[Karim El Otmani, Albert Portillo] És possible un Front Popular anticapitalista i antifeixista a Terrassa?

A nivell internacional ens trobem amb una debilitat majúscula de les esquerres i les organitzacions de la classe treballadora. A Europa és especialment evident ja que aquesta debilitat va acompanyada d’un auge brutal de l’extrema dreta al poder. França és l’únic país europeu on una aliança de diferents espais polítics, no tots d’esquerres, ha aconseguit mobilitzar la classe treballadora i frenar l’extrema dreta.

En tot cas, les experiències de coalicions socials i polítiques sempre han estat un reflex d’una determinada realitat, i d’una determinada necessitat fruit de la lluita de classes i dels interessos en joc. Aliances d’aquest a mena s’han degut a les correlacions de força regionals, o internacionals, i a la voluntat d’incidir-hi.

Moltes d’aquestes experiències de coalició o de front han guanyat, d’altres han perdut, i algunes es mantenen fins al dia d’avui. La seva creació o la seva desaparició sempre ha obeït a les necessitats i als interessos en joc. Per exemple, la unitat de la resistència palestina entre diferents organitzacions contra la ocupació sionista, el Nou Front Popular francès, les recomposicions de les aliances dels Comuns amb Podem i Sumar, el rol dels diferents partits en el procés independentista català…etc.

En cada cas, el factor determinant en qualsevol iniciativa de crear un espai col·lectiu; front nacional, front popular, front social…etc., és el factor intern, és a dir, la correlació de forces nacional. 

Així doncs, cal tenir en compte les necessitats de cada moment concret, sobretot davant la feblesa de confrontar sol a un enemic polític. Ja que és en situacions així quan apareix la necessitat d’agregar forces reals.

El context polític, social i econòmic, caracteritzat per la crisi del sistema capitalista i les seves guerres es combina amb l’explotació imperial dels pobles enmig d’una brutal crisi climàtica que reforça totes les desigualtats. Les polítiques neoliberals i l’expansió de l’extrema dreta, el populisme mediàtic, les febleses de les organitzacions alternatives a causa de les seves divisions acaben de pintar aquest escenari en el que manca una resposta col·lectiva i unitària a les diferents crisis.

Aquesta situació és compartida i ocorre a escala mundial, però si volem aterrar aquesta lectura global per un plantejament d’acció local/municipal a Terrassa, cal preguntar-se per la nostra situació i quina és la sortida o les sortides possibles.

A Terrassa podem repartir el mapa polític en diferents blocs utilitzant un mètode d’analisi polític i de classe: d’un part el bloc de classes populars, amb un nucli anticapitalista, que engloba els interessos de la classe mitjana baixa fins a la classe treballadora. Aquí ens trobem juntament els anticapitalistes independentistes (CUP) i els no independentistes (Esquerra Unida de Catalunya+ PSUC-VIU), més els llibertaris o els anarquistes, afegint els Comuns i Podem.

Un altre bloc és el conformat per TxT, PSC, ERC i Junts que es pot diferenciar en les seves posicions en relació a la repressió de l’estat com és el cas de l’aplicació de l’article 155, entre d’altres, però a nivell econòmic coincidint en la defensa dels mateixos interessos econòmics de la burgesia i la classe mitja alta.

El tercer bloc és el de les dretes i extremes dretes (PP, VOX i Aliança Catalana). A més a més, a nivell institucional en relació a l’eix nacional trobem aquests dos blocs: un bloc de nacionalistes/independentistes (CUP+ERC+Junts) i un bloc federalista diferent de l’extrema dreta on es poden trobar, tot i que amb diferents punts de vista, PSC i Comuns.

Tradicionalment a Terrassa, i no només, hem topat amb que una part de l’esquerra no independentista s’ha alineat institucionalment amb el PSC mentre que, per l’altre cantó, l’anticapitalisme independentista ha apostat més per aliar-se amb ERC i Junts. Com sabem, els llibertaris anticapitalistes, els nostres aliats de lluita, no aposten per les institucions.

En conclusió, el conjunt de les esquerres anticapitalistes i de les classes populars estan dividides pel tema nacional subordinant-se així a altres forces, com Junts i el PSC, que posen en segon pla la noció de classe. Els resultats d’aquests tipus d’aliances condueix a perpetuar la feblesa i la subordinació dels esquerres radicals, siguin independentistes o no, mentre els neoliberals s’entenen entre ells per prioritats de classe.

Nosaltres, com a militants de la CUP Terrassa, volem canviar les regles del joc i generar una nova visió sobre com tractar la política d’aliances. Per a nosaltres, la prioritat rau en els eixos fundacionals de la CUP: l’anticapitalisme, el socialisme, l’independentisme, l’ecologisme, el feminisme… Com qualsevol organització volem construir la nostra pròpia eina però al mateix temps creiem que per a ser coherents amb aquesta línia cal muntar aquest bloc anticapitalista, i de les classes populars, i cuidar-lo. Per confrontar amb els dos blocs que tenim a Terrassa: l’hegemònic de TxT-PSC, sobretot, i el de dreta i extrema dreta de PP, VOX i Aliança Catalana.

D’altra banda, com a independentistes i antifeixistes, coincidirem amb Junts i ERC en alguns punts concrets com la independència, la llengua i contra la repressió. En aquest sentit, és possible pensar un bloc més ampli, antifeixista, que inclou a TxT i al PSC, també. Però el que podria ser el gran bloc de l’esquerra terrassenca seria un bloc anticapitalista, i de les classes populars, a condició de superar les actuals divisions polítiques dins de les esquerres.

Així doncs, el primer punt que s’ha tractar i posar com a objectiu prioritari d’aquest bloc, anticapitalista, és el de reunificar el conjunt d’organitzacions així com de les lluites, tant a nivell social, com polític, com sindical. Algunes de les mobilitzacions que s’han produït en aquest últim curs polític: el primer de maig, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, per Palestina, per la sanitat, del moviment per unes pensions dignes, antirepressiu…, mostren la unitat que necessitem. Sense aquestes mobilitzacions al carrer el front popular seria un somni romàntic sense contingut, per això cal crear, consolidar i ampliar tots els espais de trobada conjunta.

La pregunta és si som capaços d’articular les diferents i diverses dinàmiques socials i polítiques de la nostra ciutat per a guanyar a tota la gent treballadora de Terrassa.

Ja que a dia d’avui la força electoral d’aquest bloc anticapitalista, i de les classes popular, no arriba al 8% del vot de les darreres eleccions municipals, celebrades el 28 de maig de 2023. Mentre que TxT i PSC, en canvi, superen el 54%. En el camp de l’oposició, el bloc que semblaria més fort és el de la dreta i l’extrema dreta amb el 17% dels vots. Però el conjunt de partits que es poden encabir en un arc antifeixista representen clarament el 77% dels vots. Per últim, resta el bloc independentista que va obtenir un 18% en les passades eleccions.

El més cridaner però és la caiguda de la participació electoral: de 2019 a 2023 ha minvat en 10,5 punts, del 61,3% al 50,8%. És a dir, tenim per davant el repte d’aconseguir la unitat de les esquerres anticapitalistes però aquesta difícilment tindrà èxit si no mobilitza les classes populars terrassenques, en bona mesura en l’abstenció.

I per finalitzat aquest article de reflexió col·lectiva deixem una taula dels resultats de les darreres eleccions municipals a Terrassa per veure els canvis. Una mostra que pot servir com una mena de comparació dels diferents blocs segons el context polític.

Elaboració pròpia a partir dels resultats electorals.

Creiem que el que es pot constatar es que quan hi ha moments àlgids de mobilització: el 15M i l’1 d’octubre, es reflexa en els resultats de 2015. En canvi, la desmobilització de després de 2017, agreujada per la pandèmia de la covid, es reflexa en els resultats de 2019 i 2023. És a dir, la clau de volta és la mobilització social i política.

Karim El Otmani, Albert Portillo, militants de la CUP-Terrassa