Un altre món és possible, també altres governs municipals, i fins i tot a Terrassa. Amb un augment notable de la participació (11.165, tot i així va votar només un 54%), reducció important dels vots nuls i en blanc (2.858) i transvasament de milers de preferències (aparentment de CiU cap a ERC i de PP a C’s), l’onada del canvi polític ha arribat també a la ciutat, on a grans trets els resultats expressen el caràcter i profunditat dels moviments i conflictes socials dels darrers anys, marcats per les conseqüències de l’estafa econòmica i política dita crisi i pel procés sobiranista. La nota divergent hauria estat la patacada de Convergència i Unió, molt més greu que la pèrdua de suport de la coalició a nivell nacional.
Buscant la candidatura a un col·legi electoral a Terrassa, el passat 24 de maig. Foto: Marta Balaguer
El PSC, de totes formes, manté el nombre de vots, fins i tot en guanya uns 400 més. Però, relativament, perd espai. El resultat respon clarament al nou equilibri produït per l’augment de participació, segurament d’electores fins ara abstencionistes o que optaven pel blanc o nul.
Per tant, com ja de fet tothom convenia en afirmar, el PSC a Terrassa ha resistit prou bé. Clar que mostrant, com a mínim, una greu debilitat, no ha tingut cap capacitat per atreure noves votants, que en la seva majoria haurien donat la seva preferència a TeC, principalment, i a CUP i C’s.
En aconseguir elegir 9 regidors en perden només 2; no és una catàstrofe però s’allunya més encara dels 14 regidors que els donaria la majoria necessària per governar sols o amb aliances còmodes, com fins ara. Un nombre de regidors que tampoc podria impedir que una aliança d’altres forces li tragués la tan preuada alcaldia.
No és un escenari boníssim, segurament que no s’esperaven més. Potser, més aviat, al contrari. Però el preu que ara sembla que podrien haver de pagar segur que supera qualsevol dels pitjors auguris.
Hi ha qui considera que la llista amb molts independents i gent en principi aliena al partit hauria estat una aposta errada i raó principal del retrocés relatiu. Ara, cal tenir en compte que el suport del PSC egarenc fa dies que es debilita, hom pot parlar de tendència. Segur que, com a mínim, per desgast, més de tres dècades de govern. Després, el paper entre trist i patètic que l’anterior alcalde va protagonitzar en el seu breu i dramàtic trànsit per la política nacional segur que ha tingut també el seu pes.
Però, segur que més important és el fet que moltes de les persones que per acció o abstenció havien permès governar aquest partit, treballadores que havien aconseguit un nivell de seguretat i benestar o que al menys alimentaven esperances pel futur, han estat víctimes de les reformes i ajustos que han seguit l’esclat de la bombolla immobiliàrio-financera, amb les conseqüències d’atur, precarietat, pobresa i manca de garanties de futur. Aquestes polítiques van ser iniciades pel PSOE i PSC. Era quan Espanya “iba bien”, i Catalunya també.
Terrassa en Comú dóna la campanada
La gran sorpresa i força triomfadora de la jornada electoral ho va ser sens dubte la candidatura Terrassa en Comú (TeC), que comptà amb els suports fonamentals d’ICV-EUiA i organitzacions i persones vinculades a la ja nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; així com també l’adhesió del Procés Constituent i del nou partit Podemos. Encara i quedant segona, amb 6 regidores, dobla la representació que tenia fins ara ICV-EUiA, i sembla quasi matemàticament recollir bona part del nou vot mobilitzat per aquestes eleccions.
Saltant dels 6.616 vots obtinguts per ICV-EUiA en les anteriors eleccions municipals als 16.045 del passat 24 de maig, la nova formació unitària o de confluència dobla el nombre de regidors i mostra que els problemes de caràcter intern que ha patit durant la negociació i inici del camí no han tingut repercussió més enllà dels límits i parets de les sales de reunió.
Les enquestes anunciaven una major mobilització de la joventut. Col·legi electoral a Terrassa, 24 de maig. Foto: Marta Balaguer
Els 6 regidors aconseguits són en si mateix una gran passa endavant. Però, segurament és més important encara el potencial de futur que hi ha en aquest increment del vot pel canvi, al qual s’han de sumar els guanyats per ERC i la CUP. Altra qüestió és si hi haurà capacitat i força organitzativa per convertir en realitats concretes aquestes esperances i il·lusions de canvi. Ara, al menys, hi ha l’oportunitat de demostrar-ho.
Esquerra Republicana i la CUP són, clarament, part i motor d’aquest canvi en marxa. Els primers retornen al consistori amb menys força que la majoria preveia, però amb un resultat que novament marca una fita en el palmarès de l’ERC local. Els republicans han tingut un augment del suport proper a l’aconseguit per TeC, guanyant 8.095 vots més que en els anteriors comicis.
També la CUP, que passa dels 874 vots de 2011 als 4.803 d’ara, es qualifica com a protagonista important pel nou cicle polític, tot apuntant molt clarament i nítida durant la seva campanya que els dits eixos nacional i social, i també els polític i econòmic-treball, no només no són móns separats, sinó que són parts o cares d’una mateixa realitat. Així ho van deixar molt clar obrint espai en l’acte final de campanya a les treballadores en vaga de Telefònica-Movistar.
Amb tantes alegries pel que fa als partits i candidatures que plantegen la necessitat d’un nou cicle, ha quedat poc espai per a les formacions que ocupen la zona d’allò que per entendre’ns es podria dir de dreta. Però, no per això, han deixat de passar coses importants. Dos grans fracassos i un gran èxit.
CiU, que era la segona força al Ple municipal, amb 9 regidors, ha perdut 7.476 vots i 6 representants. Com ja s’ha avançat, un resultat que supera en molt la capacitat de perdre de la coalició. La crisi de la coalició a nivell nacional, que sembla córrer paral·lela a la del PSC, no para, tot i els esforços de Convergència Democràtica per aparèixer com a capdavanter i baluard del procés sobiranista. Possiblement, un canvi que encara la pròpia militància o poble d’aquesta organització encara no acaba d’entendre ni, segurament, creure’s, i els de fora menys.
Finalment, sembla que la ciutat és petita per als pistolers de la dreta espanyolista, i en decidir-se els de C’s a creuar el riu han evidenciat que als de l’equip d’en Gabriel Turmo ja no els hi quedava energia per res. Però Ciutadans va més enllà. A més d’arrabassar-li entorn d’uns 4.000 vots al PP, aconsegueix també uns altres tants vots que li arriben també de la part de vot de nova mobilització, així com, amb tota seguretat, de gent que en altres eleccions havia votat Plataforma per Catalunya i altres partits petits que, en aquestes eleccions, han estat menys.
Pep Valenzuela
28 de maig 2015
Deixa un comentari