Les xifres del Gran Recapte són l’evidència d’una gran mobilització popular a Catalunya: 20.000 voluntaris, dels quals 700 a Terrassa; més de 4 milions de quilos en total, prop de 85.000 a la ciutat. A la cocapital vallessana, els aliments han anat al magatzem de les entitats que formen El Rebost, algunes membres també del Banc d’Aliments. Amb el suport de l’Ajuntament, les entitats que han impulsat la campanya a la ciutat són Càritas, Creu Roja, ACAU, Fundació Busquests i Gent Solidària, a més de Manantial de Vida i Alba en qualitat d’adherides.
Per a les entitats terrassenques, aquesta no és una mobilització extra. De fet, és part de la seva feina quotidiana. El Rebost atén mensualment, d’acord amb dades del mes d’octubre de 2013, proporcionades per aquesta mateixa entitat, a més de 6.500 persones. Una quantitat que s’incrementa sense parar, afirmen.
Els beneficiaris són, en un 38% dels casos, famílies de 2 o 3 membres; en un 37%, d’entre 4 i 6 membres; només el 4% famílies o unitats de convivència amb 7 o més persones; i un 21% són persones soles.
Hom parla, per tant, d’una situació prou greu, tant a Terrassa com al País com un tot. Res nou, lamentablement, com des de ja fa anys vénen palesant totes dades recollides pel conjunt d’organismes dedicats a l’estudi i informació sobre la realitat econòmica i social.
El que en aquest context resulta sorprenent no és el nivell assolit o mantingut per la solidaritat. Tot i ser la mateixa gent que paga amb els seus impostos tot allò que l’Estat, en els diferents nivells (municipal, autonòmic i central) fa en aquest terreny. La mateixa gent a qui, a sobre, li retallen els serveis, els salaris i els drets socials i que, per tant i per dir-ho d’alguna forma, torna a posar diners, i van tres, pel mateix.
Sorprèn sí que amb tota aquesta mobilització, a part de les famílies beneficiades, qui més guanya, calladament, són les grans cadenes de supermercats (denuncia Albert Sales, investigador de la Universitat Pompeu i Fabra).
Dues vegades. D’una banda, perquè la gent els hi compra els aliments que deixen als punts de recollida, moltes vegades, en les mateixes superfícies, al temps que els voluntaris animen a la gent a comprar, “no hi ha cap manera més barata de disposar d’agents de vendes repartits pel territori”. D’altra, afegeix en Sales, perquè a sobre tenen un guany en imatge sense preu, quedant vinculades a la imatge de solidaritat i lluita contra la fam.
Som les mateixes cadenes de distribució alimentària acusades per l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) en l’informe de l’any 2011, on quedà escrit negre sobre blanc que les causes principals del malbaratament alimentari als països d’ingressos alts són “les pautes de consum fomentades per les grans superfícies i les relacions que aquestes empreses estableixen amb els agricultors”, cita en Sales.
Pel que fa al paper dels Bancs d’Aliments, segons l’estudi de Sales, citant una investigació de Xavier Montagut i novament FAO, la seva intervenció tampoc seria tan important com de vegades s’afirmaria a moltes informacions sobre els recaptes: “Malauradament, l’impacte dels Bancs d’Aliments en la reducció de les tones de menjar que van a les escombraries és mínim. La major part del malbaratament es produeix en productes no aptes per la seva estructura de distribució: fruites, verdures, carn i peix. Segons la FAO (2011), un 45% de les fruites i verdures que es cullen acaben als abocadors. Els Bancs d’Aliments europeus i nord-americans, en canvi distribueixen bàsicament calories fàcils d’emmagatzemar: llegums secs, pasta, galetes… Tant la Unió Europea com el Ministerio d’Agricultura destinen partides pressupostàries al finançament de la “producció excedentària” d’aquests productes destinada als canals assistencials, promovent un sistema productiu tant ineficient com injust per lucrar a grans productors i grans distribuïdors”.
A la fi, queden oblidades qüestions claus, com ara preguntar-se sobre les causes efectives i l’origen de la fam i la pobresa. També sobre si el dret a l’alimentació és universal o si, per contra, està condicionat.
Aquests dies, un informe sobre la crisi i el desenvolupament econòmic publicat per l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) concloïa que “hom s’ha de fixar més en la situació de les persones amb menys ingressos (una categoria que arriba fins al 40% de la població) que en la molt mediàtica llista Forbes amb els més rics del món”.
L’informe d’aquest organisme considera la que “la desigualtat social té un impacte negatiu i significatiu en el creixement econòmic a mig termini”. Tot i no entrar a les causes, semblaria més aviat que la desigualtat seria com una mena tempesta o fenomen natural inevitable, considera que en relació a les franges de població “menys afavorida” el que es tractaria de fer “no és només garantir subsidis o ajudes socials, sinó d’obrir l’accés als serveis públic, com una educació de qualitat, una bona cobertura sanitària o formació laboral”.
Afegir només com a nota a tenir també en compte que ara ja fa mesos organitzacions socials, sindicals i polítiques entraren al Parlament de Catalunya una Iniciativa Legislativa Popular per desenvolupar i aprovar una llei que garanteixi a tothom una renda mínima suficient, dita Renda Ciutadana Garantida. Fa anys també que es debat i replanteja la proposta d’una renda garantida universal per a totes les persones, com defensa el professor i investigador Joan Raventós, que explicà recentment la seva proposta en una xerrada a Amics de les Arts. Semblen totes elles, propostes més justes i fins i tot més barates, assegura en Raventós.
Deixa un comentari