un temps, vaig anar a Suïssa per conèixer els creadors del hang, un instrument de percussió melòdica. Quan vaig començar a tocar-lo, els professors de Belles Arts em van dir que la meva música sonava com els meus paisatges còsmics.
Més endavant, durant un viatge a l’Índia i després de set dies de meditació en absolut silenci, vaig escoltar per primera vegada unes biles i vaig descobrir-hi el so del cosmos. Crec que els instruments musicals no són només instruments, sinó que també són objectes màgics, sempre.
—Què són les biles? I com és que vas trobar-les a l’Índia si són d’origen rus?
—L’inventor, Alexander Zhikarev, havia començat estudiant com es construeixen les campanes tradicionals, després en va complicar la forma per millorar-ne les seves qualitats sonores i, finalment, i al contrari, va simplificar-la fins arribar a unes proporcions àuriques, que permeten que algunes biles tinguin un so que pot durar cinc minuts mentre que el d’una campana tradicional dura uns segons. Cada una, en si mateixa, és un instrument independent que emet cinc notes alhora i produeix cinc tipus diferents de vibracions que s’entrellacen entre si. Imagineu-vos les possibilitats sonores del conjunt!
Quan vaig descobrir l’instrument —perquè Zhikarev havia regalat un joc a una comunitat espiritual de l’Índia—, vaig contactar amb el creador i el vaig convèncer de venir a Terrassa perquè m’ajudés a construir un joc sencer.
Ara mateix hi han tres grans jocs al món: un, en aquella comunitat espiritual, a l’Índia; un l’altre, el que té ell, Zhikarev; i el tercer, el meu, que s’ha convertit en el més gran de tots, tinc unes 70 biles fetes amb una aleació de diversos metalls, les proporcions de la qual són una fórmula secreta del fabricant, juntament amb el mètode d’afinació.
—Com afecten el cervell les ones del so emeses per les biles?
—Les biles són campanes planes, però són més que campanes, tenen altres propietats. El fet que el so de les biles sigui tan perllongat i produeixi un ventall d’harmònics entrellaçats crea un efecte de freqüències de batecs binaurals que equilibra els hemisferis i activa les parts del cervell on es poden produir desbloquejos d’emocions i alliberacions del subconscient i de l’inconscient. Per això, a més de per interpretar música, es poden usar amb fins terapèutics.
—Com fas arribar aquest efecte terapèutic a la gent?
—Aquest projecte va començar amb un somni repetitiu: havia de construir un artefacte que fos alhora un instrument sonor i una eina terapèutica. Una vegada aconseguit un primer pas, el joc de biles, em vaig adonar que això podria arribar a molta més gent si l’utilitzava en concerts. De seguida, vaig acompanyar-lo de video-projeccions i video-mapping, per a les persones a qui costa tancar els ulls i concentrar-se… Vaig començar a fer-los en esglésies per les acústiques i els sostres alts, però també en altres llocs com la sala d’actes d’Amics de les Arts —el meu primer concert, el 2011— i en les coves de Collbató.
Paral·lelament a aquests concerts també faig teràpies individuals per a persones que desitgin una experiència més intensa. Tot problema espiritual, psíquic o psicosomàtic comença en algun punt energètic: a l’úter matern, al moment de néixer, en l’àmbit del subconscient col·lectiu… Treballo amb les vibracions fins arribar en aquest punt, i així es pot reprogramar la memòria emocional, però hi ha altres elements interactuant: una llum especial que estimula la creació de fosfens al còrtex cerebral, una piràmide de tres metres d’aresta perquè la persona a qui s’aplica la teràpia reposi en la seva àrea central, una llitera situada dins la piràmide que és en realitat un monocordi de 64 cordes afinades en un mateix to…
–El teu projecte l’anomenes Khyma i dius que tot just es troba en una fase primerenca; pel que sembla, encara caldrà aportar-li molts més elements lluminosos, sonors, espacials…
—Vaig posar-li aquest nom perquè vol dir ona de vibració en grec. Khyma està perseguint la culminació d’aquells somnis que vaig tenir i que potser podré complir del tot abans que arribi al final de la meva vida. Haig de trobar una altra manera de col·locar les biles al voltant del cos per millorar-ne el funcionament. També estic desenvolupant nous sons amb unes freqüències que són com uns vòrtex a través d’un nou instrument descobert aquest any pel mateix inventor de les biles, i fent recerques, relacionades amb el so del cant de les balenes i els dofins, amb el waterphone, un instrument que es fa servir per a bandes sonores de pelis de ciència-ficció, i també combino altres efectes sonors de la naturalesa. Em queda molta feina per fer.
—Ets el pioner i l’únic conreador d’aquest art màgic? Com has anat aprenent les seves propietats? Per intuïció, per tempteig?
— Al principi vaig començar molt intuïtiu, després, gràcies a una terapeuta nord-americana, vaig descobrir una tècnica relacionada amb l’ona cerebral theta que permet connectar amb zones bloquejades de la memòria. Amb aquesta tècnica, començo les teràpies individuals sense so, fins a trobar on està l’arrel del desequilibri i després passo a treballar amb les biles i els elements lluminosos i espacials de manera molt més efectiva.
Som pocs els que treballem per aquestes vies. A Sant Petersburg, per exemple, hi ha un home que treballa amb biles, però en aquest cas per conduir la gent a la mort, els ajuda a morir alliberats d’angoixes, en pau.
Jo estic desenvolupant quelcom que ningú ha desenvolupat encara, sí que bec una mica de la teràpia de so, de la teràpia vibracional, però crec que estic obrint un camí nou tant a nivell terapèutic com artístic.
Eli RodGüell
Jordi F. Fernández
Deixa un comentari