Josepa Camps Venut*
Amb l’agraïment a l’urbanista Lluis Racionero (La Mediterrània i els bàrbars del Nord, edic. 2001 Edicions 62) que als seus assaigs va defensar un pensament sobre el bon viure del Mediterrani del segle XX de la vida senzilla i serena, culta i amb analogies a la societat càtara, defensor d’un sentit comú de comunitat i proximitat al clima mediterrani. Ell descrivia la racionalitat protestant i intel·lectual capitalista de l’Europa del Nord, que no sabia el que era el bon viure, i amb un títol metafòric amb la fi de l’imperi romà del Mediterrani, que havíem d’estar atents, i ens podia passar ara el mateix a les cultures mediterrànies, perdre aquest sentit de viure i del compartir, aquesta urbanitat.
Però l’article és una alerta a aquest risc del viure mediterrani, aquesta pèrdua d’admiració per la vida del Mediterrani que està canviant vers un cert autisme mediterrani, sense ser-ne conscient, i al contrari del que podem pensar, haurem de girar la mirada cap als “bàrbars del Nord” que estan refent un paradigma de la individualitat col·lectiva (Eudald Carbonell, el futur de la Humanitat ARAllibres 2022), de l’acceptació del projecte propi existencialista, basat en una certa consciència crítica del paper de l’ésser humans al planeta, molt més respectuós amb la natura i el medi ambient, en enfront de la situació de la pèrdua de la vida senzilla de comunitat mediterrània, en la qual perdem el nostre sentit comú.
Els bàrbars del Nord; culturitzats, socialitzats i coeducats.
Qui són aquests bàrbars i barberes? Aquesta ciutadania noruega, danesa, finlandesa i sueca en part, de vida més tranquil·la i individual, que admiren i viuen estoicament el seu paisatge, el clima i la natura com a element omnipresent d’una societat no tant antropitzada i urbanitzada com la nostra.
Societats que viuen una individualitat tranquil·la i igualitària entre homes i dones, sense haver de compartir banalment, amb horaris laborals respectuosos amb la vida personal, i no abocats a l’horari esclau del turisme, que conviuen en un silenci respectuós, i s’adrecen com a treballadors al visitant, però no necessiten parlar per parlar, més per les seves amistats i família. I això es concreta en coses senzilles admirables com a societat i civilització; els supermercats funcionen sense vigilància, la gent paga de forma responsable, el servei dels banys i dels bars, sense mai fer un lleig, encara que no hi hagi ningú fent el servei. Viure sense necessitar policia enlloc i que costa de veure, els ha permès invertir de forma costant en educació i cultura.
Amb un parc de vehicles enlluernador mostrant la riquesa del país, però a la vegada acceptant carreteres estretes per mig país a 80 km per hora, amb normes de circulació estrictes per evitar molts accidents, amb hotels i càmpings amb cuines comunitàries amb estris de cuina i material compartit, i amb banys compartits que estan nets com tu voldries trobar-los aquí, i amb un compromís pel reciclatge sense excuses. Tant a les ciutats com als pobles, en la seva feina cobren bé per fer-la i amb l’habitatge més econòmic que aquí, tot i els seus sous triplicats. Tothom que és de fora, treballadors immigrants peninsulars, parlen be de la seva situació i repeteixen any rere any.
Un paradigma d’urbanitat
Potser el paradigma de consciència igualitària i de compromís ambiental ha construït una societat d’individualitat amb consciència responsable amb el medi ambient i la seva natura, molt major que les nostres societats urbanes històriques del Mediterrani, envaïdes, i ocupades per un turisme global a la recerca d’exotismes i falses autenticitats.
Viure en aquesta tranquil·litat d’un clima dur, caminar o anar en bici sota la pluja amb normalitat, amb les finestres sense cortines, amb la privacitat delegada en favor de no perdre la minvada llum del dia, on malgrat les dificultats climàtiques de llum i de fred, els índexs de felicitat d’aquestes societats nòrdiques son molt elevades.
Índex de felicitat actualitzat 2023 (Espanya num.23, els països nòrdics entre els primers)
https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%8Dndice_global_de_felicidad
La pèrdua de la civilització del Mediterrani turístic.
Si els índexs de felicitat són assimilables al sentiment de benestar, seguretat, drets reals a la vida, accés a la cultura, educació i salut pública, i convivència amb l’entorn i el seu medi. Per què els països nòrdics, malgrat tot, no són tan admirats ni copiats, ni visitats. Per què tenim una admiració turística irracional per societats amb costums conservadors tradicionals i autoritaris?
Per què admirem, visitem i fem turisme en societats conflictives, més injustes, menys responsables i civilitzades del món? Per què el Mediterrani, el Carib o altres “indrets turistificats” amb societats en conflicte sense reconèixer drets civils, països amb violència d’Estat o violència social consolidada, països amb degradació social de castes, classes, maltractament dels drets de les dones i dels drets sexuals són destins turístics? Només són elogiats pel factor econòmic i com una experiència exòtica, de costums tradicionals? Per què optem pel turisme global en societats totalment injustes i desiguals? I abusen dels drets i horaris laborals de tot el personal i fins i tot, fomenten situacions de prostitució. Per què el Mediterrani amb totes les seves injustícies, i Espanya i Catalunya com a exemple, són un destí turístic per sobre de l’interès convivencial, cultural i patrimonial.
Llavors perquè admirem com a turistes les cultures mediterrànies o llatines on hi ha moviment i costums ancestrals, cultures amb elevada violència, i tradicions totalment agressives amb la natura (tauromàquia, caça, etc.) que no tenen cap compromís social i ambiental, i que actuen com visitants envoltats de consum, residus, especulació i contaminació en els paisatges i ciutats. Per què admirem la curiositat i contrast de cultures tradicionals en contrast amb cultures amb major compromís ambiental i respecte pels drets civils. Per què aquest contrasentit turístic i cultural?
On és el nostre sentit de vida mediterrani?
El nostre sentit de la vida està canviant? Per què admirem l’actual vida dels tròpics, les festes de música i alcohol a dojo, la discoteca banal i la calor com sensualitat. Estem perdent com societat urbana els valors del bon viure senzill, el sentit comú dels nostres avis i àvies, els horaris raonables, la collita dels aliments i la salut alimentària, els espais de conversa familiar i generacional, la proximitat laboral al domicili, etc… I per què estem acceptant l’excés de consumisme d’un model capitalista malalt, de distàncies familiars i laborals, de grans hipoteques de l’habitatge i d’horaris a demanda a costa de la nostra salut i precarietat, i en una conversa superficial i banal, sense el sentit comú i el valor de compartir que ens havia donat una qualitat de vida senzilla però eficient.
La pèrdua del nostre confort social de la conversa i convivència mediterrani i llatí, que ens garantia una immunitat de salut, ha estat desallotjat per una societat turistificada i precaritzada pel visitant global que ens han canviat la vida amb l’ocupació digital individual i el soroll de les xarxes socials. I en definitiva, el Mediterrani esdevé un món urbà demogràfic banal, i així sense gaire soroll, les societats individuals nòrdiques estan assumint una responsabilitat ètica i critica, aporten una tranquil·litat de vida comunitària reduïda més rica, que potser només trobem encara en petites ciutats i pobles del nostre entorn. Per què la ciutat mediterrània s’ha perdut i s’ha “venut” a un turisme global depredador i a unes xarxes socials que l’alimenten, i que ens han trencat el nostre sentit de la vida mediterrani, i difícilment serem capaces de canviar aquest model, per donar-nos una nova urbanitat.
Per què no hem sabut fer créixer aquella societat de felicitat càtara que reclamava Lluís Racionero? Perquè no estem construint com reclama Eudald Carbonell una humanitat, una societat i en definitiva, unes ciutats amb una ètica crítica responsable amb cooperació, enfront aquest nou individualisme superficial que ens envaeix, i que dibuixa el món com indret turístic on les xarxes socials apunten, i el www.Maps ens hi dispara, envaint i turistificant tot el territori sense límits.
Com la metàfora bíblica de la Dona de Lot (Akhmàtova, Maria Mercè Marçal; Wislawa Szymborska) convertida en Estàtua de Sal, quan va fer l’esguard de la dona vers la ciutat de Sodoma destruïda, per repensar el que perdia i deixava enrere en mans d’un radicalisme religiós de l’home Déu. Si no som capaces de mirar enrere i repensar que podem recuperar de la societat i ciutat mediterrània perduda, potser ens quedarem petrificades de forma de turista autista, pel destí i el repte climàtic que tenim davant nostre, per no valorar i no mirar enrere el que teníem de positiu i que estem perdent.
https://www.lletresbarbares.cat/creacio/la-dona-de-lot
*Josepa Camps Venut, Geògrafa UAB
Deixa un comentari