Pepe Ruíz durant l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV
Pep Valenzuela
President de l’associació veïnal del barri de Ca n’Anglada entre 1974 i 1996, en Pepe Ruiz Rodríguez és, des dels anys 60, una de les persones sempre actives en els moviments socials i la vida política de la ciutat. Arribat el 1954 de Guadahortuna (Granada), on va néixer el 1947, estudià en un seminari durant 9 anys, es formà després en Magisteri i Psicologia. Va ser director de l’escola Agustí Bartra. Candidat de la Candidatura d’Unitat Comunista de Terrassa (CUCT) en les eleccions municipals del 1979, avui és president del Casal d’Avis de Ca n’Anglada i de l’associació en defensa de llengua Veu Pròpia. Amant de la natura, ha pujat més de 200 vegades a la Mola, «em carrega d’energia», declara.
-Ca n’Anglada era un bon lloc per iniciar-se en la militància.
Sí. Hi havia molta activitat, també de partits i sindical, del PSUC i CCOO, també Bandera Roja, socialistes i altres. Per mi fou molt important la relació amb la comunitat cristiana, els capellans obrers. Vaig estar al seminari entre el 1960 i el 69. Simpatitzava amb l’esquerra, però no tenia carnet de cap partit. Em vaig implicar en la creació de l’AV, i el 1974 em van proposar com a president.
Un moment molt important per mi va ser l’1 de Maig del 1968, estant encara al seminari. Després de la concentració a la Font de les Canyes convocada per CCOO, vam sortir en manifestació cap a la ciutat. A Sant Llorenç els «grisos» ens dissolgueren i a mi em van detenir i portar a la presó al costat de l’hospital de Sant Llàtzer, on vaig passar un mes.
-Ser candidat a alcalde el 1979 devia ser també un altre moment important.
Molt, clar. Vaig encapçalar la llista de les primeres municipals de la CUCT, promoguda per Bandera Roja, amb origen en els moviments veïnals i comunitats cristianes, que eren els meus orígens, i el PCC VIII-IX congressos. Estava a l’esquerra del PSUC, ens havíem oposat a la Constitució i els Pactes de la Moncloa. Però no vam treure prou vots. S’ha parlat molt de què amb els nostres vots el PSUC hauria guanyat l’alcaldia, de fet es va quedar a poc més de 100 vots. Però no vam tenir cap problema, ni polític ni personal, eren opcions legítimes; jo amb l’Agustí Daura del PSUC tenia i vaig mantenir sempre molt bona relació.
En els darrers anys s’ha vist més clar que tot això de la Transició modèlica era una mena de frau. La lluita que vam fer va quedar com trencada. Ara estic més a prop d’ERC, vaig ser candidat independent a la llista les passades eleccions.
Entrevista publicada per un diari local al candidat Pepe Ruíz per la CUCT
-Podries fer un resum de l’experiència del moviment veïnal?
Les lluites, llavors, eren per equipaments, no hi havia res, els barris s’havien fet sense cap pla urbanístic, sense preveure cap equipament. El barri era com una mena de territori fora de la ciutat, hi havia molta participació. De la llavors dita plaça Roja, sortien les manifestacions, moltes, cap al centre. A la junta de Ca n’Anglada hi havia tota la diversitat política. Després, hi col·laborava el centre juvenil, també amb molta gent i molt actiu.
La millora de la riera de les Arenes va ser una de les grans i primeres reivindicacions, així com també escola i protecció a les vies del tren. La gent s’organitzava per reclamar i per resoldre problemes, responia a les convocatòries. Més tard, ja al 1994, es va construir el centre cívic i casal i centre de dia per a gent gran, també després de moltes reclamacions.
-Com és que va fer de president durant 22 anys?
Sembla que la gent així ho volia, i jo no estava cansat, volia seguir la lluita, ho compaginava amb la feina sense problema.
-Has conegut prou bé el moviment veïnal. Quina avaluació en fas?
Durant la Dictadura, l’administració no estava per la causa i havíem de reclamar per la força, moltes lluites eren per demandes concretes. El moviment veïnal era transversal políticament, però la junta no era governada per cap d’ells. A Ca n’Anglada hi havia gent d’esquerres sobretot, però també de la Democràcia Cristiana i altres; sempre es va compartir espai i es va treballar bé.
Després, es van perdre líders, alguns que van assumir responsabilitats dintre l’Ajuntament, altres potser perquè es van anar perdent motivacions. De fet, el moviment associatiu va anar perdent força. Ara, crec que intentem recuperar-lo perquè hem vist que pel que lluitàvem, una societat del benestar, hi ha molts problemes i que hem de continuar la lluita.
-Com creus que es podria recuperar, amb quins objectius?
Calen les AV avui encara, però per integrar les entitats del barri: culturals, joves, comerç, migrants; i que estiguin col·laborant. Que serveixin com una mena de coordinadora.
-I sobre la situació política en general?
Quan em vaig jubilar, el 2009, era un moment de canvi. Jo podia viure bé, però hi havia molts problemes, la inquietud de sempre la veia al meu voltant. Després de la dita «transició modèlica» i allò d’Espanya va bé, amb governs del PSOE i del PP, resulta que estem amb un índex d’atur dels més alts d’Europa, amb un nombre creixent de treballadores en situació de pobresa, una precarietat laboral i de vida més greu cada vegada, desigualtats econòmiques i socials en augment.
-Què estàs fent ara?
Fa 5 anys que presideixo l’associació de gent gran de Ca n’Anglada, intervenim davant de tots els problemes. Estic a la comissió de residències públiques, que és un problema molt greu per a moltes famílies. La llei de dependència, que és un pilar bàsic de l’estat del benestar ha fallat, no hi dediquen pressupostos; aquesta és una prioritat. Caldria tenir molt més impacte, esperem que el nou ajuntament estigui a l’alçada. També estic al Moviment per Pensions Dignes, que és l’altra cara del problema. Estem plantejant, a més, la creació d’un servei d’atenció al pensionista, perquè molta gent gran viu sola i té problemes, no els saben resoldre amb burocràcia i papers.
-En relació a la qüestió dels drets nacionals què en dius?
Tot això són drets nacionals també. Tenen a veure amb la manca de democràcia i sobirania reals. D’altra banda, estic molt implicat en la defensa de la llengua catalana. Sóc president de Veu Pròpia, creada per persones que no tenim el català com a llengua materna, perquè la majoria hem nascut fora, però hem adoptat el català a les nostres relacions per respecte al país d’acollida.
Nosaltres, que hem sigut nouvinguts, migrants, a la gent que arriba ara els volem explicar que val la pena fer l’esforç encara que costi i que tinguin altres problemes, que aprenent la llengua és la millor manera de formar part del país, obre portes i ajuda també al treball. Fem xerrades, sortides per fer conèixer el patrimoni, hi ha grups d’alfabetització i de conversa amb voluntàries. A Catalunya es parlen 300 llengües i totes són importants, i és lògic que el català sigui la comuna aquí, sense exclusions.
-A nivell polític, tanmateix, sembla que la situació està difícil.
Estic molt implicat en el Procés. Estic a l’ANC, perquè estem en una situació excepcional, de manca de llibertats, hi ha presos polítics, el deute fiscal… Cal un moviment unitari per l’estat propi i per poder decidir quin tipus de societat volem.
L’Assemblea de Catalunya, que aglutinava quasi totes les forces antifranquistes, tenia entre els seus punts principals el dret d’autodeterminació; això ha anat diluint-se. No s’ha fet el canvi que s’havia de fer: reconèixer el dret d’autodeterminació dels catalans no és dividir, és el dret a decidir.
La constitució del 1978 va ser dominada per l’exèrcit. Tenim dret en un país nou a fer el nostre model de constitució. Seria una manera de millorar les nostres condicions de vida, i Catalunya podria ser un model a Europa i el món, lluitem per això i espero veure-ho.
Pel que fa a Terrassa, em preocupa molt el tema de la pancarta. Tenim ciutadans terrassencs presos, exiliats i imputats, patim tothom les limitacions. Es va decidir per majoria posar-la, en solidaritat amb totes aquestes persones. L’alcalde Vega va evitar-ho. I ara, no té sentit això, caldria posar la pancarta, som molt crítics amb els regidors que no han volgut fer-ho.
Deixa un comentari