Fou una tarda plena de testimonis la del passat dijous 6 de juliol, per reivindicar les lluites que han caracteritzat el moviment veïnal i obrer de la ciutat, centrada en els darrers 40 anys. Tots ells són actius ara i en aquells temps de lluita de la Terrassa dels anys del franquisme, repressiu i mancat de democràcia. Un moviment que es troba ara, potser sí, molt menys actiu i en circumstàncies de ben segur diferents, i alhora amb vincles amb l’actual procés sobiranista que també té molt de reivindicació de la democràcia.
Lluites compartides és una campanya que duu a terme Òmnium per fer un reconeixement a totes les lluites que han contribuït a construir el nostre país. «Estem aquí avui en un centre cívic reivindicat durant anys per l’AV, calia un espai obert al barri, i finalment es va obrir el 1994»; deia Pepe Ruíz, qui presentà i moderà l’acte organitzat per l’entitat Òmnium, davant prop d’un centenar d’assistents. D’aquesta forma, foyu molt present el record de la Plaça Roja dels 60 i 70, i molt vinculat també als capellans oberts a les problemàtiques del barri i a la lluita obrera, «a través de lluites sempre pacífiques», remarcà Ruíz.
La transició, de modèlica, res
Històrica militant, i activista per la defensa de la Sanitat Pública, Núria Martí reconeix que en el relat dels homenatges «les dones no hi són gaire». La Núria recorda l’any 1975 com el més conflictiu, amb moltes mobilitzacions de tots els sectors laborals: «Jo veia com els obrers lluitaven i llençaven rocs a la policia franquista, la qual ens reprimia constantment».
La Núria parlà amb to de ressentiment, també, d’allò que vingué amb l’anomenada ‘transició’, o ‘transacció’, millor dit. Pel que fa a la seva militància comunista, reconeix: «nosaltres volíem fer coincidir la fi del franquisme amb l’inici de la revolució obrera». Per això, la màxima que en va treure i que aplica al seu activisme des de fa anys, és la següent: «tot allò em va ensenyar que mai s’han de deixar en mans d’uns altres la gestió d’allò que és nostre».
Llavors a l’època, es va establir el lema de Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. «Ni la memòria s’ha aixecat, ni l’autonomia, ni hi ha llibertat, ni separació real entre església i estat… Ha resultat una democràcia molt decebedora», conclou la Núria. El missatge que transmet però és més viu que mai: «No hi ha possibilitat de guanyar si no s’està actiu. Per això ara, cal lluitar per defensar la sanitat pública».
Ferran Pont fou diputat al Parlament per CiU, i un històric dirigent lligat al moviment veïnal de la ciutat. Pont se centrà en el paper determinant de la Parròquia de Sant Cristòfol (fundada el 1956), i es referí també al gir que l’església experimentà als anys 60 i el seu vincle amb el món obrer a Terrassa, gràcies en bona part a l’arribada del vicari Agustí Daura, que també assistí a l’acte de dijous. Tot ho resolíem per la via democràtica», afirma Pont, que fou també president de l’associació de veïns del barri a principis dels anys 70. Daura també intervingué per fer notar que «hem de moure’ns per què tothom pugui votar l’1 d’octubre».
Antonio Cazorla (que arribà tard a l’acte des de l’hospital, per haver patit una agressió al carrer enmig d’un conflicte) és un altre històric del moviment veïnal, ara president de l’AV Montserrat. «Els polítics van creure que les associacions veïnals estaven per arreglar voreres. Jo lluito per reivindicar un moviment veïnal que fou el que va ser», deia Cazorla, qui aposta per «unes coordinadores de districte per estar juntes de nou, que es faci projecte de barri i de ciutat», i afegia amb resignació, “o el moviment veïnal canvia, o la ciutat no tira endavant». Per això, Cazorla també assegura que no s’ha de tenir por al dret a decidir, a l’hora que matisava que “la independència no serveix de res dintre d’aquesta Unió Europea, no podem governar-nos sense total autonomia».
Antonio Cazorla, Núria Martí, Pepe Ruíz, Ferran Pont i David Fernàndez.
Som un país de cruïlla
L’acte i la campanya que Òmnium està duent a terme pretén vincular aquesta lluita veïnal amb l’actual procés que portarà al referèndum de l’1 d’octubre, almenys en la seva vessant per la ruptura democràtica, tal com es vivia durant els anys del final del franquisme, quan es cridava per tenir més democràcia. Per David Fernàndez, aquesta és també un homenatge als lluitadors antifranquistes, “però no ha canviat tant, han estat 40 anys en què han estat vigents moltes sentències de l’època franquista”.
«En aquest país sempre ens hem hagut de reinventar sense demanar permís a ningú», afirmà David Fernàndez, exdiputat de la CUP, l’únic dels presents convidat de fora de Terrassa. «Jo dic que sóc un català de Zamora», afirmà amb la seguretat de qui està convençut que aquest és un país de cruïlla, de gent treballadora arribada de tot arreu, i on tothom hi ha tingut cabuda.
Respecte la proximitat del referèndum convocat fou clar: «tenim un problema si l’acte de votar es converteix en un problema», i afegí que ara estem en una nova fase en què ens toca lluitar de manera democràtica», i en dilucidar «si podem governar-nos o no». El cupaire no mencionà la independència, però sí que «l’1 d’octubre ens tocarà omplir les urnes, pel sí o pel no, per dret democràtic i per dignitat».
Miquel Gordillo
Deixa un comentari