Núria Martí durant l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV
La Núria Martí intervengué el passat 15 d’octubre en l’acte institucional d’homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista. Detinguda, jutjada i empresonada durant els anys 70, considera, tanmateix, que «segurament els més joves no vam valorar mai prou tot el que era l’experiència de qui havia viscut la guerra». Terrassenca nascuda a Manresa, ha deixat petja com a militant i dirigent del PORE i, més recent, de la CGT -Mútua, avui anima, entre altres lluites, la defensa de la sanitat pública.
Pep Valenzuela
El franquisme no està massa lluny encara…
Vaig néixer el 1956, feia dos anys que havien acabat les targetes de racionament, però l’alimentació era encara escassa i controlada, les relacions entre famílies marcades pels ressentiments de després la guerra. El primer marit de la meva mare, que era del POUM, va morir de tuberculosi mentre esperava l’ordre d’execució a la presó de Manresa. Teníem també un tiet vivint a París, després de sobreviure a Auschwitz. Vam venir a Terrassa per feina del pare. Recordo que, amb 10 anys, els diumenges anàvem a mirar les manifestacions, això a Manresa no passava. Terrassa, llavors, era «la Roja».
Així, la teva militància va començar molt aviat
Vaig estudiar Comerç i, després, batxillerat, al nocturn del Blanxart. Aquí vaig entrar als Círculos de Jóvenes Revolucionarios. Quan la meva mare va veure que tant jo com el meu germà, per cantons diferents, tornàvem a portar a casa revistes d’aquestes «rojas» va dir: ja hi tornem a ser! Ho va tenir clar. Amb el meu germà Albert, que va estar en un seminari, per diferents llocs ens vam connectar amb la mateixa gent. A casa discutíem molt, fins ben entrada la nit. Considero que va ser part de la meva formació. Al barri d’Ègara ens reuníem als locals. Vaig estar a l’Organització Trotskista i, després, al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE). El 1972 vaig ser detinguda per primera vegada, per fer pintades, amb judici al TOP i vaig pagar una multa de 20.000 pessetes, encara guardo el rebut.
Per què la militància en aquests partits i no, per exemple, en el PSUC, que era molt més fort i organitzat?
Més enllà dels fulletons que es feien, infumables des del punt de vista d’avui, el més important va ser, primer, que recolzàvem totes les lluites obreres; segon, anàvem contra el sentit que prenia el PCE-PSUC quant a l’eurocomunisme i la dita ruptura pactada del règim franquista, érem la part més radical del moviment.
En relació amb l’URSS, a més de la responsabilitat en l’assassinat d’Andreu Nin a mans dels serveis estalinistes durant la Guerra Civil, quan anarquistes i trotskistes van estar enfrontats als carrers contra els del PSUC, no volien una burocràcia com la que hi havia allà.
Et dedicaves a estudiar i militar només?
No, què va! Treballant sempre, des dels 14 anys. Primer d’oficinista, en diferents empreses. Vaig deixar el batxillerat en 5è, després la segona detenció, per un 11 de setembre de solidaritat amb Xile i Allende. Jo no he sigut mai gaire independentista, fèiem una mani de suport a Xile i Allende i l’endemà ens van venir a buscar. Però també hi havia una cursa a Terrassa i la policia volia tenir controlades algunes persones, i van detenir el Josep Maria Pi, el meu germà Albert i altres. Ens van portar a via Laietana, i després ja la presó.
Quant temps a presó? Què en destacaries de l’experiència?
Vam estar 2 mesos, fins al 10 de novembre. El 27 setembre afusellaren a Cerdanyola els militants d’ETA Txiki i Otaegui. Es van fer plantades a les presons, a la Modelo van entrar els grisos i van apallissar alguna gent, al Pi li van desgraciar l’esquena.
Després vaig estar encausada pel cas de la base aèria del Panís, a prop de Cadaqués. Em feien responsable d’un comando amb gent que feia la mili allà: en Pretel, Santiago Alegria i altres, jo que l’única arma de foc que he tocat a la meva vida és una escopeta de fira. Crec que va ser un intent més, com el de la sala Scala i altres, de criminalitzar i desarticular l’esquerra radical amb proves falses. Al final, no va passar res, i amb l’amnistia del 1977 van passar pàgina.
Ampliar la base no pot ser només el lema d’aquest o l’altre partit, hauria de ser la clau de volta de tots els moviments socials. Cal canviar els punts de referència si volem canviar les coses.
Amnistia i transició… oblit també?
L’amnistia del 77 va ser molt important, sobretot, perquè van amnistiar tots els crims del franquisme, l’amnistia va ser per a ells no per a nosaltres. Molta gent afusellada, desenes de milers, són encara a les cunetes; les persones preses van ser força de treball gratuïta per fer carreteres, túnels i pantans; expropiacions de propietats, els tribunals de vídues, els judicis sumaríssims, els mestres als qui van treure el lloc, l’exili de tants de milers; moltes empreses de l’IBEX35 acumularen capitals durant el franquisme… Tot això va quedar dissolt i amagat amb l’amnistia del 77. No es va fer cap depuració. El PSOE ha governat més anys que el PP sense fer res, i ara es posen la medalla de treure Franco del Valle, quan encara queden milers d’assassinats a les cunetes.
El que em sap més greu, per la part que em toca, és que nosaltres érem molt xulos, bé, érem molt joves també, i segurament no vam valorar mai prou tot el que era l’experiència de qui havia viscut la guerra.
I així es tancà la Transició, per mantenir el règim de poder?
Es va consumar una Transició lamentable. Ara estic llegint en Josep Fontana, uns anàlisis molt interessants. L’obertura del mercat espanyol ja estava en marxa, en Felipe González tenia feina avançada per tot el món, prometent tot. A les classes treballadores, en drets laborals, la Transició no els va portar res de positiu, excepte les llibertats sindicals tutelades per CCOO i UGT. La gent es va conformar perquè a partir d’un moment, a pesar de tot, hi ha millora de la situació econòmica, i així la segona residència, vacances, restaurants…, i ens vam començar a considerar classe mitjana. Hi va haver una desinflada molt gran del moviment obrer.
En tot cas, la gent no va estar amb les propostes més radicals…
Crec que ni el PORE ni la LCR ni les altres organitzacions no han fet un balanç mai, sinó que cadascú l’ha anat fent, individualment, el balanç, però no com a grup. Vam estar o caure en un cert aïllament, propiciat pel règim. Quan es va crear Izquierda Unida jo considerava que havíem de ser-hi dintre. Ara no sé, tot ha canviat molt.
Dius, però, que sí que hi ha els balanços personals, com ha estat el teu?
Primer, vaig parar per mirar de garantir condicions personals. Em vaig casar i descasar, vaig viure a Barcelona, vaig tenir dues filles i vaig estudiar infermeria. I vaig tornar a Terrassa, a la Mútua hi havia manca d’infermeres, tenia experiència a Can Ruti i el Clínic.
I vaig continuar amb sindicalisme i política, a CCOO i EUiA, amb totes les discrepàncies, perquè creia que no s’havia de dividir el moviment. Però després de 4 anys vaig veure que CCOO estava molt d’acord amb la direcció de Mútua. Vaig sortir i vam muntar la CGT, que desbancà CCOO clarament, això va ser el 2008 més o menys.
En aquest temps es produí el 15M, com ho valores?
El 15M va ser gran pel que estàvem acostumats, es van dir coses interessants que van obrir els ulls de molta gent. Ens vam retrobar alguns dels antics lluitadors, molt il·lusionats, però sobretot els joves. Els resultats a Terrassa, així en perspectiva, són força decebedors; a Madrid, potser encara més. Vam estar amb el moviment generat pel 15M fins a la dissolució, després vam tornar a sortir com a moviment: concentracions davant de la Mútua, cada dilluns; després, reunions els dimecres, al Casal del barri Cementiri Vell, recollint denúncies i fent activitats de suport a casos concrets i de denúncia de les llistes d’espera i altres. Una de les coses més positives, potser després del 15M, han sigut el manteniment d’alguns moviments socials.
Creus que una de les mancances del 15M podria tenir a veure amb l’absència dels balanços de l’esquerra que deies abans?
És possible. Perquè el moviment obrer moltes vegades llença a les escombraries l’experiència viscuda, en lloc de veure si l’experiència d’altres ens pot servir i si la nostra serveix a d’altres.
Crec que els moviments que s’han format haurien d’entroncar amb el que ja hi havia abans. En particular penso en les AAVV que van tenir una gran importància durant el franquisme, van ser pioneres en la urbanització dels barris, serveis públics i drets fonamentals. Però costa treballar fora de la zona de confort. I el que cal és pensar com arribar a la gent de tota la ciutat, de tots els barris, que vota diferents partits i parla altres llengües; i arribar-hi enfrontant els problemes: sanitat, opressió de gènere, precarietat laboral i de vida, segregació escolar i social, de la gent gran. Quan hi ha un desnonament o qualsevol altre problema, hauria de ser tot el barri el que es mou.
Ampliar la base no pot ser només el lema d’aquest o l’altre partit, hauria de ser la clau de volta de tots els moviments socials. Cal canviar els punts de referència si volem canviar realment les coses. Entre els punts de referència hi ha també el temps, he escoltat gent demanar quants anys caldrà manifestar-se. Veig una ingenuïtat que em deixa molt sorpresa. De fet les classes obreres i populars han de viure lluitant o, d’altre forma, retrocedeixen. Per tant fem-ho amb alegria!
Deixa un comentari