Pere Rusiñol a la redacció d’Alternativas Económicas. Foto:PV
Pep Valenzuela
«Els bancs de la mort enfront de les finances ètiques i cooperatives», és el títol de la primera conferència-debat del cicle El futur que volem. Un títol provocador perquè, essent cert, toca un punt que pot afectar la responsabilitat col·lectiva, ja que pràcticament tothom té un compte en algun banc i, per tant, es podria considerar que se n’és còmplice, per més que tenir-ne, de compte, és obligatori en la pràctica i, al temps, passar-se a la banca ètica i cooperativa no és una opció que estigui molt a la mà encara.
Són els primers comentaris i preludi de la conversa amb en Pere Rusiñol, ponent de la primera conferència del cicle i director de la revista i cooperativa Alternativas Económicas, en les oficines de la qual conversa amb Malarrassa sobre el tema a debat, al qual dedica una part fonamental del seu treball ara en aquesta mateixa publicació, però des de fa anys durant els quals hi ha està redactor en cap d’El País i adjunt a la direcció de Público. El 2012, es compromet en projectes de periodisme independent, com són Alternativas Económicas i la revista satírica Mongólia; col·labora també en tertúlies a canals de TV com La Sexta i TV3, així com a Catalunya Ràdio.
Així, doncs, la banca mata o no?
Sí, la banca mata. Però per entendre la qüestió, cal tenir en compte que la banca és molt important per qualsevol economia i ha jugat un paper positiu molt temps. Però l’evolució que hi ha tingut, sobretot arran de la crisi financera del 2008, quan els bancs van veure amenaçats els seus privilegis, va mostrar la pitjor part de les seves actuacions, que van provocar molt dolor i fins i tot mort.
Mort, com?
D’una banda, com apunteu en la presentació de la conferència, hi ha el finançament de la indústria i comerç d’armes, però només el cas de les preferents i els desnonaments és suficient per afirmar que van produir molt patiment i morts. Va ser una actuació salvatge, hi va haver centenars de milers de persones que es van veure arrossegades, molts van perdre la casa, altres tots els seus estalvis, la majoria tot, i amb una brutalitat implacable. Els bancs i les antigues caixes, sentint amenaçades la pròpia supervivència, van tirar pel dret, fent, només a Espanya, que centenars de milers de persones, si no milions, perdessin tot, patissin malalties i les seqüeles que encara estan arrosseguen avui, i algunes d’elles que van arribar fins a la mort.
Creus que avui es manté aquesta situació?
El dia d’avui això continua, a un nivell una mica diferent. Els bancs continuen en crisi, però ara és diferent. El negoci clàssic o tradicional no els funciona ara, perquè els tipus d’interès que cobraven per prestar diners ara són negatius, així que per fer inversions rendibles o molt rendibles aposten en altres sectors, a més del ja dit de les armes, com són algunes indústries particularment brutes, com les relacionades amb el canvi climàtic (desforestació dels boscos tropicals i l’energia més contaminant, entre altres).
Dius que no funciona el seu negoci habitual, però a més la crisi financera la va produir la mateixa banca, no?
Sí. La crisi financera és conseqüència dels excessos dels bancs què ho tenien tot permès. Van vendre títols i productes tòxics, alguns pensats fins i tot per fallar, que va canviar la naturalesa de tots els actius i la manera de funcionar; semblava, literalment, un casino. Això va esclatar el 2008, i va produir una crisi brutal que hem hagut de pagar entre tots.
Però, per què la crisi?
La crisi del 2008 corresponia als excessos del capitalisme tradicional, que esdevé capitalisme de casino, en el qual els bancs semblava que jugaven a les apostes, sense lògica o, almenys, sense lògica vinculada a l’economia productiva, amb l’únic objectiu de guanyar milionades en dos dies, i tot això va rebentar. Aquella crisi amb aquestes característiques ha portat trot el mal que hem conegut.
I ara ha canviat? Què hi ha de nou en l’actual situació que també dius de crisi?
Cal tenir en compte que es va posar algú fre al capitalisme de casino, que no vol dir que s’acabés, ni de molt. Però avui, la crisi és d’una naturalesa completament diferent, que té a veure amb el model de negoci tradicional i no amb el casino. En el model tradicional, els bancs deixaven els diners dels estalvis per interessos, i amb això feien moure inversions productives i això feia que es multipliquessin els diners. Crec que és una funció necessària. Una altra cosa és si després hi ha excessos, però l’economia necessita aquesta funció, fins i tot la banca i economia ètiques i cooperatives.
La diferència de la crisi actual del capitalisme, que és sistèmica, rau en els enormes deutes acumulats, una part fonamental pels citats excessos i conseqüència de la crisi anterior, que han portat que el preu dels diners sigui negatiu; perquè per respondre al gran deute, els bancs centrals van emetre molta massa monetària nova, que va fer baixar els tipus d’interès, i això colpeja salvatgement els models de negoci dels bancs, ja que amb els interessos negatius els tocaria pagar per deixar diners.
Podries fer un parèntesi per explicar això dels interessos negatius?
L’economia ortodoxa deia que això era impossible, però ja fa uns dos anys que anem així i sense horitzó de sortida a curt termini. La realitat és que tots els bancs del món són insolvents. En la pràctica, tots els grans bancs estan en el respirador assistit dels bancs centrals (dels Estats), que els regalen els diners a tipus d’interès encara més baix perquè el puguin prestar i guanyin alguna cosa, però sense aquest respirador del Banc Central Europeu o la Reserva dels EUA no quedaria ni un banc al món que no tingués el seu model de negoci triturat.
O sigui, se salven i encara continuen enriquint-se amb els diners de la gent?
Tots els bancs depenen d’organismes públics, no només per la regulació, sinó per sobreviure, sense el respirador assistit tots caurien. Per tant, avui hi ha una gran oportunitat perquè la societat, que és la dipositària al final, posi límits o contrapartides a tota aquesta ajuda brutal que fa la societat, a través de les institucions, al sistema bancari. És el moment adequat per fer el canvi i que els bancs serveixin a les comunitats i no al revés.
La veritat és que vénen ganes de quelcom més…
No es tracta d’eliminar els banquers. Fins als anys 90, la fi dels dits «anys feliços», els 30 anys keynesians que se’n diu, els bancs feien el seu negoci i guanyaven bé, però no la barbaritat de després. Podem tornar en aquesta situació, quin problema hi ha? Bé, és clar que els banquers no volen, i fan veure que són els més importants del món i que la societat els necessita, i és veritat que en necessita, però no aquests banquers.
Aquesta possibilitat de canvi o retorn sembla realment massa difícil, si no impossible.
És difícil, cert. Els obstacles són grans, com acabo de citar, els mateixos banquers no volen. Hi ha les portes giratòries, que palesen el control dels polítics per la banca. Així, els polítics no fan pràcticament res, estan supeditats. Per entendre bé què passa a Espanya, un exemple: el banc Santander tenia un dels seus caps en l’anterior govern del PP, era el secretari general de presidència, mà dreta de la vicepresidenta Soraya. Va anar del Santander a la Moncloa i, després, va tornar a la mateixa responsabilitat, és el senyor Pérez Renovales.
És diferent amb el PSOE?
Cal recordar que l’anterior govern del PSOE va indultar l’Alfredo Sáenz, anterior màxim responsable executiu del Santander, i que el Santander és qui controla ara el grup PRISA, editor d’El País, suposadament un diari a l’esquerra; aquí, realment, hi ha una teranyina molt difícil d’esquinçar. Més encara quan la política monetària s’ha cedit a organismes no electius, com el BCE, en nom de la independència política. Per tant, és veritat, hi ha poc marge per incidir en la política.
Després de dir que la societat hauria de fer, ara dius que hi ha poc marge o res…
La veritat és que soc molt pessimista. Però no és menys cert que la gravetat de la situació obre espais per anar corregint coses, i es pot fer…
Per a la societat hi ha més marge. Però cal entendre bé aquests engranatges. Per cert, aquest era un dels objectius quan vam crear Alternativas Económicas, contribuir a informar i entendre millor els mecanismes de l’economia. És necessari que hi hagi una ciutadania crítica, en aquest àmbit i en tot. Si tu ets conscient dels mecanismes, que alguns volen que no els coneguis, això et fa actuar diferent.
Hi haurà gent que plantegi sortir del sistema i fer altres iniciatives, o qui, senzillament, vulgui anar fent cosetes. Per sort, la banca ètica i la cooperativa han fet en els últims anys un salt important d’escala i serveis, que permet que, tot i que és una mica més complicat passar-hi al 100%, es pot anar fent i anar sortint i canviant. Hi ha marge per anar escapant.
Podries anar més a fons en les dificultats del canvi? El poder dels banquers no té contrapès?
El pacte social que explica el funcionament del model de l’estat del benestar europeu no es pot reeditar com abans. Però la situació actual és molt greu, la desigualtat s’ha exacerbat tant i la situació és tan greu, que fins i tot alguns sectors del capitalisme són conscients que el sistema depèn de les institucions públiques i de l’estat, i que si no es refà el contracte social se’n pot anar tot en orris.
L’amenaça soviètica i els grans partits i sindicats obrers que hi havia al final de la II Guerra Mundial, simplificant ara, no hi són. No es veu alternativa ni amenaça, crec, però el sistema està podrit, i aquesta gent ho reconeix. Per exemple, la Bussines Table dels EUA presidida pel cap de JP Morgan, va fer l’any passat un document que demana acabar amb el dogma de Friedman, segons el qual l’objectiu de l’empresa és només repartir beneficis als accionistes, i que cal que l’empresa pensi en el benefici de la societat. Això forma part del nou pacte social que s’ha de fer, i en aquest cas ho fomenten els sectors més avançats del capitalisme, que parteixen de la premissa que el sistema no funciona tampoc per a ells, per als seus interessos.
Es fa difícil confiar que els mateixos capitalistes vulguin aquest pacte…
Bé, el que dic és que la situació és molt greu i alguns sectors en són conscients. També és cert que, normalment, els pactes s’han fet in extremis, quan els capitalistes creien que no tenien més remei, abans per por del moviment obrer o l’URSS. Ara no sabem, però els deutes públics ens porten a un escenari desconegut. Els economistes ortodoxos consideren que quan el deute públic supera el 60% esdevé impagable, i estem en escenaris de 120% i 130% de deute públic, és brutal…
I tenim la pandèmia, que ha fotut una sotragada que està lluny d’estar resolta. Potser no quedarà més remei per aquests sectors capitalistes, els que ja estan treballant en això, de refer el pacte, com a mínim per a la pròpia supervivència. No per la força de cap contrapoder, que en principi no hi és, però sí per la supervivència, en un escenari global arrasat i insostenible, i mantenir els privilegis amb alguns tipus de concessions.
Deixa un comentari