Pep Valenzuela
Amaia Txabarri, nascuda a Arrasate/Mondragón (Guipúscoa) el 1983, viu a Terrassa des del 2010. Tot i el poc temps, ha estat suficient per a fer-se coneguda a la ciutat, en els cercles dels moviments socials, especialment com a membre del Kasalet, com a activista al col·lectiu feminista Rudes Rebels i també participant en els CDR. Tot un relat que ella mateixa feia públic el dia de la presentació de la seva capdidatura a Capgròs d’enguany. Formada en Interiorisme i Escenografia, ara és directora d’Art, sobretot en publicitat.
El teu activisme comença a Catalunya o ja havies fet experiències a la teva ciutat, Arrasate?
Amb 14 anys ja em vaig començar a activar a Euskal Herria (País Basc). Vaig començar als moviments socials de la ciutat i seguidament també vaig entrar a formar part de l’assemblea del “gaztetxe” del poble (centre social ocupat). De fet, hi havia molt de moviment a tot el país, tinc un record de començar a implicar-me en les lluites amb molta inquietud i il·lusió per canviar les coses d’arrel. Eren temps difícils, però teníem molta força i la gent omplia els carrers de reivindicació. El compromís de totes era ferm i estàvem convençudes de què el que fèiem servia per a un canvi real, sentíem que estàvem contribuint a la transformació social i política.
Com llavors el trasllat a Catalunya?
El 2009 vaig venir a Catalunya a acabar els estudis d’Interiorisme. El 2010 vaig decidir venir a viure a Terrassa suposadament per un any, o això li vaig dir a la meva família (riu) i aquí segueixo. Al cap de poc vaig conèixer el centre social ocupat i autogestionat Kasalet, on a poc a poc vaig començar a crear la família terrassenca que tant estimo, em van fer sentir com a casa, els hi estic molt agraïda. Al cap d’uns mesos, va tenir lloc el moviment conegut com a 15M, que va ser una sorpresa per mi, inicialment no sabíem ben bé què estava passant, de seguida vaig començar a participar activament a l’acampada tots els dies.
Com ho valores, aquest 15M? Ha quedat quelcom?
Crec que va crear molta consciència social i política, i va obrir els ulls a molta gent, no només pel moviment, també pel que havia passat, o sigui tota la situació que va generar això: la crisi, les retallades a l’educació, sanitat… Crec que la gent va sortir perquè no entenia res de com s’estaven fent les coses i creien que s’havia de sortir al carrer i denunciar tot això, especialment l’atur que creixia espectacularment, i el problema de l’habitatge que estava destrossant a famílies, joves i gent gran.
En aquest temps has continuat estudiant…
Estudiant i treballant. Primer vaig estudiar quiromassatgista i vaig treballar-hi alhora que començava a estudiar el postgrau d’Escenografia, compaginant estudis i feina. Vaig finalitzar els estudis fent les pràctiques al programa de TV3 “Polònia”. Ara fa anys que sóc directora d’Art, sobretot en publicitat.
Sense deixar l’activisme social…
Dintre del Kasalet, que no he deixat mai, col·laboro en la programació de l’espai, també a Solidaritat Antirrepressiva de Terrassa (SAT); i des de fa 2 anys i mesos vam crear el col·lectiu feminista Rudes Rebels. Primer, com a plataforma, amb una crida a tots els col·lectius feministes de la ciutat i dones que volguessin organitzar el 8 de Març del 2016 a la ciutat. Va ser un 8 de Març que va sortir molt bé, una experiència molt bonica i intensa a la vegada, no pensàvem que aconseguiríem el que vam fer.
Com que va sortir tan bé, vam decidir continuar fent coses i fer quelcom cada 8 de mes, intentant concretar allò de què «cada dia és 8 de Març». Però ens vam adonar que ens ajuntàvem, i parlàvem però que hi havia molta feina més en la qual ens volíem implicar. En aquest punt vam fer un salt, plantejant-nos que ja érem un col·lectiu, que no érem una plataforma amb un sol objectiu concret per fer i prou, sinó que això anava cap endavant.
Van començar Rudes Rebels per visibilitzar la lluita feminista al carrer, com a punt molt important, i una de les coses que vèiem a Terrassa, tot i l’existència de col·lectius feministes fent molt bona feina, és que aquest treball no es visualitzava massa, i nosaltres creiem molt important fer acció, feina al carrer, així va néixer Rudes Rebels.
L’Amaia obrent el Kasalet. Foto PV
Has participat també als CDR?
Sí, vaig estar participant abans que es creés el CDR a Terrassa. Recordo que des de l’Esquerra Independentista de la ciutat es va plantejar fer assemblees obertes per debatre sobre tot el que estava passant amb el Procés, i van sortir plantejaments sobre el dret a decidir, sobre com començar a fer feina per defensar-lo, etc. També vaig estar a l’organització prèvia de l’1-O. Un cop vistos els resultats del referèndum, a Terrassa es va decidir adoptar el nom de CDR. He seguit participant del CDR amb l’organització de les vagues generals del 3-O i el 8-N, entre d’altres, i també he participat de tot el procés de descentralització del CDR de Terrassa que ha comportat la creació de tots els CDR de barri de la nostra ciutat.
Com veus la situació ara?
Potser, la paraula és incertesa sobre la situació: on arribarem, què passa amb els i les exiliades? amb les persones preses? Es pot tornar a l’autonomisme? Em sembla que la gent està decebuda i desconfia dels partits polítics, perquè s’han promès coses i no s’han dut a terme. Però, al temps, encara hi ha il·lusió, la gent té moltíssima força i ganes de fer feina i sortir al carrer, ho veig als CDR. Penso que fer marxa enrere sembla impensable a la societat catalana. La repressió política i social que està patint el poble català per part del govern espanyol ha obert ferides que difícilment cicatritzaran aviat. Està quedant molt clar que la Transició va ser una pantomima, Espanya és l’únic país d’Europa on la transició es va portar a terme conjuntament amb el bàndol de la dictadura feixista, si això ho dius a Itàlia o Alemanya es veu surrealista i incomprensible.
Creus que es pot comparar amb la situació al País Basc?
És molt diferent la situació política, encara que, realment, coincideix bastant amb el que demanen els moviments socials d’aquí, el dret a l’autodeterminació, el final del feixisme encobert, el dret a l’habitatge digne, la justícia social, etc. Clar que la situació allà està marcada per tota la repressió viscuda, que sembla que acaba però no és així. Encara hi ha molts presos polítics, que a més estan a milers de quilòmetres de casa seva de manera il·legal i és també la manera que fan servir per castigar les seves famílies, que han de fer milers de quilòmetres cada setmana per poder fer les visites a la presó. És insostenible econòmicament i molt cansat per les hores que fan per veure’s només una estona. Estar a la presó més propera a casa teva és un dret, però l’estat espanyol sap molt bé com fer servir la repressió política quan volen fer mal. Per exemple, encara hi ha familiars i amics de presos que moren en accident a les carreteres quan van de camí a les presons, o el cas d’Altsasua on converteixen en terrorisme una simple baralla de bar, per castigar el jovent combatiu i alhora a tot el poble basc.
Ara, aquí, es viu una mica això també. Noto que hi ha un nivell de repressió que nosaltres ja coneixíem, però aquí no es veia. Amb l’1-O i amb el que va passar abans i després, ara es veu clarament. Veiem com criminalitzem els CDR’s i empresonen a polítics del govern català.
Com es veu la situació a Catalunya des del País Basc?
Se’m fa difícil de dir, perquè no he viscut aquests darrers anys en primera persona la situació d’allà, però també tinc la sensació que hi ha confusió a nivell social. Em sembla que s’està mirant amb molt interès tot el que està passant a Catalunya, la gent des del País Basc se sent molt identificada amb el que s’està vivint aquí. Ens hem passat la vida defensant-nos de la repressió i de les injustícies, en una espiral d’acció i reacció, però la construcció del que volem fer, a on anem, com fer-ho, com organitzar-nos, ens ha costat més degut a l’alt nivell de repressió viscuda. Ara, crec, s’ha obert un nou període cap a la construcció nacional, cap a la creació d’un poble just, amb la mirada posada en què volem ser i com volem arribar a aconseguir-ho. Penso que des d’Euskal Herria es mira molt a Catalunya, perquè s’ha fet molta feina, i diferent de com s’havia fet allà; ara és com un exemple, d’organització, de política, de maneres de fer…
Deixa un comentari