Cristina Monfort
Parlem amb Jaume Sisa, en exclusiva de Malarrassa, cantant d’un talent indiscutible i d’una eloqüència geomètrica. Un entusiasta de la poesia que, com Rimbaud, pensa que no s’ha de canviar el món sinó la vida.
Ens trobem amb ell per parlar del seu darrer disc Malalts del Cel; ens rep a casa seva, una mena d’exili interior voluntari, on el silenci és el soroll més fort que ens acompanya. Idèntic com pocs a si mateix, ens ha fet esperar 8 anys per oferir-nos un disc excepcional.
Jaume Sisa, davant de la seva col·lecció de discos. Foto: CM
– Jaume, després de 8 anys, nou disc, Malalts del cel, a excepció d’un disc de rareses com era “Extra”, què és ser un malalt del cel, una patologia agradablement incurable?
Sí, això ho sintetitza força bé. És un virus espiritual que corroeix l’ànima humana, que travessa la història contemporània. Té components de l’idealisme, del romanticisme, però té una dimensió més genèrica: un dels ingredients de la condició humana és que no està content amb res, i a partir d’aquí jo ho he aplicat a la meva biografia, a la meva generació, a partir d’un fet molt específic, com és el maig del 68 a Paris, on es va produir una mena de salt qualitatiu en la demanda d’aquest ideal, uns en diuen de plenitud, els altres de llibertat, els altres un anhel del paradís.
“El maig del 68 és la primera revolució en què no s’intenta canviar el món, sinó canviar la vida”
“La poesia és com una substància vital que et permet abocar-te a altres dimensions de la realitat”
-En aquest disc has volgut fer un resum de la teva trajectòria?
És un disc en el que jo m’hi he passat més de 5 anys treballant, és la primera vegada que m’autoprodueixo un disc, és un disc doble, com abans s’entenien, de dos vinils; és un disc llarg i jo m’hi he recreat perquè volia fer aquesta síntesi del que m’ha passat a mi i a la meva generació durant aquests últims 50 anys.
-De vegades, el disc desprèn certa malenconia però també una sensació d’estar al mig d’alguna cosa que té més continuïtat, era aquesta la teva intenció?
Sí, és una mica això, és una mirada enrere amb la intenció de fer un balanç i alhora això sempre comporta, quan no esdevé pura nostàlgia, que penso que és una cosa poc productiva, una mena de ressort que t’impulsa cap endavant. A mi això sempre m’ha sortit d’una manera espontània; quan saps que la vida no comença ni s’acaba amb tu, simplement ets algú que observa i ho explica. Jo ho faig a través de les cançons, intento explicar les meves obsessions, els meus desitjos, els meus somnis, la recerca de l’absolut, de la llum, com a simbolisme d’una revelació d’un altre món.
-I també expresses els teus ideals.
Sí, quan tenia 20 anys era un xaval ple de somnis, volia canviar el món, volia que fos una cosa millor, un món de bellesa, de veritat, de poesia, de festa, d’alegria, i fas les coses en aquesta direcció, i amb els anys veus que és una mica més difícil del que semblava. El maig del 68 és la primera revolució en que no s’intenta canviar el món, sinó canviar la vida, si canvies la vida, el món canviarà immediatament.
-Cal recordar que el maig del 68 neix des de les universitats.
Sí, aquesta revolució la fan els que ja van tips, les revolucions anteriors sempre les feien els que passaven gana. Al maig del 68 tenien una fam de bellesa, de plenitud i de llibertat però no una fam física. Tot això s’inscriu en aquella època: el moviment hippy, la contracultura, els beatnicks, els situacionistes i pren molt de les idees llibertàries i anarquistes. Això és l’interessant de tota aquesta moguda del 68, però tot va acabar malament, perquè les revolucions sempre són un mal negoci, però, per altra banda, els homes no poden evitar fer-les.
-Quina relació tens amb la poesia?
Per mi la poesia és com una substància vital que et permet abocar-te a altres dimensions de la realitat, si no mirem de sentir alguna cosa més enllà de la realitat, no val la pena viure.
-Quina relació veus entre el món ideal que imaginem i la realitat?
La realitat, tal com l’entenem normalment, és una cosa prosaica, curta, potser pels animals està bé, nosaltres necessitem altres aliments. Això, o tornem a ser ximpanzés, que no em sembla malament.
-O a viure a Hipopotàmia, com en una de les teves noves cançons.
Els hipopòtams viuen bé, o no viuen pitjor que nosaltres, tampoc deu ser un xollo, però, si compares, nosaltres vivim millor que els hipopòtams? Doncs, mira, no ho sé.
Els hipopòtams no esperen res, que se sàpiga, nosaltres esperem moltes coses, i res ens sembla prou, és un viure que crea molta insatisfacció.
-S’hauria de reivindicar la importància del badar?
Badar és una activitat molt sana i productiva, vol dir deixar-te anar, deixar la ment, oblidar-te una mica del que ets, el que penses i obrir els ulls, les orelles, posar-te en disposició d’observar sense prejudicis, sense apriorismes i això jo ho practico des de sempre, de manera espontània; badar és com pels budistes meditar. Avui dia si vols estar perfectament adaptat has d’estar sempre entretingut i consumint.
-A la cançó d’ “El nen” parles del nen que seràs, és el teu propòsit arribar a ser nen?
Tots som nens, el què has estat, ho ets sempre. L’ésser va acumulant i es tracta d’anar buidant quan ja no pots acumular més i recuperar aquest primer estadi d’innocència gratuïta. És una cosa que està a l’abast de tothom, només cal mirar cap endins i treure’l.
“A través de les cançons, intento explicar les meves obsessions, els meus desitjos, els meus somnis, la recerca de l’absolut, de la llum, com a simbolisme d’una revelació d’un altre món”
“El que has estat, ho ets sempre”
-En “Duchamp” dius ‘és artista tothom que sàpiga mirar’. Què és per a tu l’art?
Per a mi Duchamp és com un punt i apart, és el principi i l’essència de l’art contemporani, és el que en fa la teoria que després Warhol, que és com el seu secretari, la ven al gran públic. Duchamp diu que quan hem trencant ja totes les convencions i els cànons, l’art pot ser qualsevol cosa amb la condició que tu sàpigues veure-la. Abans d’això, els artistes eren els que produïen obres d’art, a partir de Duchamp l’artista és el que sap assaborir la vida com si la vida fos una obra d’art.
-Ets conscient que hi ha cançons que han depassat potser la idea que tu tenies a l’escriure-les, per exemple “Qualsevol nit pot sortir el sol”, que ha esdevingut un himne?
La intenció de l’autor de vegades no és el més important. L’autor les pot haver fet amb la intenció de dir alguna cosa i després qui les rep pot interpretar el que vol dir l’autor o una altra cosa o una variació, i és així quan compleixen la seva funció més interessant, que és passar a formar part del tot, no només de l’autor.
-Com va ser la teva experiència de ser un altre? Ho hauríem de provar tots?
Sí, a mi el que m’estranya és que no ho faci tothom; les persones hauríem de prendre vacances de nosaltres mateixos i ja no et dic dels altres. Jo estic content d’haver estat un altre i haver viscut una altra vida, i després estic content d’haver tornat a la que tinc. Tot està bé, sempre dins el joc de la vida que, de vegades, va fatal, o sigui que, com deia l’Ovidi, va com va.
-Per finalitzar, et veurem aquest estiu o aquesta tardor en algun concert?
En principi no, no tinc res previst.
-Bé, però com dius “llarga és la història i no s’ha acabat”.
De moment m’ho estic pensant. Necessito un temps i el temps cada vegada és més llarg per fer les coses.
Cristina J. Monfort
Deixa un comentari