Segons els experts, el model de les PAU està esgotat i la llei exigeix que es canviï de cara al curs vinent. Ens trobem davant el que podria ser l’última edició de les PAU, una prova per accedir a la universitat que no ha variat massa des de 1973. Per començar, si la desdramatitzem, millor, no s’acaba el món amb la prova. Sempre hi ha opcions per la persona que té vocació. El veritable problema no és la Selectivitat, el problema és la Secundària, mai aquesta havia fet tant honor al seu nom de secundària com en l’actualitat.
Anem a pams. Sense la Selectivitat hi ha dos problemes assegurats. Tant la privada com la concertada inflarien les seves notes amb més morro encara, els que fa temps que coneixem el ram sabem que molts privats donen o posen un 10 en català a quasi tots i després la feinada la tenen aquests alumnes per aprovar B1. Si tot l’ensenyament fos homogeni podria valdre amb la nota del Batxillerat, però no ho és, si els centres inflen les notes de l’alumnat, ha d’haver-hi una prova externa per equilibrar. El tema de les notes inflades s’arreglaria amb una escola pública única, que és la manera d’assegurar que tots i totes són iguals i parteixen de la mateixa base.
També sorprèn que no s’abordi un altre problema de 2n de batxillerat. La baixa maduresa i nivell acadèmic de l’alumnat. Les PAU són cada cop més fàcils perquè l’alumnat cada cop arriba al batxillerat menys preparat. Al pas que anem, la prova per passar de Batxillerat a la universitat serà preguntar-li a l’alumnat si li va de gust seguir estudiant, amb el que això comporta. I això afecta el batxillerat, a les PAU i a la Universitat després.
Una pèssima organització de continguts a l’ESO, canvis socials i un sistema públic centrat a tancar a les aules a adolescents que no volen estudiar fins als 18 anys perquè no emprenyin els seus pares tenen molta responsabilitat. Però veig que la cosa segueix anant per la tartera, això d’abordar problemes des de l’arrel no agrada perquè mirar-se en el mirall que ens mostra una imatge no desitjada, és desagradable. Ah, i un altre element que sempre s’oblida de la llei és: la capacitat per seguir amb èxit els estudis universitaris.
Reconec que no té una solució fàcil, mentre les notes del batxillerat arribin inflades des dels centres privats i concertats perquè és el seu model de negoci per fidelitzar al client-alumne, per tant, la cosa pinta fatal. És per això que un examen d’accés és imprescindible per assegurar la igualtat d’oportunitats.
S’ha arribat a aquell punt que dir-li a l’alumnat que s’ha d’estudiar, que ha de fer exàmens, que ha d’aprovar, és tot un repte. Ara, tot són proves, controls, criteris, situacions d’aprenentatge… en algun moment (dic jo) els tocarà estudiar de debò, formular, argumentar, traduir, empollar, no? Tot el que s’ha fet fins ara era per millorar l’educació. M’atreveixo a dir que per a res, una cosa és actualitzar i avançar, una altra és el que passa realment a conseqüència de les al·lucinacions de la psicopedagogia.
T’agrada més el sistema actual? És millor que la gent amb diners pugui escollir la carrera que vol pagant-se-la en una universitat privada mentre la resta han d’anar a la pública a estudiar el que li deixin, si és que es poden pagar la matrícula? Tothom a d’accedir a l’educació en plena igualtat de condicions tinguis la renda que tinguis, és el contrari a l’ultraliberalisme. Un ultraliberalisme a ultrança, que l’Estat pagui a tothom, amb els impostos de tothom, el que cadascú vulgui estudiar, perquè cadascú s’ho val. Que després el país té 50.000 psicòlegs i mestres, 10 metges i 3 filòsofs, és igual, què més dona? Que cadascú estudiï el que li roti. Total, els diners públics és infinit.
L’examen em sembla un bon examen, si més no els que conec. És cert que són fàcils d’aprovar, però la distància entre puntuacions no és lineal. Això vol dir que, l’alumne de nivell baix rarament supera el 6. En canvi, qualificacions per sobre del 8 són difícils d’improvisar. Si un alumne no ha tingut una trajectòria acadèmica d’estudi i esforç, poques vegades s’expressa de manera satisfactòria per poder obtenir bones qualificacions en aquestes proves.
No era una mala idea la prova de maduresa, aquella que havien de llegir, raonar, analitzar, contrastar fons i escriure-les en el full. Ara bé, si el que es desitja és jerarquitzar a l’alumnat de cara a la seva entrada a les universitats, segueix sent el sistema.
Un altre problema consisteix a convèncer l’alumnat (pares i mares inclosos), l’abans possible, des de 1r d’ESO, que s’ha de pencar. L’ESO és competencial, promou alumnes mediocres en l’acadèmic, però excel·lents a l’hora de queixar-se quan arriben a 2n de Batxillerat i no obtenen el que desitgen. La solució sembla que és canviar les regles del joc. Tinc seriosos dubtes.
Molt alumnat arriba a 2n de Batxillerat després d’haver sobreviscut a l’intent d’abandonament escolar, una situació que afecta un 20% pel cap baix. La Selectivitat és el següent pas per sobreviure. Se selecciona i es classifica les persones fins a l’extrem de satisfer les necessitats d’institucions i empreses. En algunes carreres, la majoria no obtindran cap compensació ni retorn de l’esforç realitzat, que serà pels pocs que siguin els millors.
Siguem clars: la Selectivitat d’avui és molt fàcil i l’aprova quasi tothom (95%) perquè donada la baixa natalitat d’aquesta generació i el gran augment de l’estafa de les universitats privades, les universitats necessiten molts més alumnes dels que hi havia ara fa 30 o 40 anys. Llavors era molt més difícil i moltíssims no la passaven. No hi havia cabuda per a tothom.
Avui en dia hi ha aules i aules amb només cinc alumnes. Tot és qüestió de cobrir personal i econòmicament les facultats. Aquesta és la raó fonamental, no li doneu més voltes. Sobre els que defensen que s’ha de fer un examen competencial, aquest no deixa de ser l’excusa perfecta per rebaixar, encara més, el seu nivell. Si ja és difícil canviar una prova, fer-ho amb tota l’estructura educativa (cosa que no s’ha fet mai malgrat les nombroses lleis) no deixa de ser una quimera.
miquel mallafré, 6 de junt de 2023
Deixa un comentari